Abans de les eleccions municipals i autonòmiques del 28 maig, Pedro Sánchez encara tenia dins del seu partit alguns polítics que s’atrevien a fer-li la guitza. En destacaven tres, que representaven les tendències més obsessivament casposes i anticatalanistes: Javier Lambán, Guillermo Fernández Vara i Emiliano García Page. Els dos primers van ser eliminats pels resultats electorals i el tercer estigué a punt de ser-ho, de manera que des d’aleshores parla amb la boca més petita. Dins del Psoe ningú no s’atrevirà a posar en dubte les decisions de Sánchez. I menys després d’haver parat al Pp en unes eleccions estatals que el Psoe donava per perdudes. El punt més fort de Sánchez, ara mateix, és que compta amb un partit amb una unitat sense escletxes i on tots hauran de fer-li bona cara i riure-li els acudits si aspiren a dirigir ni que sigui una subdelegació del govern. Una vegada investit president, els qui tindran feina a justificar-se de les decisions legislatives i governamentals que s’aniran prenent seran els partits que li han fet costat en la investidura.
En canvi, el Pp, que semblava fa uns mesos que s’ho menjaria tot, ara s’ha vist contra les cordes i, pràcticament, fent el ridícul. El ridícul del Pp, però, no ve dels resultats electorals, sinó de la incapacitat de canviar el seu discurs i d’adaptar-se a les circumstàncies. Des del 2006 l’eix declarat del programa polític del Pp ha estat l’odi al catalanisme. En la campanya que iniciaren contra l’Estatut d’Autonomia català tingueren un gran èxit: van descobrir que, tot i perdre les eleccions, podien controlar tota la política amb la col·laboració dels jutges. La sentència del Tribunal Constitucional del 2010 va ser, en aquest sentit, definitiva. Amb els jutges i la policia fent-los costat en totes les decisions i amb Vox fent d’espantaocells en els tribunals, el Pp pogué organitzar la repressió sense embrutar-se massa les mans (exceptuant, és clar, tot allò que passava als ministeris d’Interior i Justícia).
Amb uns aliats així, el Pp va poder frenar el procés independentista. Però la sorpresa de les darreres eleccions va ser que aquests aliats fan por no només als catalans, sinó a molta altra gent. I el Pp no sap com desfer-se’n. Encara no fa un any que posaren Alberto Núñez Feijóo al capdavant. El van presentar com un «gestor». El missatge era clar: un gestor no perdrà la calma per cap animadversió ideològica. Un gestor ni tan sols creu en la política. No li calgué ni perdre les eleccions estatals perquè li sortís ja competència dins del seu partit. Competència, és clar, per la banda de l’exaltació descordada. Isabel Díaz Ayuso mana més sobre els militants del Pp que ningú, en aquests moments. Però és que el mateix discurs d’odi contra Catalunya que han utilitzat en el Pp des del 2006, si no abans, ha anat creant una sèrie de grupuscles embogits que aquests dies estan sortint al carrer a protestar contra l’anunciada llei d’amnistia, que hauria de beneficiar els catalans perseguits per l’aparell judicial espanyol. Catòlics que ja no els fa vergonya agenollar-se enmig del carrer a resar per la unitat d’Espanya, hiperventilats frustrats que comencen a trobar que Vox es queda curt per a les seves expectatives i aspirants a jutge educats en col·legis de monges que enarboren banderes amb la creu de Borgonya. En definitiva, votants del Pp, que ara mateix el Pp no sap com fer entrar de nou a la gàbia.
