Imagine que a tothom li sona la història dels Màrtirs de Chicago que es troba en l’origen del Dia Internacional del Treball que es commemora cada primer de maig. Molt resumidament, durant una vaga en aquesta ciutat estatunidenca per reclamar la jornada laboral de les vuit hores, la policia va disparar contra els manifestants, matant sis persones i ferint-ne desenes més. L’endemà, 4 de maig del 1886, la policia va començar a reprimir un míting urgent organitzat a la plaça Haymarket per denunciar els assassinats del dia anterior, quan de sobte algú va llençar una bomba, matant i ferint una quantitat incerta de gent, la majoria obrers que participaven a l’acte. Les autoritats van acusar els anarquistes de llençar la bomba i en els dies següents va desencadenar-se una ferotge ràtzia repressiva contra les organitzacions obreres, amb centenars de detinguts, torturats i locals assaltats i clausurats. Finalment, vuit persones –els anomenats Màrtirs de Chicago. serien condemnades a mort, de les quals, cinc serien finalment executades a la forca.
La part de la història menys coneguda, és que dels vuit condemnats, sis estaven vinculats a un diari. L’Arbeiter-Zeitung era un diari de Chicago escrit en alemany, propietat dels seus lectors i dirigit i redactat majoritàriament per anarquistes. El diari, fundat el 1877 –nou anys abans d’aquells fets-, seria el primer mitjà de comunicació dirigit a la classe obrera que aconseguiria sobreviure més enllà d’uns pocs números i tenia, per tant, una importància cabdal a l’hora d’oferir als treballadors de la ciutat una informació i opinió en sintonia amb els seus interessos i aspiracions.
La redacció de l’Arbeiter-Zeitung va ser assaltada per la policia pocs dies després de l’incident de Haymarket i s’hi van requisar nombrosos escrits i articles que després serien utilitzats com a prova en el judici. L’editor del diari, August Spies, seria acusat de ser l’instigador principal de l’atemptat. També serien jutjats en aquell procés els periodistes Adolf Fischer i Albert Parsons, i els tipògrafs Michael Swabb i Georg Engel, a més del gerent del diari Oscar Neebe. Entre els condemnats només Samuel Fielden i el fuster Louis Lingg –acusat de ser l’autor material de la bomba- no tenien una vinculació directa amb el diari. Finalment, només Engel, Fischer i Parsons veurien la condemna a mort commutada per llargues sentències de presó. Anys després, el judici seria revisat i es demostraria que la policia havia pressionat testimonis, manipulat proves i, en definitiva, assassinat cinc persones innocents pel simple delicte de difondre les seves idees.
La difusió d’idees, seria, de fet, una de les acusacions centrals de la causa, ja que a l’equip de l’Arbeiter-Zeitung se’l condemnava, precisament per animar als treballadors a defensar-se i denunciar que les actuacions policials sempre eren a favor dels amos de les fàbriques.
Sindicalistes i periodistes
Els Màrtirs de Chicago són reconeguts i recordats com a sindicalistes, i és normal. Però és sospitós que no siguin mai recordats com a periodistes i que mai es denuncii que aquests fets van suposar també un ignominiós muntatge contra les llibertats d’expressió i de premsa.
Personalment, tinc la intuïció que això és deu a que, per a la gran majoria de la professió periodística, l’Arbeiter-Zeitung no era un diari «de veritat». Persisteix la creença que la premsa «de veritat» és aquella «imparcial» i «periodística» –generalment propietat de grans empresaris- i que experiments com l’Arbeiter-Zeitung haurien de ser considerats «activisme» i no «periodisme».
Però deixeu-me acabar aquest article recordant que va dir la premsa «seriosa i de prestigi» del judici farsa de Haymarket. Per exemple, el The New York Times, considerat generalment com la bíblia del periodisme rigorós i imparcial explicava que: «Les vagues per a obligar al compliment de les vuit hores poden fer molt per a paralitzar la nostra indústria, disminuir el comerç i frenar la renaixent i prosperitat de la nostra nació, però no assoliran el seu objectiu».
Altres diaris encara eren més durs. El Chicago Times va descriure els acusats com a «arxiconsellers dels disturbis, saquejos, incendis i assassinats»; altres periodistes els van descriure com a «bruts sanguinaris», «rufians rojos», «dinamarquistes» [de la fusió de dinamita i anarquistes], «monstres sanguinaris», «covards», «degolladors», «lladres», «assassins» i «dimonis». El Chicago Tribune es va enorgullir, assegurant que «si finalment aquests homes són penjats, serà el Chicago Tribune qui ho haurà fet».
Així doncs, mentre la premsa «activista» prenia partit pels qui patien, el progrés i la veritat, la premsa «seriosa» utilitzava la mentida, l’insult i la difamació per tal d’enviar a una gent innocent a la forca mentre intentaven evitar el que –a despit de les prediccions del The New York Times– acabaria passant irremeiablement.
Potser com a periodistes –i, per tant, també part de la classe treballadora- faríem millor en emmirallar-nos i aprendre dels Arbeiter-Zeitung de la història i en desmitificar els The New York Times.
