És difícil explicar per a un militant –ara exmilitant– com jo des de fa dècades, la deriva que ha acabat afectant Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV). I ho és per una qüestió que va molt més enllà de la política quotidiana, dels principis ideològics o del programa del partit. És, de fet, una qüestió molt més greu que m’ha empentat a deixar de costat aquest projecte polític pel qual tant he treballat.
Com se sap, fa uns mesos vam publicar una notícia sobre la situació judicial en què qui ha sigut president del partit aquests anys, Josep Barberà, es troba immers. La raó són unes acusacions de qui va ser secretària general del partit amb ell, Maria Pérez Company, que el va denunciar per delictes contra la llibertat sexual.
El cas va ser denunciat a nivell intern i Esquerra Republicana va concloure que no es podien demostrar les acusacions. Ara tot resta en mans de la justícia ordinària, en la qual s’han iniciat les corresponents diligències penals d’investigació. No negaré que aquest cas m’afecta perquè l’he viscut en primera persona. Més enllà de les meues percepcions personals o de les acusacions de Maria, hi ha una realitat que és encara més preocupant.
Resulta que Esquerra Republicana ha permès que un senyor que va presidir el partit i ha estat denunciat amb un seguit d’acusacions tan greus com les que té al damunt per assetjament sexual, es torne a presentar a la reelecció trobant-se ara mateix en la condició d’investigat. És evident que cap persona no pot ser condemnada abans que no es demostre judicialment una acusació, i contra Barberà no s’ha demostrat res en l’àmbit orgànic –dins del partit– ni en l’àmbit judicial –està per veure què passarà.
Clar que sobta que se’ns òmpliga la boca a tots de feminisme, d’igualtat i de tolerància zero i que, amb una acusació tan greu i l’obertura de la via penal, un partit com aquest permeta la presentació de la seua candidatura en aquestes condicions –què hauríem dit si això haguera passat en un altre partit?– i que, a més, una persona sobre la qual recauen aquestes acusacions –encara no demostrades, però sí judicialitzades– puga optar a continuar presidint la formació. Això demostra dues coses: insensibilitat i inconsciència.
Sobretot perquè Maria Pérez, la dona víctima denunciant, ha hagut de demanar-se la baixa laboral a causa de la situació personal en què es troba -acreditada clínicament– arran dels fets que ella mateixa ha judicialitzat. El partit no li ha costejat cap psicòleg ni cap mena de suport moral, més enllà de la proximitat d’alguns militants que s’hi han solidaritzat de manera individual. És aquesta l’esquerra alternativa que volem?
Hi ha un altre fet que tampoc no és menor, i són els silencis i les complicitats amb el militant investigat. D’una banda el silenci imposat pels qui protegeixen el dirigent d’ERPV, que esquiven parlar d’aquesta qüestió en públic i que en privat acusen –amb una lleugeresa bastant indignant– que les denúncies de Maria Pérez són falses i que tenen com a objectiu ascendir al si del partit, tot i que fa setmanes que ha deixat de ser afiliada i mai s’ha presentat per a presidir-lo. I d’altra banda, les complicitats d’afiliats i afiliades que li han signat avals i formen part de la seua candidatura.
Torne a fer-me la mateixa pregunta: és aquesta l’esquerra alternativa que volem? Jo estic segur que no, i per això deixe la militància després d’anys de dedicació apassionada. S’obriran més espais, més oportunitats i més alternatives per a treballar pel país des de qualsevol àmbit –el periodisme, la política, la societat, l’activisme en general–, però ERPV ha deixat de ser una proposta política coherent. És una desgràcia per al país, però no per això ho hem de deixar d’assenyalar.
La direcció nacional d’ER ha decidit suspendre el Congrés d’ERPV previst per al 6 de juliol per segona vegada: què volien?, que a les portes del congrés els mitjans de comunicació no parlàrem del cas judicial que afecta el candidat investigat per delictes sexuals? És eixe el periodisme que volen? És eixe el país que pretenen tindre?
