El primer bany de l’estiu a la mar, sobretot en aquest Mediterrani cada vegada més càlid, no és un bany d’estiu, sinó de primavera. Per a alguns valents d’inicis de primavera, per a uns altres, de primavera avançada, per als més, de finals de primavera. Crec que em situaria en el grup del mig, potser perquè defuig els extrems, potser perquè en fer-me gran m’ha minvat la impaciència.
Fa molts anys, quan treballava a París en una llibreria de vell, lluny de la mar, i dels primers banys de l’estiu, vaig llegir La première gorgée de bière (El primer glop de cervesa) de Philippe Delerm. Un llibret de tot just cent pàgines que em va descobrir l’art d’escriure sobre aquelles sensacions i petits plaers que semblen «insignificants», però que sumats, any rere any, donen sentit a la vida.
Havia arxivat aquest lectura en la memòria llunyana, quan fa dos o tres anys algú me’l va esmentar atzarosament, el vaig rescatar d’un «oblit» que només era passatger i el vaig treballar en un curs d’escriptura creativa. Potser és per això que avui, mentre em debatia entre quedar-me vora mar o entrar o l’aigua, he recordat els plaers de les primeres vegades: el primer glop de cervesa, el primer mos al croissant d’un matí assolellat, la primera nevada de l’hivern, el tacte del primer jersei de llana de la temporada, els primers rovellons i els primers grans de mangrana de la tardor, les primeres carxofes de l’hivern… I com no! El primer bes d’un idil·li que comença.
El primer bany de la temporada, que tot i no ser sovint encara en estiu el batejarem el primer bany de l’estiu, és especial. No diria el millor, però sí el més conscient. Almenys sabem que és el primer, quin serà l’últim ja és més difícil d’esbrinar. És especial perquè de sobte revius tot un seguit de sensacions: la frescor en la pell, el salnitre a la boca i als ulls, els embats de les onades als pits, la frescor que puja des dels dits dels peus fins als cabells, la transparència de l’aigua. I tot és bonic i bucòlic fins que descobreixes que al biquini o al banyador se li han cedit els elàstics i es transparenta ja de tan usat com està.
Durant el primer bany de la temporada ocorre que ni hi penses, en empastifar-te amb protector solar, i de vegades acabes cremant-te la pell. Sovint de tant delerosa com corres cap a l’aigua, t’oblides d’agafar la tovallola, de fet, «no» pensaves banyar-te encara… O et socarres la planta dels peus perquè se’t trenquen les xancles al mig de l’arena calenta, guardades i resseques com estaven des de feia mesos. De manera que el primer bany de l’estiu sol ser precari i «salvatge», tot el salvatgisme que permet una platja civilitzada, mig coberta per para-sols i neveres de plàstic de colors cridaners, si és cap de setmana.
Però a pesar de tot això, el primer bany de l’estiu és el bany inoblidable, perquè inaugura la temporada, tant com el primer got d’orxata, el primer gelat, o la primera tallada de meló fresca. No sé si us heu parat a pensar que, com més va, més a prop estem de perdre tot aquest engròs de plaers que donen les primeres vegades, perquè cada volta és més fàcil i accessible menjar de tot i fer de tot durant tot l’any: també esquiar al desert, pura bogeria!
Soc de les que prefereixen salvaguardar «els primers moments de»… Seguir certs rituals i deixar que les coses fluïsquen. De poc serveix impacientar-se o forçar res. Sempre hi ha una primera vegada per a tot, i això és una de les poques certeses que tenim. Les últimes vegades, com deia adés, són pura incertesa.
Així les coses, des d‘ahir puc dir que la temporada ha quedat inaugurada. M’he banyat a la mar, el primer bany de l’estiu (encara en primavera) i, per sort, no vaig oblidar la tovallola, el biquini va resistir els embats de les ones, les xancles no em van abandonar sobre l’arena abrasadora, i no em vaig socarrar la pell.
Tot el contrari: el primer bany de l’estiu va ser com tornar a néixer, tot i que, com escrigué Joan-Salvat Papasseit: «perquè per tornar a néixer necessiteu morir». Viva encara, un any més d’aigua, sal i sol, i em venen a la ment aquells versos: «Perquè els dies no passen / I no arriba la mort ni si l’heu demanda / I si l’heu demanda us dissimula un clot / Perquè per tornar a néixer necessiteu morir / I no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja».
Res no és mesquí i el primer bany de l’estiu ens ho recorda cada any.
