Si hom té l’estómac de veure els diferents programes de difusió política del país del costat, des de l’inefable i sempre manipulador “Al rojo vivo- más periodismo”, al pretesament més seriós “La noche en 24 horas”, passem de l’oix al vòmit, en comprovar la baixesa moral dels polítics espanyols. Des del diputat extremeny de Vox que fa servir les dones com a illetrades fins a la portaveu de Sumar que sols al final i a contracor nomena la persecució de l’independentisme, després de denunciar la persecució dels militants de Sumar, Podemos, Comuns i “tutti quanti”, coneixedora com és que les operacions de les clavegueres espanyoles han anat i van dirigides contra els independentistes i els anarcosindicalistes, sobretot. Res de nou en l’esquerra nacionalista espanyola.
Però a banda d’anècdotes, el realment vomitiu i escandalós és el grau de degradació de les mateixes estructures partidistes i legals que són pilar del règim aflorat del 78.
Hem de començar per la degradació de la justícia espanyola, una ferramenta cabdal en un estat de dret i que Espanya ha convertit en un instrument de persecució política. El PP i el PSOE van obrir l’espina de la judicialització de la política arran del procés d’independència català, sense oblidar la guerra bruta contra l’independentisme basc i la llei que va permetre il·legalitzar Herri Batasuna. Però ara el festival d’incongruències legals, de persecucions judicials, de muntatges jurídics sense sentit, nepotisme i abús de poder és alarmant, fa feredat i és irreversible, configurant-se un Estat sota la direcció despòtica d’un poder judicial desbocat.
Podem veure com la “justícia espanyola de dretes” engega una causa rere altra contra l’independentisme, el sindicalisme combatiu, però també contra l’entorn de Sánchez. I, mentre les forces democràtiques instigades i perseguides per l’Estat no tenen possibilitat de defensa, des del poder polític es munta una resposta basada en l’intent de creació d’una xarxa de xantatge per influir en els jutges i fiscal (cas Leyre Díaz, que Déu n’hi do l’escàndol), o actuar barroerament des dels estaments en què tenen poder, com ara la Fiscalia General, però que ja porta a un desprestigi total del règim del 78.
I mentre això passa, el PP manté en el poder persones tan fosques, inhumanes i indignes com Ayuso a Madrid amb 7.291 morts a l’esquena i Mazón amb 230 morts i la devastació del territori, amb els sants ous de convidar-lo a encapçalar la manifestació casposa del 8 de juny a Madrid, al capdavant de la delegació valenciana.
Podria seguir amb més i més exemples de fins a quin punt de degradació ha arribat a l’Estat que ens té ocupats. Operació Catalunya, política patriòtica, afer Pegasus, manteniment de la llei mordassa… i un llarguíssim etcètera. Però la qüestió que realment m’interessa és explorar els motius que han dut a aquesta situació.
De fet, no hi ha moltes causes, des del meu punt de vista és l’arquitectura que neix del règim del 78, de la seua constitució, la que sense remei duia a aquesta situació.
I això degut, en primer lloc, la llei de partits i la llei electoral, totes dues van de la mà. La creació d’un sistema electoral fonamentat en llistes tancades, i que atorga el poder a un nucli extremadament reduït de dirigents polítics que poden designar els que van i no van a les llistes, és a dir, aquelles persones que reeixiran i tindran un bon sou i influència social, i aquelles que desapareixeran en el magma de la història. No cal ser una llumenera per a deduir les conseqüències d’aquest fet “burocràtic”. Com que la primera regla del poder que marca El Príncep de Maquiavelo és que quan hom arriba al poder ha d’envoltar-se de persones que mai, però mai, li puguen moure la cadira (que tinguen un segon o tercer servei, per fer servir la classificació de Maquiavel, però mai un de primer servei, el que ve a ser envoltar-se de persones acrítiques i sense idees), la qual cosa condueix al fet que els partits estiguen formats per persones disposades a la submissió, cosa que sols els mediocres estan plenament disposats a assumir, i tal com passa el temps més mediocritat, ignorància i donada la pèrdua de capacitat de lideratge van aflorant els mètodes il·lícits per a mantenir el poder.
Assistim a l’últim capítol d’aquesta mala novel·la, on ja s’ha perdut totes les formes, i la guerra de corrupcions és oberta, on cadascú lluita amb les armes que té. El Tribunal Suprem, l’OCU de la Guàrdia (in)Civil, la Fiscalia General, la policia patriòtica, un parlament submís que fa lleis que tant pretén retallar el dret a la llibertat d’expressió (projecte de llei de premsa), com impedeix una llei d’habitatge que pose fre al gravíssim problema d’habitatge.
Sembla que el Leviatan espanyol està desfermat i que no hi ha ningú que puga posar un morrió a la bèstia. Pròxima i darrera parada del règim del 78, un govern PP-Vox, purament nominal perquè ja avui el PP ha assumit part del credo populista, violent, agressiu i retrògrad de Vox, i sols li manca per assumir algun detall de l’evangeli feixista.
El règim del 78 va néixer brut, amb la monarquia al davant, el supremacisme espanyolista, l’absència de canvis a la judicatura i l’exercit. El perdó de facto del franquisme, la creació d’un règim extremadament jeràrquic al voltant de dos partits que es van posar d’acord, ai quins records, Abril Martorell i Guerra, per repartir-se el poder. Un poder centrat en els comitès centrals de tots dos partits, per fer servir una expressió que tots identifiquem amb el totalitarisme estalinista, i que arrossega la resta de partits, que enlluernats pel poder que els hi dona eixa llei, creen petits partits que reprodueixen l’esquema de poder dels grans partits i així el sistema generat pel règim del 78 prostitueix tot el sistema polític que s’aixopluga sota les seues normes. I com en els vells sistemes totalitaris, la burocràcia i la corrupció acaben corcant primer i destruint després el sistema. I ací estem.
