Cada vegada és menys freqüent, però encara passa. Em trobe a algú que em coneix i em sap professor universitari i em diu allò de «tu ja estaràs de vacances». En eixos casos he optat per no dissimular el disgust que l’assumpció no solicitada em provoca. I li dic que no, que no estic de vacances, i que encara em falta, de fet. Si el meu interlocutor insisteix en la seua estranyesa invoque confusament l’existència de TFGs i TFMs que corregir i en general la cosa ja més o menys funciona.
Però, és clar, la situació és més complexa. Estan els TFGs i els TFMs. I està -o hauria d’estar si hi haguera temps- la recerca, eixa part de la tasca d’un acadèmic que no coneix de vacances i que moltes vegades, especialment en el camp humanístics, costa molt d’explicar al nostre interlocutor que identifica treball de professor amb període exclusivament de docència. O la revisió i actualització dels programes i guies docents, que normalment es fa millor precisament en períodes no lectius. Al remat eixes coses, la docència i la investigació, són les que ens agraden i quan ens clavàrem en aquest ofici, i en alguns casos amb persistència en condicions no sempre senzilles, ja sabíem on ens clavàvem.
Però lamentablement no és això només. Encara hi ha altres coses que són més difícils encara de compartir amb qualsevol que no forme part d’aquest món: la burocràcia. Soc coordinador d’un grau a la Universitat de València i porte literalment setmanes complimentant reiteratius informes, en molts casos de notable immanència, que ocupen pàgines i pàgines i que consisteixen en bona mesura a comentar de manera imaginativa insidiosos numerets anomenats indicadors. Informes de qualitat, els diuen. Porte desenes de pàgines -crec que estes alçades de fet superen el centenar- escrites amb profusió de gràfiques i arguments alambinats expressats en llenguatge administratiu.
Jo ara mateix del que tinc ganes -a banda de descansar- és de localitzar i llegir obres perdudes o oblidades de Bernat Morales i Sanmartín i d’Eduard Buïl, de consultar a Sogorb textos encara inèdits de Max Aub i de tancar el proper número de Caràcters. I, clar, de pensar també si introduisc canvis i millores en les assignatures que impartisc, tant al grau com al màster, de recolzar i orientar les investigacions de les meues doctorandes. I, també, és clar, de fer altres coses, com escriure aquesta columna setmanal al Diari La Veu, continuar sostenint un compromís ètic i cívic que puga trobar llocs de trobada i comunicació fora dels límits de la Universitat. I sincerament crec que la meua irritació davant les vacances que em són sospitades seria molt menor si estiguera dedicant juliol a totes aquestes tasques, i a corregir TFGs i TFMs, per suposat.
No vull que el meu text sone a la queixa del privilegiat. No és eixa la idea. Però és la pura veritat que la burocràcia se’ns menja. Tampoc vull semblar conspiranoic, però és també la pura veritat que de vegades em dóna per pensar que a algú ja li va bé que els professors d’humanitats estiguem omplint caselletes amb numerets, entretesos en forjar raonaments autosuficients sobre indicadors abstrusos. El mateix seria passar-se els mesos omplint i buidant caixes, per exemple, fer i desfer, teixir signes terca i sordament hermètics, sense valor ni sentit fora del joc de rol burocràtic que se’ls atorga. Fer perquè cal que es faça, sense preguntar-se perquè, per a què. Sense preguntar-se quin és el sentit de tot plegat. Perquè a més, si t’ho preguntes, si et pares a pensar en les implicacions dels asèptics paràgrafs administratius, igual descobreixes que el que hi ha al fons és una concepció profundament neoliberal de l’ensenyament universitari, incloent la Universitat pública.
A algú li va bé que estiguem omplint caselletes amb numerets perquè potser en eixe temps podríem fer altres coses, recuperar el compromís intel·lectual que tot humanista ha de tindre amb la seua societat. Max Aub ho va dir, precisament: l’intel·lectual és aquell per al qual els problemes polítics són problemes morals. I clar, acostant-se a les qüestions socials i polítiques amb ètica i perspectiva són més difícils els volantins retòrics buits i els elogis interessats al trage nou de l’emperador.
A algú li va bé que estiguem entretinguts. Però tampoc podem complaure’ns massa en la nostra innocència o en la nostra victimització. I és que tan lúcids, tan intel·lectuals i tan autoconscients com som, com ens agrada pensar que som, fer girar fatalment i disciplinada la roda del hàmster és també la nostra responsabilitat. Ara és quan toca dir que hi haurà un dia que no podrem més -de tant com haurem girat la rodeta- i aleshores ho podrem tot. Doncs, a veure si és de veres.
De moment ho deixe ací, que he d’acabar d’omplir el procediment E.DE6-7. I no és conya, que vos jure que es diu així.
