L’any que acabem de deixar darrere ha estat un any de lluita per a molts valencians: la lluita per desbancar un relat polític que, improvisant ara i adés, maldava per imposar-se al relat històric. Em referisc, és clar, a l’abans immediat del 29 d’octubre de 2024, i a totes les hores i dies de caos que van venir després. Des d’aquell dia, molts valencians no hem parat d’eixir al carrer a exigir dimissió justícia i veritat perquè la resposta política al desastre fou caòtica, criminal i plena de missatges contradictoris. Ho fou des del primer moment i continua sent-ho a hores d’ara, quan encara estem esbrinant què va passar i què es va dir exactament en aquelles hores, Les hores del caos.
I ho escric en cursiva perquè així és com es titula un dels relats sobre la dana, un dels més corprenedors, que hem pogut llegir durant l’any que acomiadem. El signa Sergi Pitarch, periodista i director de l’edició valenciana d’elDiario.es, i el publica Bromera, una editorial que té memòria de l’aigua perquè va nàixer a Alzira, ja fa més de quaranta anys.
El relat que ha reconstruït Pitarch es pot entendre com una crònica que abraça les 24 hores posteriors a la dana, però també, tant en la forma com en la gestió del temps, com un testimoni col·lectiu i un retrat social d’una catàstrofe i d’una classe política nefasta.
D’una banda en la forma, pel to directe, proper, i l’estil periodístic, com si fos aquell espill que es passeja al llarg del camí, escrivia Stendhal en El roig i el negre. Ara, però, un espill esberlat i enguixat de fang on es reflecteix i reconstrueix l’escenari. Parafrasejant Augusto Monterroso podríem dir allò de: “I quan es despertaven, Pitarch ja caminava cap a l’infern”: “Vaig arribar a la zona zero a les huit del matí del dia 30. Al poc de fer-se de dia. Visc a València, a l’altra banda del nou llit del Túria, i només vaig haver de creuar el pont de la pista de Silla (CV-31) per arribar caminant a Alfafar. No havia vist, i crec que no tornaré a vore mai, un polígon industrial i un municipi tan devastats com aquells. En sis-cents metres de distància que acabava de recórrer a peu hi havia una ciutat on tot funcionava amb normalitat i hi havia uns pobles on semblava que havia passat una guerra. Em recordava els paisatges postapocalíptics de sèries estatunidenques com The Walking Dead o la ciutat de Seattle de The Last of Us”.
I deia en el temps, perquè, a banda de recórrer hora rere hora les conseqüències immediates de la catàstrofe, hi ha una recerca i interrogants constants que penetren i investiguen per tal de traçar el retrat punyent i esclaridor dels dirigents i responsables polítics que no van estar on havien d’estar aquell dimarts 29 d’octubre de 2024.
Un exemple de diligència per a la resta del món
La repressió franquista atroç durant la postguerra, els pactes polítics vergonyosos de la Transició, l’accident del càmping dels Alfacs el 1978, l’accident del Metro del 2006 i el menyspreu dels polítics valencians envers les víctimes, les dècades de corrupció política i malbaratament de recursos i fons, la gestió criminal de la darrera dana i la posterior dansa de versions i acusacions… Tot això provoca –a ulls aliens i en part, també als propis— que els valencians passem sovint davant dels altres com un poble a qui li plouen les desgràcies, com un poble deixat que no se sap gestionar, amb una vida política que sembla un circ, una mena de sainet orquestrat des de Madrid. I així és, en gran part.
Tanmateix, hem demostrat, i no fa tant, que també entre nosaltres hi ha una base social forta i important, lligada a un valencianisme progressista, democràtic, modern i obert al món, i que aquesta altra cara de la nostra societat, també és real i sap fer política, una política diferent. Un altre relat és possible.
En aquest sentit, el treball de Pitarch sobre aquelles 24 hores, sobre més enllà i molt abans, dona veu ales víctimes, emmudides per sempre, i als testimonis, trasbalsats per sempre. Però també als que van avisar del desastre amb temps suficient i als quals els polítics de torn no van voler escoltar, reconstrueix la dignitat de tots aquells que van prendre les decisions encertades, i dels que van reaccionar amb coratge i professionalitat. En paraules del seu autor “parla del que no va funcionar, però també d’allò positiu, del que va funcionar miraculosament, heroicament, malgrat les circumstàncies extremes, com ara el jutjat de guàrdia improvisat en una gasolinera. La identificació dels cadàvers, el lliurament a les víctimes, tot es va fer amb una gran professionalitat i empatia, i en una situació molt adversa i això és un exemple de diligència per a la resta del món”.
I paral·lelament a les veus rescatades i amplificades, Sergi Pitarch copsa i trasllada al paper aquella calma eixuta i densa de cel gris que despistava i anunciava el drama al mateix temps: “A les 17:30 del 29 d’octubre, José Vicente i la seua esposa, Rosa, caminen pel Camí Real de Catarroja sense saber que la rambla de Poio, més enllà de la seua vista quilòmetres amunt, ja comença a fer estralls. A l’artèria principal del municipi de l’hort Sud no cau ni una gota. Ni a Benetússer tampoc, al nord de la rambla. La tempesta queia lluny, aigües amunt, però l’aigua corria sense fre, arrossegant-ho tot al seu pas”.
I així és com penetrem en l’escenari de la catàstrofe: escoltant el silenci, els crits, sentint el fred de l’aigua, del vent, els colps dels objectes, els minuts, les hores d’espera i de desesperació, al límit de la vida, al llindar de la mort. Pitarch, a qui —assegura ell mateix— li agrada més llegir que escriure, confessa que va veure des del primer minut que ací hi havia una història tremenda, digna de dur al cinema: “he gaudit escrivint-la perquè el llibre tenia els dos ingredients necessaris: la denúncia dels fets i la construcció d’un relat. Al cap i a la fi el llibre és per a les víctimes i per això pareixen amb el nom de pila, per a humanitzar-les, per a apropar-les al lector. Parlem de persones que estaven comprant i de sobte en deu minuts es veien lluitant per salvar les seues vides, o les dels seus veïns. Hi ha una història d’herois, els que van morir i van salvar vides i una d’antiherois, els polítics negligents que entenen la política com una festa. I si un polític no està al seu lloc quan cal hi ha gent que mor”.
Les hores del caos és, doncs, el fruit d’un treball periodístic exhaustiu i rigorós, i això ja és signe d’una societat democràtica, però també del compromís moral amb una societat, la valenciana, per tal de deixar constància del que va passar i per a evitar la reescriptura de la història per part d’un Govern que no ha estat a l’altura de les circumstàncies i que ha fet de la mentida i la tergiversació una rutina de discurs.
Ha estat un any de lluita col·lectiva per la reconstrucció d’un relat, el relat històric, un relat que ha guanyat el pols a la versió oficial i oficiosa, agafada amb pinces, feta a la carta, segons el moment i les circumstàncies.
Els valencians hem eixit al carrer, hem escrit i publicat llibres, hem gravat documentals, hem reconstruït milers d’imatges de memòria, hem dut monòlegs a l’escenari, i tot això per tal que no s’oblide ni es banalitze el canvi climàtic, perquè no s’oblide que un 29 d’octubre de 2024 els governants valencians en el poder van abandonar el seu poble a la deriva entre canyes i fang quan el riu venia crescut, com dirien dues novel·les arrelades al nostre imaginari col·lectiu i testimoni de drames passats.
