Aquesta setmana estava parlant amb una periodista que està cobrint el desastre de la barrancada i em deia que, quan anava pels pobles, es trobava gent que deia coses de l’estil: «El Govern només està ajudant els estrangers» o «El que es necessita és netejar els barrancs».
Estava estupefacta que la gent tingués eixes opinions desencertades. Ella pensava: «Però si, millor o pitjor, les diferents administracions estan atenent tota la ciutadania. Ho veig cada dia quan vaig als pobles!», «Si els informes científics diuen que això de “netejar” els barrancs és fatal. S’ha de repoblar de bosc de ribera per evitar que l’aigua agafe velocitat perquè és quan més perillosa és.»
Estàvem parlant amb la periodista en una terrassa al costat del mercat de Russafa. Quan m’ho explicava, no entenia com aquestes idees s’estenien i aguantaven entre la població si no eren científiques.
Ella s’estava prenent una tassa de café. Per il·lustrar-li un principi de psicologia li vaig llevar la tassa i vaig deixar sols el platet. Li vaig dir: «Ací tenim un platet buit. No hi ha tassa, no hi ha res. Només un platet. Si jo pose la tassa en el platet, ja no cap res més». A continuació lleve la tassa i queda el platet buit de nou. Pose el mòbil damunt del platet i li deia: «Una volta està el platet amb el mòbil serà difícil que càpiga en el platet un altre objecte.»
L’assumpte va del fet que una vegada que la persona assumeix una idea, és improbable que n’assumisca una de molt diferent. No sol «cabre» una nova i contradictòria o molt distinta.
En qüestions complexes com el canvi climàtic o altres, és molt normal, estadísticament parlant, que la persona que comença a fer seus els arguments que li donen, és difícil que després puga canviar d’opinió. Això ja ho vam veure en l’article que introduïa el concepte de dissonància cognitiva.
Si una persona assumeix que el canvi climàtic està produït per l’activitat humana, per la crema de combustibles fòssils, i segons com es comunique, és més fàcil que l’argument l’assimile com a propi i si arriba un negacionista climàtic, li rebote la seua opinió.
Al revés també és de veres. Si un assimila l’opinió que sempre hi ha hagut canvis climàtics, serà improbable que accepte la idea que han sigut les societats industrials de l’actualitat les productores del canvi climàtic actual.
A què ve tota aquesta argumentació? Doncs a dos assumptes.
- Primer. Que cal ser proactiu difonent les opinions que tenim, abans que ho faça l’adversari. Si expliquen a una persona una idea i l’assimila, és més probable que la mantinga, a pesar que després l’informen del contrari.
- Segon. Si a més es busquen formes de comunicar assequibles a molta gent, s’incrementa la probabilitat de mantenir la idea prèvia.
Sobre aquest tema il·lustrava la meua companya. Si diem que si hi haguera boscos en les capçaleres de les conques dels rius es pal·liarien crescudes com la barrancada de novembre. Si diem que cal reintroduir els boscos de ribera en els rius, rieres, etc. ens hem de preguntar: «La gent sap quina funció hídrica suposa un bosc de ribera?» Jo crec que no.
En canvi, podem proposar de fer esponges en els rius i barrancs per xuplar l’aigua i reduir la velocitat de l’aigua. Això és més probable que ho entenga el meu sogre o la meua veïna.
I a més si ho fem abans que arriben les boles de l’adversari polític, creem la improbabilitat que la persona crega idees destarotades. De manera que farà més probable que mantinga el nostre missatge.
La meua base és que els arguments científics de la física, biologia, etc. no arriben massivament a la població. Cal buscar formes basades en les ciències socials i la lingüística per transmetre els nostres valors, la nostra comprensió del món. Fer missatges de fàcil comprensió de conceptes complexos per a una població extensa és molt difícil.
Una objecció a aquest plantejament és que deixa de banda el rigor de les ciències dures. Jo plantege que, partint de les dades precises, s’ha de fer una traducció, de manera que la població entenga la importància de la idea.
Que seria ideal que tothom sabera de meteorologia, de reforestació, etc.? Sí. La realitat és que no podem saber de tot.
A mi m’encantaria que tot el món sabera de desenvolupament personal i que ho aplicara per portar vides més plenes. Que sabera de comunicació i psicologia política i sabera com desarticular els missatges de les dretes.
El cas és que les persones tenim interessos molt diversos. I necessitem fiar-nos de referents que partisquen del rigor científic i que ho expressen de formes comprensibles per àmplies capes de la població.
Conclusió. Abans que arriben fal·làcies o faules de les dretes, cal ser proactiu difonent activament les opinions i valors que tenim. I a més buscant formes de comunicar assequibles a molta gent.
D’aquestes coses i més, parle en el llibre Deixar de ser el germà xicotet de la política que publicaré a principis de 2025.
Carles Porcel és capacitador de polítics i activistes.
