Donald Trump, com la resta de presidents dels Estats Units d’Amèrica de Roosevelt ençà si més no, acumula molt de poder, massa. I alhora és un ésser amoral, menyspreable, indigne. Fa el que vol, sense gens de límits ni gaires conseqüències. Sí, actua com si fora el puto amo del món. Igual promou un assalt al Capitoli després de perdre unes eleccions que ordena, sense l’aprovació del Congrés precisament, l’atac a Veneçuela i el segrest de Nicolás Maduro i la cònjuge.
No caldria, però deixeu-me aclarir que Maduro no és sant de la meua devoció. La dita revolució bolivariana, a més de tupinades electorals, té violacions de drets humans i crims a l’esquena. Tot amb tot, és molt preocupant que algú tinga la capacitat d’eliminar, via execució, rapte o el que siga, un president i alhora constrényer la sobirania d’un estat només perquè li ve de gust i li interessa.
Una cosa no lleva l’altra, de fet: un demòcrata pot estar (hauria d’estar, realment) contra Maduro i contra Trump, és a dir, contra les polítiques i contra els mètodes (també molt importants en política. I en la vida) de tots dos. En un món cada colp més polaritzat, cal reivindicar els matisos i les brúixoles ètiques. La Declaració Internacional dels Drets Humans n’és una. Aquesta és la primera obvietat de l’article. En el temps que corren, cal recordar-ne.
Els liberals clàssics, que no eren idiotes, insistien en la limitació de poders. Sabien que en l’executiu rau una tendència al despotisme. Calen, doncs, contrabalances. El legislatiu i el judicial són dos dels grans poders de l’estat que moderen la capacitat dels governs. La legislació, i la interpretació d’aquesta per funcionaris independents, tenen un paper limitador per als governants. Per això han de ser sagrades. Segona obvietat.
N’hi ha altres poders moderadors —externs, més o menys, a les institucions estatals—, particularment la premsa lliure i la societat civil articulada i exigent. No oblidem que hi ha democràcies liberals de més qualitat i de menys. Als poderosos els repugnen els límits, i per això aspiren, i dissortadament ho assoleixen cada vegada més, a controlar els mitjans de comunicació i a desmobilitzar els ciutadans. Ho poden fer a còpia de diners (molts media són empreses) i d’influències. La desigualtat econòmica i social, creixent, injusta, acaba esdevenint també desigualtat política. Tercera obvietat.
Els dominats, si consideren abusius una norma o un dirigent, poden, segons com, desobeir i fins i tot revoltar-se. No debades pensadors i escriptors clàssics justificaren el tiranicidi. En casos determinats, ens assisteix el dret de rebel·lió. Podria haver-se alçat el poble veneçolà contra Maduro. I la valoració en seria una altra. Però, sense una declaració de guerra aprovada pel parlament estatunidenc, l’acte de guerra (de què si no?) de Trump a Veneçuela és immoral i il·legal. Així, ha atemptat contra la legalitat internacional (no n’hi ha cap dubte, d’això, diga el que diga el PP) i contra la domèstica, que també ha estat violentada. Quarta obvietat.
De fet, els dirigents d’un estat no poden situar-se per damunt, o al costat, de les lleis. Dura lex sed lex. És propi de tirans passar-se les normes aprovades pel legislatiu pel forro. La dreta radical i la ultradreta fa dècades que erosionen els sistemes democràtics, perfectibles certament, però molt millors, per a la majoria i per a la gran majoria de les diverses minories, que les autocràcies. Cinquena obvietat.
Al cap i a la fi, la coneguda per la llei del més fort només convé als més forts. Ni sobiranies, ni lleis internacionals ni tan sols aliances ni contencions interessen als putos amos com Trump. Amb violència, o amenaces d’exercir-la, en tenen prou per a guanyar el que volen. Aquest, però, és un món que no interessa ni a la majoria d’estats ni a la immensa majoria de ciutadans. Amb cacics desbocats, eixim perdent. Sisena obvietat.
Tot amb tot, ens equivocaríem de mig a mig si pensàrem que només és Trump. Els EUA és una democràcia (amb diversos graus d’imperfecció, segons valoracions), portes endins i alhora una potència politicomilitar portes enfora. L’intervencionisme ha estat constant. Als efectes d’aquest article no importa si la considerem imperi, superpotència o potència hegemònica. Tampoc és decisiu si anomenem a l’estructura responsable “complex industrial militar”, “aparell de seguretat nacional”, “presidència imperial” o altres. Tant és. No, no és Trump només. També foren els presidents predecessors. I, si no ho evitem, els qui vindran. Setena obvietat.
De fet, el llibre Cop d’estat. Un segle de governs enderrocats pels Estats Units, del professor i periodista Stephen Kinzer, detalla catorze colps d’estat promoguts per la CIA o l’exèrcit estatunidenc, com ara a Hawaii, Cuba, Filipines, Nicaragua, l’Iran, el Vietnam del Sud, Xile o l’Iraq. Des de final de la Segona Guerra Mundial, segons el periodista Rafael Poch-de-Feliu, autor del pròleg de l’assaig, els EUA “ha intervingut en unes seixanta ocasions al món, intentant derrocar més de quaranta governs estrangers i reduir més d’una trentena de moviments nacionalistes que lluitaven contra règims execrables sostinguts per Washtingon”. I hi afig que hauria provocat la mort d’entre vint i trenta milions d’éssers humans. No és poca cosa.
Alguns pronostiquen el que farà Trump en el que queda de legislatura. Podem fins i tot especular si es botarà el mandat constitucional de dues legislatures com a màxim. Jo, però, soc caut. En sociologia ens hem equivocat greument més d’una vegada en la història. Els fets són que ha amenaçat la sobirania de dos estats aliats, membres històrics de l’OTAN, Canadà i Dinamarca (Groenlàndia). Per cert, diversos membres del Congrés com ara Henry Cabot Lodge (1850-1924) insistiren a annexionar el Canadà. Per si algú creu que Trump és un polític original.
Lògicament, aquestes intimidacions generen una inquietud profunda. I una necessitat de més Europa. Vuitena i darrera obvietat.
