Diguem-ho clar: mentir i insultar és un privilegi. Un privilegi del poder, òbviament, com tots els privilegis i com més poder més poder de mentir. Podríem dir, fins i tot, que es pot mesurar el poder precisament en la impunitat per a mentir.
Podem començar posant un exemple clar que tothom recordarà. Els EUA va mentir a l’ONU i al món sencer assegurant que l’Iraq tenia armes de destrucció massiva. Una mentida que va costar una guerra de conseqüències devastadores, amb centenars de milers de morts —segons alguns càlculs, podrien superar el milió— i quatre milions de desplaçats, i això sense comptar les dues dècades d’inestabilitat, guerres i conflictes que arriben fins al dia d’avui. I què li va passar als EUA? Va haver de patir sancions econòmiques? Va ser expulsada d’alguna competició esportiva? Els seus artistes vetats en algun festival? Naturalment que no va passar res de tot això, sinó que ni tan sols va veure la seua credibilitat afectada. Els EUA havien mentit abans —l’incident del Golf de Tonkín— i ho han seguit fent després —amb l’armament lliurat a rebels libis i sirians que van acabar en mans de l’ISIS— mai passa res. Per què? Senzillament perquè és l’encarnació més absoluta del poder.
I, naturalment, a escala més local, el funcionament és similar. Des de l’esquerra sempre es defensa que l’humor ha de ser «de baix cap a dalt» i es repeteix molt el mantra de la cancel·lació, però les evidències assenyalen que qui té problemes és qui provoca el poder, mai a l’inrevés. Pocs dies després de la querella d’Abogados Cristianos contra TV3 per un gag on apareixia la Virgen del Rocío, el Reial Madrid es destapa amb un vídeo acusant el Barça de ser «l’equip del règim» franquista. La vergonya és nul·la, però només cal veure les reaccions en un cas i l’altre per saber on radica el poder. Sovint hi ha gent que comenta per què no hi ha uns «abogados cristianos» d’esquerra, que porten aquestes mentides i insults als tribunals. Però la resposta és clara: el que necessites no són els advocats, sinó els jutges que admitisquen les querelles.
El Barça, el Govern català o els mitjans de Barcelona tenen la seua quota de poder, és clar, però no deixa de ser una cosa de fireta comparat amb el Poder, amb majúscula, que emana de Madrid. Així, la Real Academia Española pot afirmar sense despentinar-se que «no és cert que la Corona imposara el castellà a Amèrica, sinó que va fer tot el contrari». Conseqüències? Cancel·lacions? Processos judicials? Al contrari, aplaudiment tancat per part dels mitjans que ens alerten de les «fake news d’internet» i circuleu que ací no ha passat res.
I encara podem baixar a la base del tot de la piràmide i anar-nos-en fins a Mislata, on un llaurador local denunciava dissabte passat que va enxampar una patrulla de la policia local furtant-li una bossa de cebes del seu camp. La reacció del cos ha estat investigar els incidents i tractar de treure’n l’entrellat? Doncs no, l’endemà mateix ja havien «descobert» que tot era mentida i anunciaven una querella per injúries al llaurador per «mantenir el seu honor». Mentir és, un cop més, privilegi de la policia, que fa servir aquest instrument per justificar no poques actuacions violentes, tal com s’està jutjant a Madrid aquests dies. Tot per uns fets del 2013 i que van suposar la imputació durant més de sis anys d’una manifestant.
