Comence la columna d’avui quasi a la mateixa hora en què Juan Francisco Pérez Llorca es disposa a pronunciar el discurs que el farà president de la Generalitat, un recanvi en tota regla en substitució de la peça danyada del seu antecessor en el càrrec. S’espera d’ell, doncs, que acomplesca a la perfecció les seues funcions i que la maquinària torne a treballar a ple rendiment. Pràcticament no notarem la diferència entre Mazón Guixot i Pérez Llorca perquè tot i que el país ja no és de cap manera el que fous fins fa un any, les circumstàncies per al suport imprescindible de Vox són les mateixes. De fet, no és casualitat que la peça de recanvi siga la mà dreta de l’anterior, convenientment situada estratègicament a l’ombra del magatzem on no arribaven els enutjosos esguits del fang que tot ho empudega i emmerda. Perquè un engranatge com el de la Generalitat es moga de forma òptima cal precisament que la peça nova i la subtituïda siguen idèntiques en tot i encaixen al mil·límetre en el mateix lloc de la cadena de muntatge i producció. La substitució, òbviament, comptarà amb una atenció mediàtica a l’alçada de la solemnitat del moment, perquè d’un recanvi d’aquestes característiques depenen molts interessos, guanys i canongies. Les condicions de Vox, al capdavall, són fàcilment assumibles per un partit amb qui manté tanta simpatia, tants colpets a l’esquena, tanta història passada, i no s’esperen sorpreses. Tots dos partits són, per dir-ho d’una manera més gràfica, branques del mateix arbre franquista. No hi faltaran els moments de tensió com en les pel·lícules dolentes de suspens, amb la música a tota pastilla subratllant cada acció i el cabdill madrileny (ja hem dit que Madrid és un estat mental) de la formació més fatxa prement fortament amb la clau anglesa la peça de recanvi per assegurar-se que encaixa perfectament en les seues exigències. Sense acords previs, sense tovallons succintament gargotejats amb els objectius comuns de la croada antivalenciana per tota estratègia, però tot dat i beneït des de la Villa y Corte i pactat entre Feijóo i Abascal. Ací no s’improvisa res, que el recanvi valencià és un assaig general imprescindible com a demostració de força i sintonia entre les dues branques de la dreta espanyolíssima amb què esperen recuperar el comandament de la factoria amb seu a la capital del regne per a les pràctiques centrípetes (altrament dites centralisme extractiu menjaperifèries).
Per demostrar la identitat de les peces i les funcions, Pérez Llorca comença el seu discurs en valencià de Finestrat (un lleu vernís sempre llueix més) per descarregar responsabilitats del seu partit en el lleig afer de la dana que ha provocat el gripatge de l’anterior mecanisme i girar-les cap als rivals polítics. Això torna a sonar clarament en les Corts, molt més que el perdó protocol·lari i la promesa que “la gent visca bé, sense soroll, sense caos i sense promeses buides” [sic], moment en el qual podem suposar uns primers aplaudiments del acòlits entremesclats amb els desagradables crits de la gent que protesta a les portes del Palau de Benicarló. Canvi mecànic del presidenciable al castellà, no se m’espante la parròquia, que això del valencià només era una concessió al bilingüisme ben entès. Mateixa peça, mateixa funció. Les víctimes de la dana vetades en la seu de la sobirania popular, com si diguéssem. I les funcions reiterades de l’aparell distribuïdor? N’hi ha d’explícites i proclamades i de tàcites. Entre les primeres, la inauguració de pantans que tantes alegries va donar a Franco i l’execució d’obres en rius i barrancs, abracadabra dels negacionistes de l’escalfament global decidits a continuar amb el negoci pete qui pete, les restriccions als drets socials, els entrebancs a la llengua i la cultura, el control ferri dels mitjans de comunicació públics… Citem d’entre les tàcites la recuperació de les zones afectades per la dana, que es farà d’esquenes a la ciutadania i a major glòria d’empreses amigues. Tot en ordre de moment. La roda que el hàmster gira i gira a la gàbia sense moure’s del lloc continuarà el seu viatge enlloc a ple rendiment. I no caldrà tampoc que el pinso siga gaire bo ni abundant, per allò de la proverbial mollesa dels valencians i per molt que el darrer any no haja fet més que contrariar-la.
