En el Pp el nerviosisme és extrem. Molts dels alcaldes i els regidors que té el partit ja no poden ni anar al bar a esmorzar el divendres sense escoltar que són uns inútils. Això, a un regidor –i més si és un divendres, que és quan comença la part bona de la setmana– el pot posar de molt mal humor. Un mal humor que costa molt de rebaixar amb cerveses, cacaus i olives i que, quan sembla que ja ha desaparegut, torna a rebrotar amb les notícies del migdia, que tornen a anar carregades de sorpreses sobre la increïble colla d’ineptes reclutats pel Pp per a fer funcionar la Generalitat.
És una tragèdia, perquè tot aquest nerviosisme no saben cap on canalitzar-lo. Al principi, pensaven que Mazón no tindria la cara tan dura i dimitiria. Com podien imaginar que es voldria quedar? En el partit ja li deien “el zombi”, perquè més políticament mort no es pot estar. Per això, molts començaren a mirar cap a Vicent Mompó, el president de la Diputació de València. Per què? Perquè no estava desaparegut durant les inundacions i perquè els dies següents no parava d’aparèixer en la televisió en un segon terme, sempre darrere de Mazón. Tant li agradaven les càmeres que volgué anar a un programa de televisió. I, probablement, se’n penedirà tota la vida, perquè pensant-se que era esvarós com una anguila, acabà donant una imatge penosa. A més, la gent acabà preguntant-se una cosa: si Mompó era present en la reunió del Cecopi del dia 29 i no va saber fer absolutament res per evitar el desastre, per què hauríem de pensar que és millor que la consellera Salomé Pradas o que el secretari autonòmic d’emergències Emilio Argüeso?
I així, totes les mirades es van apartar de Mompó. Massa fotos en el Cecopi. I alerta, que qualsevol dia el citaran a declarar en un jutjat.
El secretari general de la branca valenciana del Pp, Juanfran Pérez Llorca, per tant, es perfilava com a substitut. És cert que Juanfran no és nom de president. Però què hi farem. En el Pp no hi ha més cera que la que crema.
El problema és que ara que hi ha tants dubtes ha reaparegut l’expresident Francesc Camps amb ínfules renovades. Com que ja no té causes judicials pendents, ha començat a reivindicar-se i a anar de ciutat en ciutat com qui va de fira en fira, demanant adhesions als militants per a liderar de nou el Pp. És clar que han passat quinze anys des del dia que va dimitir i que els militants que ara troba en els sopars i dinars que convoca són ancians que semblen, més o menys com ell, acabats de sortir de la pel·lícula Nosferatu. Amb quants afiliats compta? Això és el que vol saber. I està decidit a comptar-los. Per això ha convocat un acte a un hotel de València, el dia 10 de maig. Diuen que ja hi ha mil quatre-centes persones que han dit que no s’ho voldrien perdre per res del món i que si arriba a mil cinc-centes exigirà al partit un congrés per a l’estiu, tal com marquen els estatuts.
Juanfran ha hagut d’anar a la ràdio a dir que no hi haurà congrés a l’estiu. També ha dit que això de Camps és un grup d’“amics” que es volen reunir per a fer una festa. Però en el Pp hi ha nerviosisme. Perquè el que compta és l’opinió dels centenars de regidors i alcaldes que han d’abaixar el cap quan els diuen que els seus són uns inútils.
