El poble nord-americà ha votat Donald Trump com a President una vegada més i l’ha votat a pesar de la gestió a base de polítiques supremacistes que feu durant la passada legislatura i que fou nefasta en molts aspectes, inclosa la gestió de la covid, i l’ha votat a pesar que va atemptar contra les institucions i els valors més inviolables del país, en un circ que es burlava de tot allò on es fonamenta la democràcia i la Nació nord-americana. I tanmateix, res d’això no li ha passat factura.
Donald Trump hi ha tornat, com si no res, com un vencedor, com l’opció única, com el salvador d’un imperi en declivi, el creador de l’eslògan, MAGA, «Make America Great Again», i gràcies a la seua estratègia falsària de negar la seua derrota, s’ha presentat de nou davant l’electorat com un home fort que sempre guanya i no accepta un no per resposta. Una imatge que va reforçar durant el seu debat amb Biden i que va adquirir un aura mítica, gairebé de màrtir, en sortir indemne de dos intents d’assassinat dels quals, potser hi hauria molt a parlar…
Líder, heroi, esperança per a molts votants que potser voten més la mitificació d’una personalitat, un lideratge, una imatge de força i imposició, que unes idees. En tot cas Trump representa per a molts milions de votants empenta i decisió sense ambigüitats ni dubtes, allò que es diria vulgarment “con dos cojones”, situat a les antípodes del radicalisme woke, que ha amarat el programa dels demòcrates, i no sempre ben rebut per les classes mitjanes i treballadores.
La política, en principi, no es fa amb els testicles, però sembla que darrerament vencen els polítics que peguen la punyà més forta damunt la taula. L’electorat probablement busca referents forts i ferms, lideratges més que ideologies. Va succeir a Itàlia amb un altre empresari que guanyà i tornà a guanyar, Silvio Berlusconi, i ja havia succeït a Europa en la primera meitat del segle XX amb líders carismàtics. Tove Ditlevsen conta en Trilogia de Copenhaguen com les dones daneses s’escoltaven Hitler en la ràdio i s’admiraven per l’arribada al poder d’un mascle, «per fi un home amb carisma, amb una veu ferma, atractiu», deien, els seduïa la seua veu, el seu posat, l’eròtica del poder…
Però tornant als Estats Units toca preguntar-se ¿Què ha passat amb els líders dels demòcrates? Sembla que no han tornat a tenir un líder ferm i amb gran poder de convocatòria des de Barack Obama. A Hillary no la volgueren, gran quantitat d’hipotètics votants demòcrates no s’identificava amb ella, dona, massa elitista… Bernie Sanders, l’altre candidat demòcrata abans de 2016 -que per a molts era vist com un dimoni comunista- ho va advertir entre als seus companys de partit: “estem desconnectant de les classes més desfavorides, i de les classes mitjanes, dels nostres possibles votants, estem perdent empatia, cada dia estem més lluny d’ells…” I voilà: derrota i patacada el 2016 i de nou ara, en 2024, a pesar de l’arribada impetuosa, optimista, esperançadora i somrient de Kamala Harris, dels diners injectats en la campanya demòcrata i tot el suport de rostres mediàtics. No ha pogut ser. Voldria pensar que no moriré sense haver vist una dona Presidenta dels Estats Units, però no ho tinc gens clar.
Entre mig, entre Trump i Trump, Biden, que no era dona, ni negre, sinó un senyor ben gran -sembla que els anys donen caixet per a ser presidents als EEUU- i que va encertar en més aspectes que no pas el seu antecessor, però que estava exhaurit i esgotat i no va saber retirar-se a temps, la qual cosa va provocar que Kamala Harris hagués de fer una cursa de fons a contrarellotge i la política no s’improvisa, als votants cal preparar-los amb temps.
¿I ara què passarà? Doncs en qüestió d’uns dies ja hem vist quin govern formarà Trump, un circ curiós on prima la lleialtat dels col·laboradors i els interessos personals per sobre de la competència política i professional. Tampoc hauria de sorprendre’s molt, a casa nostra tenim un «museu dels horrors» governant, ple d’inútils. Ja ho sabíem abans de la DANA, ara sembla que ho saben molts més.
¿Ara bé, desitja aquest gir de circ el poble nord-americà? En gran part, no. ¿Tenen idea del que és l’opressió d’una dictadura? No, no la tenen. Han donat suport a totes les dictadures possibles fora de casa d’ells, però les han evitades fins ara a casa seua. Què passarà d’ara endavant? Està per veure…
Les mentides de Trump
Trump és presentat de nou com el salvador de la pàtria, algú en qui creure, i que els traurà endavant de tots els mals: de la inflació, de la pèrdua de valors, de totes les febleses possibles. La seua megalomania el fa presentar-se com un «self-made man», tot i que sabem que és mentida perquè l’imperi immobiliari que regenta és, en ben part, heretat del seu pare. Però Trump és un gran mentider, dels que acaben creient-se les seues pròpies mentides, i costa creure què serà cert i que no de tot el que diu que farà.
Però si una cosa està clara des d’abans de 2016 és que Trump menysprea la intel·lectualitat en un país que tradicionalment mostra menyspreu pels intel·lectuals, però lloa els homes pràctics, emprenedors, aventurers, amb èxits ràpids i palpables. Ho explica amb claredat i sentit de l’humor Vicente Verdú en El planeta americano (1996): «En lugar del intelectual, malabarista del pensamiento, supuesto hipnotizador ideológico, el ciudadano norteamericano pone en primer término al hombre de sentido común y de conocimientos prácticos. Una figura al estilo de Edison, por una parte, en el que brillan sus esfuerzos con invenciones aplicables, y un empresario al modo de Lee Iacocca, que convierte sus ideas en un balance suculento». Escri Verdú que Russell Jacoby en The Last Intellecturals, donava per acabada la fauna als Estats Units i «en su lugar, apunta, cunden los académicos superesapecializados o los intelectuales mediáticos que han proliferado con la televisión».
Des d’abans de 2016 Trump apel·lava els seus possibles votants amb aquest discurs: les elits universitàries no faran res per vosaltres, no els importeu, els demòcrates us han oblidat, té més valor l’esforç d’un home fet a ell mateix, els estudis i la formació universitària no són tan importants, mireu-me. El missatge era: si treballeu i creieu en vosaltres mateixos, ho trobareu, viviu en el país de les oportunitats. Aquest era el missatge que molt dels emigrants, majorment llatins, ja establerts i amb família ja de segona generació, parlants d’un anglès pur «sense accent» han comprat, el missatge que arriba als rednecks, grangers i ranxers, als poor workers i la white trash dels estats de l’Amèrica profunda: Nevada, Montana, Misuri, Idaho, Nebraska, Dakota, Wyoming, Arizona, Utah, Texas, Oklahoma…
Però no només això. En el fons, aquests «loosers» que voten a Trump no tenen res a perdre perquè malviuen, amb dos i tres feines a penes si se’n surten, han de treballar molt per a malviure. Però tampoc les classes mitjanes estan contentes, pateixen la inflació, han perdut poder adquisitiu, i semblant amb els emigrants ja assentats, que no volen l’arribada de nous emigrants. És llei de vida, sembla: la desmemòria. I davant d’aquest panorama, Trump menysprea els demòcrates i els mostra com una elit intel·lectual allunyada i aliena als problemes reals del país.
És més, Trump ha estat capaç de captar un vot ben divers i transversal ha captat alhora el vot de multimilionaris, el dels ultra conservadors, el dels emigrants establerts, el dels treballadors pobres, i fins i tot el de les avortistes que han guanyat dos referèndums, dos d’ells a Montana i Misuri, estats ultra conservadors, i alguns vots de l’esquerra, com ara els votants d’Alexandria Ocasio-Cortez a Nova York. Quasi inexplicable, però cert. La victòria ha estat abassegadora, el mapa dels vots parla per ell mateix. La transversalitat del vot és insòlita, ciutadans amb interessos contraposats units pel vot i que han forjat una majoria imbatible.
Sabien molt bé els republicans el que feien quan van separar el referèndum de l’avortament, que es va fer per Estats, de les eleccions presidencials. De manera que com a dona podies votar des del teu estat per a protegir l’avortament i alhora votar per Trump en les eleccions.
Fermesa i prohibicions
Donald Trump promet fermesa i prohibicions, per a començar, entra tatns altres, la prohibició formal als centres d’ensenyament d’una sèrie de llibres que la seua administració considera perniciosos. Ja ho estaven fent una sèrie d’estats nord-americans, però ara la cosa anirà sense miraments.
Amb tot, als nord-americans els costarà molt comparar els procediments de Trump amb els dels grans dictadors del segle XX, i és veritat que determinades coses no les podrà fer mentre s’aguanti la Constitució del país. Però eliminar certs llibres del fons d’una biblioteca és exactament el mateix que va fer el Tercer Reich amb els llibres escrits per jueus, comunistes, i d’altres.
Com que ja s’han publicat llistes sobre aquests «llibres prohibits», sabem que en formaran part obres de John Steinbeck, Toni Morrison, Kurt Vonnegut, Elie Wiesel –investigador de l’Holocaust–, Margaret Atwood, Stephen King, Aldous Huxley, García Márquez – caurà també La ciudad y los perros, de Vargas Llosa– o Murakami, i tots els relacionats amb les vindicacions de les “minories” sexuals.
La mateixa Margaret Atwood es preguntava fa uns dies «¿Tindrem una dictadura hitleriana en tota regla? Ho dubte, però realment depèn de fins a quin punt podem creure res del que Trump diga i menteix tant que és impossible saber-ho» «¿Realment executarà el cap de l’exèrcit o es una broma? ¿Construirà camps de concentració per a immigrants il·legals i demòcrates com ha dit? ¿De veres ho farà, ho permetrà el poble americà? Caldrà veure-ho», deia Atwood.
Podríem parlar ací d’aquella teoria de l’excepcionalitat que va segellar Alexis de Tocqueville en la seua La democràcia a Amèrica. Els Estats Units són excepcionals. Determinades coses no poden passar en aquest país perquè la seua Carta Magna no ho permetria… Esperem que aquesta excepcionalitat funcione, esperem que tots els mecanismes democràtics funcionen i que tot allò que tan lúcidament i seductora explica David McCullough en un llibre excepcional, América: Quiénes somos y en qué creemos, puga més que el fanatisme i la irracionalitat. De moment, però, les alarmes ja han saltat.
En la victòria de Trump s’ajunta el malestar de la classe mitjana que ha vist com ha perdut privilegis i poder adquisitiu en els darrers anys, el malestar dels desposseïts, que cada dia en són més, que no tenen res a perdre, per tant, tot seran guanys… Pensen. I tot això en un país on no hi ha atur… Curiós.
En aquests darrers anys el gran debat s’ha centrat en la identitat nord-americana i pareix que s’han oblidat del debat de les classes socials. Com apuntava també Margaret Atwood: «Ja no existeix la classe entesa com el 1930, però sí que hi ha classe de gent pobra, de classe mitjana, de classe rica, adinerant i classe molt rica. I l’afiliació als Estats Units ha canviat: abans els demòcrates representaven la classe treballadora i els republicans els rics, però ara la percepció és que els republicans representen la classe treballadora i mitjana. Els demòcrates representen les elits, que no vol dir els rics, sinó els snobs, els setciències».
Tot això ha dut a un gir en l’afiliació política, tradicionalment els demòcrates han presentat la classe treballadora i els republicans els rics. Al marge de si aquest canvi ha estat tan real o no, hi ha la percepció social general que ara els republicans representen els treballadors i els demòcrates l’elit. També la ultra dreta guanya vots a Europa en zones i ambients socials on tradicionalment han estat votants d’esquerres: barris obrers, zones desestructurades o «reestructurades», que han patit reconversions industrials, on hi ha arribat una emigració important, etc.
Són moltes les raons i les desraons que han donat una victòria tan folgada a Donald Trump. I la pregunta latent és ¿Per què aquest país, pioner en la democràcia, un país creatiu, que ens ha impregnat de valors com ara la llibertat de premsa, la llibertat d’expressió, el feminisme, va decidir en massa prendre aquest rumb ara fa unes setmanes? Quant de temps durarà? Acabarà Trump la legislatura? Té una edat que el podria inhabilitar, tot i que es mostra més fort que mai. O seran les mateixes maniobres de govern i les mentides les que acabaran inhabilitant-lo?
Costa de trobar una resposta, i encara més de digerir-la, però el cas és que ací estan: són els enemics de les idees i de la llibertat i governen el país més poderós del món… Davant d’una situació com aquesta, caldrà que arriben altres lideratges amb carisma per a contrarestar aquesta onada de despropòsits que governa ja en molts països, inclosos els Estats Units, el país de l’excepcionalitat, segons Tocqueville. Per cert, un autor que recomane ara i sempre. Un clàssic que aviat potser estiga també prohibit per Trump a les escoles del país, si encerten a saber qui fou.
