Vaig descobrir que existia el valencià quan tenia 12 anys a l’arribar al País Valencià. Quan em digueren que l’havia d’aprendre a l’escola em vaig cabrejar. No entenia per què havia d’aprendre valencià si jo ja parlava castellà. En eixe moment no ho sabia, però estava exercint amb només 12 anys el meu privilegi lingüístic de castellanoparlant. A l’institut, a l’estudiar sociolingüística comencí a entendre-ho tot. Vaig descobrir per què mon pare havia deixat de parlar sicilià i per què uns anys abans vaig fer ús del meu privilegi lingüístic sense saber-ho. Llavors, se’m va despertar l’empatia lingüística i vaig entendre que calia renunciar al privilegi lingüístic que tenia per respectar els drets lingüístics dels valencianoparlants.
En la societat uns grups dominen sobre uns altres exercint sempre algun tipus de privilegi: el privilegi de ser home; el privilegi de ser blanc; el privilegi de ser heterosexual; el privilegi de no ser inmigrant; i com no, el privilegi de parlar la llengua dominant, en el nostre cas el castellà. La majoria d’estos privilegis s’exercixen d’una forma involuntària perquè venen marcats per la societat que ens envolta. Per això és fonamental assenyalar privilegis, explicar com s’exercixen, treballar la seua renúncia i empoderar les persones que els han patit per així arribar a la igualtat. Tot este procés s’hauria de fer de la forma més pedagògica possible, ja que la pèrdua de privilegis es confon sovint amb la pèrdua d’uns drets que en realitat no ho són.
En un context social, com el nostre, on conviuen dos llengües, una minoritzada i una altra dominant, la sociolingüística hauria de ser eixa eina pedagògica que permetera la desconstrucció del privilegi lingüístic dels castellanoparlants i l’empoderament lingüístic dels valencianoparlants. Però tot i l’esforç de tants i tants professors de valencià falta un clar suport polític i social. Ara per ara, els drets lingüístics són considerats drets de segona pels partits del botànic i drets inexistents pels partits de l’oposició. Això fa que quan governa la dreta perdem drets lingüístics i quan governa l’esquerra no en guanyem. Mai podrem avançar en l’ús del valencià amb esta estratègia de retrocés i parada constant en què estem immersos des de fa quaranta anys.
Políticament i socialment està perfectament acceptat per una àmplia majoria que una dona ha de tindre els mateixos drets que un home i, per tant, no pot ser discriminada. El mateix passa amb els drets del col·lectiu LGTBI o dels immigrants. En canvi, quan es parla que qualsevol persona ha de poder tindre el dret a parlar i ser atesa en valencià com així passa amb els qui parlen en castellà, políticament i socialment es tenen dubtes. De fet, el dret a parlar en valencià és considerat un tema polèmic i conflictiu. Els partits d’esquerres al País Valencià han lluitat tradicionalment pel reconeixement dels drets de dones, persones LGTBI i immigrants. S’ha aconseguit, amb molt de treball, que estos siguen socialment i políticament acceptats. Però en el tema dels drets lingüístics els partits d’esquerres s’han posat clarament de costat o com a molt els han negociat a la baixa.
Per desgràcia, els drets i les discriminacions lingüístiques són fàcils de neutralitzar; només cal aconseguir un canvi de llengua en el parlant i problema resolt. Parlar valencià s’ha convertit en una lluita diària i en un esport de resistència per al qual es necessiten moltes energies; parlar en castellà, en canvi, és molt més còmode i fàcil. Per evitar males cares, problemes i discriminacions s’opta pel canvi lingüístic al castellà. Això en altres tipus de discriminacions no passa. Una persona negra no deixa de ser negra, una dona no deixa de ser dona, una persona LGTBI no deixa de ser LGTBI i una persona immigrant no deixa de ser immigrant d’una forma tan fàcil i ràpida com és el canviar de llengua. I això, els qui neguen el dret a parlar valencià i els qui es posen de costat ho saben.
Huit anys de governs del Botànic i vint anys de governs del PP han consolidat els privilegis lingüístics dels castellanoparlants i han minvat els drets lingüístics dels valencianoparlants. Així ens ho mostren les enquestes d’ús del valencià. Els processos de substitució lingüística continuen i l’horitzó cap on viatgem és un País Valencià convertit en un Baix Segura al segle XXI. Recordar que el Baix Segura parla castellà pel primer procés de substitució lingüística, valencià – castellà al nostre país. La desídia ha sigut prou generalitzada, tant per part dels partits com per part de les entitats d’activistes per la llengua. Amb honroses excepcions, això sí! No hi ha hagut promoció i la majoria de subvencions pel foment del valencià s’han destinat a callar boques crítiques, pagar presentacions d’amics i esmorzars a «creadors de continguts» que en alguns casos només creen una mena d’humorisme folklòric prou vergonyós.
Estos dies, tant les xarxes com la premsa orientada a convençuts s’ha omplert de ploradors i negacionistes. Curiosament, els ploradors es concentren en les entitats per la llengua que han callat durant huit anys i els negacionistes en Compromís, que sembla que mai fa res malament. Bé, no els criticaré, cadascú enganya la seua consciència com pot. El que sí que faré és demanar una reacció, perquè vull pensar que encara estem a temps de salvar la nostra llengua, com també ho estem d’aturar el canvi climàtic. Tot i que el punt de no retorn en els dos casos està molt a prop, cal reaccionar i ja. Cal eixir a fer de Rosa Parks i visibilitzar totes les discriminacions. L’equivalent d’asseure’s en un seient per a blancs, és parlar-li valencià a qui ens ho nega.
Els drets lingüístics s’han de tractar com la resta de drets i s’ha de legislar sense por, com es legisla per aturar el masclisme, per donar drets a les persones LGTBI i per acabar amb les desigualtats socials. S’ha d’exigir la igualtat lingüística i per llei, com es fa ja en la resta dels països empresonats en este mal intent d’estat jacobí, que he anomenat (P+t+)Espanya. S’ha de desfolkloritzar la promoció de la llengua, i renunciar al narcotràfic d’estereotips. S’ha de fomentar l’audiovisual en valencià i la reciprocitat amb mitjans en la nostra llengua, si podem vore els canals de Madrid, amb el nom de nacionals, en podem vore de les Illes Balears, Andorra o Catalunya. Invertir en continguts en valencià per a joves, ja està bé de subvencionar Vocento i Prensa ibèrica i de publicar només en mitjans madrilenys.
Per cert, fanboys de Compromís, els drets lingüístics dels valencianoparlants no es debaten ni es negocien amb qui ens els nega. Si el PSOE vos nega els drets lingüístics és el seu problema, no el vostre. No deixeu que un problema del vostre soci es convertisca en un problema vostre, perquè vosaltres no sou el PSOE, no?
