Durant molts anys he donat classe a estudiants dels Estats Units a València. Fins i tot vaig dirigir algun temps un programa d’estudis hispànics d’un college del Midwest. D’això ja fa més de deu anys, i ja aleshores sabia que una de les coses que havia de preveure i preparar era la decepció dels estudiants afroamericans i afroamericanes. Per algun motiu -supose que en part perquè per a ells i elles no és un país blanc- moltes vegades tenien idealitzat l’estat espanyol abans de vindre. Possiblement, a més, algun professor entusiasta els havia venut la idea que ací no hi havia racisme, i per això calia preparar-se per acompanyar-los en la decepció i evitar que els bloquejara.
Generalment les situacions que patien no eren massa greus, però sí significatives i molestes. Una experiència habitual era sentir-se observats, quan no marcats estretament, pels guàrdies de seguretat en les tendes i àrees comercials. Afortunadament aviat descobrien que havien de fer-me cas i dur amb ells i elles els seus flamants passaports. Normalment la seua condició de ciutadans i ciutadanes dels Estats Units els evitava problemes majors, però ja els havia quedat clar que també ací el seu color de pell els generava mirades poc amistoses, sospites i problemes. Eixe era un repetit aprenentatge cultural: Espanya és un país racista. I ja ho era fa deu o quinze anys. Qui ho dubte, o s’enganya o té naturalitzat el seu propi racisme. Així de clar.
Esta setmana m’ha colpit profundament l’assassinat de Younes Bilal a Mazarrón, Múrcia, eixa comunitat autònoma amb majoria electoral de VOX. No és evidentment el primer cas. Abans d’escriure estes línies he teclejat el nom de Lucrecia Pérez al cercador i immediatament tenia en la pantalla del meu ordinador el seu rostre i la seua història i el seu assassinat a mans d’un guàrdia civil el 13 de novembre de 1992 a Madrid. He recordat també sense massa esforç el cas del guàrdia civil que va matar a sang freda un ciutadà marroquí -no he pogut trobar el seu nom en les notícies- el dia 25 d’abril de 2016 en la carretera A-3 a l’altura de Fuentidueña del Tajo: li va disparar des del seu cotxe únicament per ser magribí, el va traure de la carretera, el va perseguir encara disparant-li i, quan va aconseguir abatre’l, el va rematar d’un tret al cap. La seua defensa va dir que tenia un transtorn mental transitori i es pensava que estava evitant un atemptat terrorista, i així ho explica profusament la notícia d’El Mundo que acabe de rellegir abans d’escriure estes línies.
L’assassinat de Younes no és el primer, però m’ha colpit profundament i m’ha renovat el record de les altres morts i la sensació que eixos fets són ara més freqüents, que tenen cobertura discursiva i que el racisme és a l’estat espanyol insuportable. Uns dies després una dona espanyola va apunyalar una dona llatinoamericana a la cua d’un repartiment de menjar a Cartagena mentre li cridava que els immigrants furten el menjar als espanyols.
Però també m’ha colpit el silenci social, la soledat de la comunitat d’origen nord-africà en plorar i lamentar la mort de Younes, els balbucejos de l’alcalde de Mazarrón negant l’existència de racisme en la seua societat. Un parell de dies després la infame Rocio Monasterio renovava el discurs racista a l’assemblea de Madrid, el discurs que atia l’odi i la violència contra les persones migrants o simplement racialitzades, que fins i tot nega la nacionalitat als ja nascuts ací. Els feixistes de VOX creen el clima que fa possible la violència, encenen l’espurna que fa que un feixista, un exmilitar, un dia decidisca que ha d’actuar violentament contra la presència dels qui ell sent com a estranys, dels qui els seus polítics de referència li estan dient que són criminals, que en efecte estan robant el menjar als espanyols, que venen específicament per robar, per agredir i per violar.
I el que em va colpir més de tot és que quan això passa, quan algun deixeble avantatjat passa a l’acció, els mitjans massius no assenyalen els responsables. Ben al contrari, li lleven perfil ideològic. Una vegada i una altra podem llegir en les notícies explicacions patològiques: «era un malalt mental», «és un cas aillat», «Espanya no és racista», i ara passem a les següents declaracions de Santiago Abascal o qualsevol dels seus lloctinents com si no passara res, com si no estigueren matant persones per pur i dur racisme, com si eixes idees polítiques presentades com a respectables, blanquejades impúdicament, no hi tingueren res a veure.
Per això l’alcalde de Mazarrón s’amaga i no fa actes institucionals de condemna i condol, no siga cosa que li lleven vots. Per això l’estat espanyol no s’ha omplit de manifestacions massives contra el racisme. Que fàcil és solidaritzar-se amb les víctimes del racisme policial als Estats Units, queda cool a l’instagram, i que difícil assumir d’una vegada que tenim un problema greu, que no només Espanya és un país racista com ja ho era fa deu o quinze anys, com ja ho era abans, sinó que hi ha un partit racista atiant la violència contra les persones migrants i els seus descendents. Negar el vincle quan eixes paraules generen fets, negar que la mort de Younes Bilal a mans d’un feixista, a més exmilitar, és una conseqüència directa d’eixe discurs, parlar de bogeria i no de feixisme, cercar eufemismes i perífrasis per desideologitzar-lo, per amagar el problema, és fer-lo més gran, és ser directament còmplice.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
