Estan convençuts que la seua llengua és superior i tota la resta menors, secundàries, subordinades. De vegades, dissimulen. Unes altres, ni això. Té igual com ho diguen. Ells són millors. És el que volen dir.
Així, tot i pagar tant o més impostos, la nostra cultura, ves per on, seria inferior. Ho creuen fermament i tracten d’imposar un relat d’acord amb aquest criteri supremacista i excloent. Per tant, el castellà l’exigeixen pertot, a l’administració, a l’empresa i al cinema, en exclusiva, i la resta d’idiomes del Regne d’Espanya, forcen a restringir-lo a casa i una mica a la festa i al món rural, si no hi ha més remei i com a concessió. El paternalisme, però, no amaga la supèrbia. Ni la discriminació.
Entenen Espanya com una nació homogènia, catòlica (de tradició, si més no) i castellana, tot i que l’Espanya de les autonomies ho ha dissimulat. Ja sabeu, Madrid ha deixat de ser Castella per a esdevenir una comunitat autònoma amb què justificar l’excés d’inversió pública. Han convertit el castellà en espanyol, malgrat que no és la denominació constitucional. Espanyol és el mot que fa servir l’Instituto Cervantes o la RAE, per citar-ne només dos casos.
El nom fa la cosa. Què ha de parlar un espanyol sinó espanyol? A les bones o a bastonades. Disposen de mecanismes potents per a la castellanització. I els fan servir. Disfressen d’igualtat la dominació. De fet, fa segles que ho intenten. Hi esmercen esforços. Molts. I hi han fet avanços, és clar. Però no se n’han sortit, encara, en ple segle XXI. Els valencians som difícils de pelar.
Ens han intentat fer creure que érem un país de meninfots, cosa que seria, a tot estirar, una veritat a mitges. També hem sigut un poble que s’ha rebel·lat davant de més d’una injustícia i que, de vegades, ha mostrat una solidaritat i una constància corprenedora. Fins i tot Carlos Mazón mateix deuhaver-se’n adonat, després de cinc manifestacions multitudinàries en quatre mesos per a exigir-ne la dimissió. La sisena ja està convocada.
Un dels darrers motius de mobilització ha sigut, precisament, la llengua d’Ausiàs March i de Vicent Andrés Estellés. La matusseria del conseller d’educació i cultura José Antonio Rovira ha sigut antològica. La majoria de la societat valenciana no vol arraconar aquest patrimoni col·lectiu, de tothom. Al cap i a la fi, «cap comunitat lingüística no abandona la seua llengua si no és forçada d’una manera o d’una altra a fer-ho». Ho escriu el filòleg madrileny Juan Carlos Moreno. Als valencians ens han forçat de mil maneres, però. I una, d’important, era intentar fer-nos creure que el valencià no aprofitava ni per a tacs d’escopeta. Era fals. El català és molt útil per a viure al País Valencià. I imprescindible si vols capir-lo i dirigir-lo… bé.
Han repetit tant que el valencià era un reducte prescindible que s’ho creien fins i tot Mazón i Rovira. Tan segurs n’estaven que organitzaren una consulta sobre presumpta llibertat educativa. Els plebiscits es convoquen per a guanyar-los. L’objectiu era palès: revertir l’excés de valencià si ateníem les demandes populars. Aquesta és una idea compartida pels grups dominants de les ciutats de València i d’Alacant, colles aïllades que desconeixen la pluralitat del país que creuen que els correspon dirigir.
Però han perdut. No s’ho esperaven. El prestigi de l’escola en valencià havia fet saó. Més de dues terceres parts de les famílies de comarques valencianoparlants volen el millor per als fills, que siguen plurilingües. Fins i tot a la comarca dels Serrans l’aposta pel valencià ha sigut majoritària. Només els energúmens, els fanàtics i els ignorants aspiren al monolingüisme.
La consulta, a més d’un bunyol, ha resultat un tret al peu per als uniformistes. Volien marginar el valencià de l’ensenyament. Li digueren llibertat educativa perquè no gosaren dir-li dret a no estudiar el valencià. Els pares tenen dret a negar als fills que estudien matemàtiques, història o anglés? Doncs això mateix. Ens havien intentat fer creure, a més a més, que la defensa del valencià era pròpia de catalanistes, la qual cosa, a tot estirar, era una altra veritat a mitges. Certament, els valencianistes han fet bandera de l’ús de la llengua, però també és real que l’idioma de Joan Fuster encara és molt més transversal del que sospitaven. Són burrets, cristo.
El conflicte lingüístic al País Valencià no és una pugna entre castellanoparlants i valencianoparlants. Consisteix en una lluita entre els defensors del castellà com a idioma hegemònic i els qui volen que el valencià continue sent una llengua important. Entre els qui odien el valencià trobem valencianoparlants de tota la vida. Una part important dels blaveros, però no només. No estem, doncs, davant d’un conflicte fonamentalment ètnic o territorial sinó d’ideològic, entre dogmàtics i tolerants. En aquesta lluita tenim aliats. I hem de cuidar-los.
El sociòleg Rafael Ninyoles publicà per primera vegada el 1969 el llibre Conflicte lingüístic valencià. Ha sigut reeditat diverses vegades, la darrera per Publicacions de la Universitat d’Alacant en 2017, en aquest cas en companyia d’El País Valencià a l’eix mediterrani. Cal rellegir-lo. Aquest conflicte, que no ens enganyen més, se situa entre els qui aspiren a restringir el valencià merament a la cultura popular enfront dels que aspiren a fer del català també una llengua d’alta cultura i d’ús habitual. El bilingüisme, al capdavall, és una idealització. El que ocorre realment és la diglòssia.
El valencià, malgrat els esforços dels intolerants, té prestigi. Sabeu per què? Perquè molts valencians, valencianoparlants i també castellanoparlants, el valoren, gràcies a l’esforç de molts, com a ferramenta de convivència per al present i per al futur. No és cap patués. Ni un patrimoni del passat a oblidar.
La consulta del Consell ha sigut una victòria contra la valencianofòbia. Ara cal saber gestionar-la… fins que una base social ampla faça caure el govern del PP i Vox.
