Comencí amb la petició de Pedro Sánchez que la gent es mobilitzés pel sentit comú (vegeu l’article inaugural). Donald Trump lloa el sentit comú dels seus votants. De nou el sentit comú, la modelació del qual és el fil d’aquesta sèrie.
En democràcia els governants accedeixen als càrrecs en processos electorals. És el mínim requisit, la democràcia plena, però és bastant més que això, i romandre en els mínims ens apropa a una democràcia formal, aparent, cosmètica. Històricament, les elits privilegiades, que prefereixen controlar la societat no democràticament, han cedit, a poc a poc, a les aspiracions democràtiques dels governats, resistint-se, però, perquè el viatge vaja més enllà de la variant formal.
El món està farcit de democràcies aparents, els EUA entre elles; la nostra, per descomptat. Al discurs de la nit electoral Trump descriu els qui l’han votat com a gent de sentit comú. Trump i les elits del seu perímetre s’ho fan per modelar el sentit comú dels votants. Els mateixos votants dels quals Trump alaba el seu sentit comú. En plenitud democràtica les eleccions haurien de ser entre iguals i igualment informats, on l’engany no té cabuda i el parany es desconeix. Sap vosté d’algun cas?
Moltes idees del dipòsit compartit –que és el sentit comú– afavoreixen el manteniment de l’estat de coses. Basta que penetren al dipòsit d’un nombre de votants suficient. Les elits privilegiades inverteixen recursos en la modelació del sentit comú i en trauen control i beneficis. Els partits conservadors juguen en aquest equip, amb els daus carregats i les cartes marcades. Les forces progressistes es veuen forçades a acompanyar-los. Algunes, progressistes a mig fer, resignades o convençudes assumeixen un rol cosmètic. Útils quant a legitimar el sistema, transmeten la imatge de pluralitat, la percepció que en democràcia tothom té opcions. De mitjans de comunicació cosmètics també n’hi ha, i fan el seu paper. Altres formacions, sincerament progressistes, romanen atrapades en l’envisc del llenguatge modelat pels laboratoris d’idees conservadors, ignorades o assenyalades pels mitjans de masses que propaguen el relat hegemònic.
Al llarg de la sèrie tindrem ocasió d’aprofundir-ne. Esbossaré uns exemples d’enunciats que els guardians del sistema tracten de col·locar en el sentit comú.
El que és ha de ser
L’objectiu de la modelació del sentit comú és que la societat done el consentiment a allò que està establert. El que és, el que ocorre, és el que ha de ser. Natural i inevitable, oposar-s’hi és inútil, una pèrdua de temps i un consum estèril d’energies. També hi ha el refús i la rebel·lia, i els manifestants de dissabte 9 de novembre en som una potent mostra. Però qui treballen per obtenir el consentiment són persistents i disposen de les eines per a ser eficaços.
Per exemple, el sistema econòmic que tenim n’és el sistema econòmic, no un entre altres possibles. Malgrat les evidències científiques (i lògiques) que el creixement indefinit és insostenible, i que ja té repercussions sobre la vida en el planeta, la consigna del creixement –consagrat pel sistema– és reiterada pels economistes ortodoxos (els únics que apareixen als mitjans de comunicació de masses), i pels governs de tota classe quan es vanten de les xifres de creixement que aconsegueixen o que estan en vies d’aconseguir.
El que es pot fer es farà
És una variant de l’anterior idea, relacionada amb la cega confiança amb la tecnologia i les innovacions, que avancen amb vida pròpia, sense consultar la societat sobre què fer i què no fer. En els primers articles de la sèrie he celebrat el naixement de l’actitud científica, precisa i rigorosa tractant de trobar explicacions al món i als fenòmens que hi ocorren. No hi veig límits que hagueren d’imposar-se al coneixement. La tecnologia, però, és ciència aplicada que aboca les conseqüències de llurs desenvolupaments sobre la humanitat. Un desplegament que sols el mercat, sota la lògica de la maximització del benefici del capital, sembla regular.
El clima està canviant
Naturalment, canvi climàtic és un concepte correcte, i objecte d’estudi d’organismes internacionals de l’ONU o de la UE, per exemple. Canvi climàtic denota alteracions en els paràmetres que caracteritzen els tradicionals tipus de clima al món. És un efecte, i els estudis assenyalen que els del passat tenen origen en la variabilitat de la irradiació solar i de l’activitat volcànica. També confirmen que la causa de l’actual i accelerat canvi és l’activitat humana. Canvi climàtic té connotacions de fenomen natural, i el seu ús reiterat en els mitjans de comunicació de masses, substituint el concepte escalfament global, aparta la mirada sobre la causa antropogènica del present canvi. A més, els qui neguen el canvi climàtic aprofiten la confusió que moltes persones tenen entre clima, un concepte a llarg termini i les fluctuacions del temps atmosfèric que ocorren a curt termini.
Els extrems es toquen
Aquesta idea tan estranya ja té quasi dos segles. Actualment, però, s’ha embotit en el sentit comú, afegint-hi la teoria de la ferradura. Les empreses que sondegen l’opinió pública demanen que els enquestats s’ubiquen en una línia recta d’1 a 10, sent 1 extrema esquerra i 10 extrema dreta. Un constructe del catàleg de la modelació del sentit comú. A algú se li ocorregué doblar la recta donant-li forma de ferradura. Una imatge que, grosserament, contribueix a difondre la idea de proximitat dels extrems, i del fet que allò que tenen els uns de dolent, també ho tenen els altres. Autoubicats lluny dels extrems, «–Nosaltres», diuen, «som el centre no dolent». Tanmateix, les accions d’aquest autoproclamat centre virtuós fan malbé les condicions de vida al planeta i incrementen la desigualtat material al món, cometen assassinats, alguns directes, altres com a efectes col·laterals (modelació del llenguatge), enganyen i menteixen. L’enunciat «els extrems es toquen» és fal·laç. I aprofita la confusió (buscada) entre actituds i idees. Algun dia li dedicarem atenció.
