Déiem fa uns dies que l’arquitectura generada per la Constitució del 78, bàsicament la llei de partits i la llei electoral, havien dut a un sistema on el totalitarisme dels dos grans partits havien convertit la política en un joc d’ineptes i mediocres. No ha passat ni una setmana d’aquestes reflexions que ha saltat l’afer Santos Cerdán, secretari d’organització del PSOE, en substitució d’Ábalos, i nomenat per a netejar la corrupció generada pel tàndem Ábalos-Koldo, i ves per on, era el tercer de la banda de lladres i, pel que sembla, el seu cap pensant. Tots tres, a més a més, van ser els munyidors de l’èpic viatge de Sánchez per a reconquerir Espanya, com Don Pelayo, i, ves per on, resulta que van manipular els resultats. D’aquells resultats vindria un Ábalos totpoderós i un Cerdán no menys poderós, tots sota els plecs de Sánchez que no s’assabentava de res, la qual cosa és creïble a hores d’ara, perquè pel que sembla el “soldado” Sánchez sempre ha sigut un titella en mans d’aquests llanterners.
Ábalos i Cerdán ara apareixen com sempre han sigut, uns vividors que han sabut aprofitar-se d’un inútil per a generar una xarxa de corrupció, com abans ho havia fet el PP, i abans encara Felipe González amb Filesa i Time export, per no parlar dels GAL.
El PP és una organització criminal, segons sentència dels tribunals, i el PSOE doncs també. I mentrimentres la justícia espanyola en mans de jutges extremistes i la policia sense haver sofert cap procés de depuració. I recordem que continua plenament vigent la llei mordassa.
Podem seguir desglossant les mancances i misèries del règim del 78, però a hores d’ara sols els molt fanàtics poden defensar-lo.
Altrament, hem comprovat que Espanya no és reformable, és un estat corrupte i podrit fins al moll dels ossos, i alguna cosa hauríem de fer. Als anys 70, davant la caiguda del franquisme pel traspàs del seu titular, les organitzacions democràtiques i d’esquerres van conformar plataformes com la “Platajunta”, l’Assemblea o la Taula de Forces Polítiques i Sindicals. Plataformes unitàries unides pel desig d’un canvi democràtic. Eixe canvi no va arribar mai, i gairebé 50 anys després toca muntar una nova plataforma per a construir la democràcia, però aquesta vegada no pot ser de nou per a salvar l’estat espanyol, ara toca trencar l’Estat i crear una nova realitat política, que al nostre cas sols pot ser el País Valencià. La tasca és gegantina, com ho era als 70 trencar l’espinàs al franquisme, també llavors la majoria donava suport al règim sorgit de la guerra del 36. Però, tot i això, en algun moment haurem de començar a caminar si no volem quedar empresonats dintre un règim corrupte i previsiblement en mans de l’extrema dreta. Ja no queden opcions de regeneració democràtica dintre d’Espanya, continuar fent el joc a l’espanyolisme, siga de dretes o d’esquerres, és un molt mal negoci per al conjunt de les nacions colonitzades pel poder espanyol. Sempre ha sigut una molt mal negoci econòmic, ara ho és també polític i social; i, en el nostre cas, cultural i nacional.
Amb la caiguda del PSOE, el mateix PSOE que va posar al centre Vox, ara, amb el descrèdit que ha dut la política espanyola, li ha obert les portes de bat a bat. El PSOE és i serà per sempre el responsable d’haver truncat les expectatives democràtiques després de la caiguda del franquisme, i també d’haver truncat la possibilitat de regeneració democràtica posterior. I de res ens val als valencians i valencianes els succedanis espanyolistes aplegats al voltant de Sumar o Podemos per a produir el canvi que realment necessitem com a Poble.
