Dimecres passat el València CF va jugar contra l’Athletic de Bilbao a Mestalla. Els dos equips s’enfrontaven en un mal moment, però l’equip biscaí té un entrenador experimentat i finalment l’eliminatòria va tindre el resultat que tots els valencianistes temíem com a més probable. Un parell de colps destres i el València cap a casa. Quasi es pot dir que el millor va ser no necessitar pròrroga per a això, perquè damunt de tot haguera deixat els jugadors molt castigats.
D’eixe partit hi ha un parell de coses no exactament esportives que tinc ganes de comentar. La primera, que ningú va considerar que un partit a Mestalla era raó suficient per a endarrerir les obres nocturnes a la V31, la pista de Silla, que redueix els seus carrils d’eixida de tres a un. L’embús que es va formar va ser de proporcions èpiques. Jo arribava a casa a la una i vint. Una altra raó per agrair que no hi haguera pròrroga, perquè possiblement el resultat haguera sigut el mateix i tots els atrapats en l’embús haguérem arribat a casa ben entrada la matinada.
Per cert que eixe embús deixa ben clar quin és l’equip dels nostres pobles i les nostres comarques. No m’imagine un embús semblant després que el Levante jugara un dels seus partits. A mi m’agrada anomenar-lo Udelage, per cert, el nom abreviat que rebia als anys quaranta la Unión Deportiva Levante Gimnástico. Un nom més acurat que no amaga la presència del Gimnàstic, el granota històric, per altra banda, un dels equips de la fusió del 1939 al qual, malgrat ser l’equip del qual porten els colors, els agrada molt amagar. Ells sabran per què.
Però, vaja, m’estic desviant del tema per parlar del veí, vici sense dubte de futboler. Perquè l’altra qüestió de la qual volia parlar era dels crits aquestos de “puto vasco el que no bote” proferits pel sector més descervellat de la grada de Mestalla, abans i durant el partit. Abans, a més, acompanyats de llançament d’objectes i d’una gran agressivitat
Vull deixar clar que entenc que el futbol no és un espai de pràctiques versallesques ni tampoc de llançar-se boletes amb delicats perfums com deia Leopoldo Lugones que feien els antics criolls a l’Argentina. Puc fins i tot entendre que s’insulte el rival i no negaré que jo mateix no haja pogut evitar que haja eixit algun epítet èpic de la meua boca quan s’enfrontem a una de les encarnacions del mal en la terra anomenat Real Madrid. Haver llegit Fontanarrosa i conéixer la rivalitat entre Rosario Central i Newell’s Old Boys a Rosario, per exemple, és el que té.
Però clar, si cridar-li coses al rival pot ser més o menys poc important, no ho són les coses que se li criden ni el grau d’agressivitat amb el qual són cridades. I dir “puto vasco el que no bote” no és insultar l’equip rival sinó insultar i fer objecte d’odi un poble sencer que, per cert, no ens ha fet cap mal. És clar que els qui criden això no representen Mestalla i que moltes veus s’han alçat per repudiar-ho i per recordar, per exemple, la quantitat de jugadors vascos que han fet gran el València des de la davantera elèctrica fins a hui. En efecte, eixe crit demostra entre altres ignoràncies la de la mateixa història del nostre club.
Però per a ser honest i dir-ho tot cal dir que, quan durant el partit, la Curva Nord va reprendre el càntic, eixa Curva Nord, per cert, que molts periodistes valencians, que van celebrar el retorn dels més políticament marcats, per dir-ho suau, per no dir nazis, volien exactament així, quan la cançoneta va tornar a sonar un parell de vegades, no molta gent es va unir en altres zones de l’estadi, però sí que hi va haver qui la va fer seua en molts sectors, entre ells en la zona en la qual sec jo. Per algun motiu aquesta infàmia connecta amb l’imaginari i les pulsions d’una part dels valencians.
Personalment, crec que és una manifestació d’autoodi, d’alienació, de culpa i vergonya per ser qui s’és. Els bascos, i també els catalans, permeten sobreactuar espanyolisme i espanyolitat, sentir-se part de la nació espanyola somiada, no cal ni dir que amb els valors ben dretans que l’hi estan associats. Cridar contra els bascos és ser més espanyol. És absolutament il·lusori perquè per molt que criden mai seran reconeguts com a iguals per l’Espanya eixa que invoquen i, per cert, per molt que criden això no seran recompensats amb un millor tren de rodalia o un millor finançament. Som espanyols amb defecte, que diria Maria José Català, espanyols que tenen altra llengua, sospitosos per això, i cap sobreactuació podrà compensar-ho. En el fons no és massa diferent del xiquet objecte de bullying que pensa que pot escapar d’eixa condició sumant-se al bullying a altres.
El que sí que els va bé és que uns perifèrics odien uns altres. Als imperis, ni que siguen decadents, sempre els ha anat bé. La culpa va ser dels tlaxcalteques, que diria Elena Garro, i sempre hi ha uns tlaxcalteques disposats a odiar els seus companys de dissort, els altres enemics del poder. Moltes vegades ho he dit, si l’estat espanyol té remei, que no ho tinc clar, vindrà de la perifèria, de la igualtat i el respecte mutu entre els seus pobles i nacions. Aquestes infeccions de malaltissa alienació a l’imaginari social són una de les coses que ho posen difícil. Fer valencianisme, per tant, també és oposar-se a aquestes expressions d’espanyolitat hegemònica que ens fan encara més febles com a poble.
(He llegit per cert a xarxes socials a seguidors de l’abans esmentat Udelage dient que això són problemes de Mestalla perquè ells són éssers de llum. Recorde que probablement la vegada que més odi he rebut a Twitter va ser perquè vaig dir que el fet que Alessio Lisci, quan era el seu entrenador, italià com és, parlant fluït de dues llengües romàniques, italià i castellà, i que feia anys que vivia a València, diguera que no entenia el valencià, era ideològic. I aquells odiadors malalts d’autoodi es definien tots (i totes) com a granotes. Qui pense que no hi ha feixistes i antivalencians a la seua grada que s’ho faça mirar. I això sense parlar dels seus contractes amb la Levantina de Seguridad, la consellera delegada eixa que tenen amiga de compartir dinars privats en reservats amb el poder, especialment si és del PP, i que, pel que he llegit, acaba de fitxar un jugador sionista. Mare meua si el València haguera fet alguna d’eixes tres coses, com s’hagueren esmolat els tòpics com a destrals).
Però bé, que m’acabe d’enfangar amb el rival. Resumisc i tanque. No crec que, malauradament, foren només els ultres ultradretans els qui cantaren la cançoneta, encara que sí els que la iniciaren. Malgrat això, tampoc són majoria, i molts valencianistes ho lamentem molt i ens posa molt tristos. Però crec que, com passa altres vegades, el futbol ens indica un tret molt negatiu i contraproduent de l’imaginari d’una part de la societat valenciana. Fer valencianisme és també no botar quan els feixistes, ideologitzats o banals, et demanen que botes, és recordar que no només el poble basc no ens ha fet res sinó que mereix el nostre respecte i la nostra solidaritat. Tots els colors del verd, cantava Raimon, i vull afegir hui que també els meus colors blanc i negre, gora Euskadi criden fort.
