Són molts, moltíssims, els fets històrics que hauríem de repensar cada vegada que volen fer un pas en el sentit que es vulga. Al nostre País, l’extrema dreta assolirà en un futur pròxim nivells de poder insuportables per a la civilització. Al País Valencià i les Illes poden arribar ben bé al 25% del vot (i si no és més alt serà perquè el PP és de facto un partit d’extrema dreta homologable a Vox en molts –o tots- aspectes), però a Catalunya, ajuntant els vots de Vox i Aliança Catalana (AC), es poden situar en un 35%, mentre a la Catalunya-Nord ja estan per sobre del 40%.
Resulta del tot inquietant, però explicable, l’augment del vot xenòfob de caràcter independentista, si és que ho és, a Catalunya. Quan el 27 d’octubre Puigdemont suspengué la independència al Principat, la sensació de frustració inicial només podia anar en augment, i va tenir el seu reflex en la cada vegada més important abstenció al segment de votant independentista, fins a arribar a fer del PSC, un partit gairebé cadàver, el principal partit de Catalunya. Però la ressaca encara no havia acabat, i ara, el que ja preveiem es complirà, si més no a les enquestes, on el partit racista i xenòfob Aliança Catalana està a punt d’ultrapassar Junts i ERC, mentre que les propostes de mantenir l’esperit de l’1-O, com “Alhora”, sembla que ha fracassat abans de néixer i tot.
Hem de girar els ulls a la història, en concret, al Tractat de Versalles, que van signar les potències guanyadores de la Gran Guerra, amb Alemanya, i que va ser la llavor sobre la qual es va construir el nazisme, tot i que no va ser l’única. La frustració d’una persona, i per extensió d’un poble, és una força molt poderosa, i els polítics no haurien de menystenir-la.
Des de la sentència contrària a l’estatut català el 2010, que va dur una frustració tremenda al poble català, les forces polítiques i socials van decidir portar la societat al paroxisme independentista, i durant 7 anys van mobilitzar fins al darrer racó de Catalunya, tot declarant la independència, però al mig del paroxisme Puigdemont la va suspendre, sumint els catalans i tot el moviment independentista en un estat de xoc difícilment assumible. I d’aquella pols, aquest llot.
La ràbia, la frustració, i l’ascens imparable dels discursos identitaris xenòfobs a Europa, no podia sinó donar lloc a AC, o alguna cosa semblant. Mirem ara enrere i judiquem responsabilitats, a Puigdemont clar, i Junts, però no menys a Junqueras i ERC, i fins i tot a la CUP, paralitzats també i embolicats en la cultura woke, incapaços de generar alternatives. Van jugar amb forces que no entenien, van dur el poble a unes expectatives clares, i els van trair quan més necessari era continuar.
La frustració de valencians i illencs ve de lluny, tot just de la mateixa Transició del 1977, quan van dipositar esperances en partits espanyols, als quals no els importava gens ni mica el nostre futur com a poble, i tant el PSIB com el PSPV van esdevenir una sucursal de l’espanyolisme, i no hem sigut capaços de superar eixe estat de coses. Ni Més a les Illes ni la UPV primer i el Bloc després han pogut remuntar la frustració.
Els Països Catalans, una terra sense política pròpia, és terreny adobat perquè arrelen i creixen les opcions populistes i feixistes, i en això estem. Ara, a les portes d’unes noves eleccions espanyoles, on l’extrema dreta creixerà i ben bé pot arribar a governar, ens cal reflexionar sobre el que hem fet malament, i cap a on volem anar, o resignar-nos a seguir les velles polítiques del regionalisme del segle XIX, i esperar tenir una mica de poder per arrabassar alguna prebenda al poder central, la vella i inútil política del peix al cove, tot interioritzant el discurs que Espanya ens imposa, fins a convertir-nos en una caricatura del que hauríem pogut ser.
