El Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) fou resultat de la fusió de dos organitzacions republicanes d’esquerra, una minoritària representada per Andreu Nin, amb un bagatge ideològic considerable, i altra, amb més implantació, especialment a Catalunya1. La seua curta vida i trajectòria ha estat objecte d’especial atenció per part dels historiadors i, així mateix, hi ha un excel·lent film de Ken Loach, Tierra y libertad (1995), que relata uns episodis de la seua acció durant la Guerra Civil, i una obra de George Orwell, titulada Homenatge a Catalunya, que se situa en el front d’Aragó.
Entre els sectors esquerrans de l’antifranquisme, el POUM era un referent inexcusable. I per què?, em preguntareu. Doncs ho comentem. Aquest partit, segons sembla, tenia una realitat poc significativa a Espanya, tanmateix, al Principat sí que va arreplegar molta gent jove. Igualment, els historiadors destaquen que també al País Valencià, a Madrid, i en algun lloc més va estar present. El fet rellevant és que, en aquella cruïlla històrica, estigué a l’esquerra de l’esquerra, dins la qual també hi havia especial sensibilitat envers el dret dels pobles a decidir. El mateix Nin va escriure un llibre sobre el tema, text que fou reeditat per Ruedo Ibèrico en París i que es va llegir força allà pels anys seixanta i setanta.
Mesos després de la seua fundació, el febrer del 1936, hi havia eleccions i el POUM es trobà davant d’un dilema: què fer, subscriure l’adhesió al Front Popular, donant suport a una república burgesa? Era una situació d’emergència, calien aliances, però, on quedava la revolució? Finalment, entrà en el Front Popular, juntament amb les opcions del republicanisme burgés, el PSOE i el PCE, aquest darrer sota les directrius de l’estalinisme. Amb el colp militar i la guerra, el POUM creà les seues milícies, i alhora, intentà fer costat a les col·lectivitzacions agràries i les ocupacions de terres i fàbriques, entrant en contradicció amb la política del fràgil Govern de la República. En la citada pel·lícula de Ken Loach, podeu constatar eixa tasca de fer la guerra i alhora la revolució social.
No n’insistiré, sols repararé en uns fets que marcarien el final del POUM, i alhora, tindrien conseqüències importants. En maig de 1937, un grup armat del PCE intentà desallotjar la Telefònica de Barcelona, ocupada pels militants anarquistes, un fet que va provocar l’alçament de barricades a la ciutat i l’enfrontament entre dos bàndols: els comunistes i les autoritats contra els pumistes i cenetistes, amb un balanç respectable de ferits, morts; sobretot, significà un colp a la moral de la causa republicana.
Sota la direcció de l’estalinisme es presentaren falsos documents, encetant-se la persecució del pumistes, amb empresonaments, entre els quals el del mateix Nin, aleshores secretari general del POUM, que va estar segrestat de la presó i assassinat. També molts dels seus dirigents serien jutjats i, per pressions externes, no executats. Fins a la desfeta del bloc soviètic, tota aquesta farsa va ser ocultada
Així doncs, aquest resum posa en evidència algunes contradiccions, a l’hora de fer i desfer aliances, tema que continua vigent, tot i que, òbviament, els contextos han canviat prou. Davant de les opcions de govern, de les alternatives, hi ha, però, qui pensa que cal tensar les cordes, o desmarcar-se dels socis de l’esquerra moderada, siga basant-se en les reivindicacions socials, emancipadores, o d’altra mena. Aquest seria el paral·lelisme.
El present comentari no sols és producte de lectures, sinó també de converses amb gent més gran, amb la qual vaig parlar al seu moment, militants del POUM. Tot i que de vegades no coincidíem en alguns detalls, donaré alguns noms d’eixa memòria que no oblide. El primer seria el de Jordi Arquer, cofundador del patit, qui més tard es convertí en independentista; seguiria Josep Grimalt, valencià de Ondara, exsecretari d’organització al País Valencià, el iaio, qui ens animava en les reunions que féiem a El Micalet, i finalment, en seguirien, entre altres: el secretari general del MSC, Josep Pallach; el sindicalista Josep Buiria, i els pintors surrealistes Eugenio Granel i la seua esposa, la valenciana Amparo Segarra, i Jorge Munís, que participà en els fets de maig del 1937.
(1) No he volgut recarregar amb sigles, es tracta d’Izquierda Comunista, i el Bloc Obrer i Camperol.
