Des del passat dèsset de novembre —almenys—, Pedro Sánchez es dedica, cada dia, en alçar-se del llit i mirar-se a l’espill, més floretes que les que l’italià mitjà emetrà en tot el mes. Ara com ara, totes li ponen, a Pedro. I, certament, té raons per a creure-s’ho. Si esgota la legislatura, Sánchez serà el segon president de la democràcia —ehem— espanyola que més temps s’ha estat al càrrec, després de Felipe González. Qui ho hauria dit fa cinc anys, cinc mesos, cinc minuts o cinc segons?
De fet, quan Felipe González va arribar a la presidència del govern espanyol, a les acaballes de 1982, el rècord de floretes emeses cap a l’espill també devia ser ben contundent. González ja no tenia la famosa jaqueta de pana, però, a canvi, sí que tenia la majoria absoluta més sòlida que fins ara ha vist el sistema electoral espanyol i, a més a més, el seu competidor —a qui quasi doblava en vots— era Manuel Fraga. En aquelles circumstàncies, el sevillà podia establir-se ben còmode a Moncloa, que tardarien a fer-lo fora. I així va ser. La situació actual de Pedro Sánchez és molt diferent, òbviament, però fa la impressió que els seus protagonistes no ho perceben igual. Cada vespre, a les 20h, al carrer madrileny de Ferraz, una bona colla de zombis venen a certificar que, per molts volantins que faça, si aquella és l’alternativa, Pedro Sánchez té bona corda. Al remat, fins i tot Fraga en 1982 semblava menys reaccionari que resar rosaris per la unitat d’Espanya.
Ara bé, més enllà de com es cohesiona una acció de govern amb aquests paràmetres, el problema fonamental que té el PSOE i Pedro Sánchez és que eixa alternativa ja ha guanyat —i de manera clara— a Espanya. Aquell exèrcit d’orcs comandats per Sàuron fa temps que ha deixat enrere les portes de Mòrdor i ha conquerit quasi totes les terres que s’ha trobat per davant. Des de la «perifèria» —amb cometes, cursiva i tot el que calga, que ja ens entenem—, l’alternativa a Sánchez pot semblar tot el que, de fet, ja és, però la realitat és que a Espanya —a Espanya— és l’espai polític central i hegemònic.
L’escenari actual de la política espanyola està molt més travessat que mai per l’escletxa territorial, i això que no ho ha deixat d’estar mai. L’eix nacional quasi ha deixat de ser el principal eix de discussió per a transformar-se en l’únic eix de discussió. És a dir, sense els vots dels diputats catalans i bascos —navarresos inclosos, atenció—, no és només que Pedro Sánchez no seria president, és que ni tan sols podria albirar la Moncloa des d’un horitzó ben llunyà.
La polarització és, doncs, més aguda que mai. En aquest sentit, no hi ha cap contradicció entre les eleccions locals i autonòmiques de maig i les estatals de juliol, sinó que el mapa no s’havia vist com tocava. Mentre que el poder territorial del PSOE era esborrat quasi del tot, Pedro Sánchez, un mes després, aguantava en la Moncloa. Vot dual? No: Pedro Sánchez i el seu govern de coalició també havien sigut esborrats de totes les circumscripcions espanyoles, llevat de les basques i les catalanes. El PSOE es va mantindre en escons i Sumar no va enfonsar-se del tot gràcies als electors catalans i bascos. Si no, la trompada hauria sigut antològica.
Posem-ho en xifres més concretes. En les eleccions espanyoles de 2019, hi havia un equilibri entre blocs: de les dèsset autonomies, huit havien votat en favor del bloc que encapçalava el PSOE i nou pel del PP. Catalunya i Euskadi, és clar, decantaven la balança, sí, i, sense aquests sufragis, el PP hauria format govern, però el PSOE i el seu bloc encara eren competitius a Espanya. Guanyaven —per poc— a Andalusia i s’emportaven també Aragó, Galícia o Astúries. Tanmateix, quatre anys més tard, tots aquests territoris han basculat de manera clara cap a la dreta. El repartiment d’autonomies ara és de catorze a tres. Més visual encara: el 30% dels suports parlamentaris del bloc encapçalat per Pedro Sánchez provenen de Catalunya i del País Basc, mentre que els suports catalans i bascos del bloc encapçalat per Feijóo només representen el 6% del seu total. Com a contrapartida, més del 80% de les delegacions basques i catalanes al Congrés varen donar suport a Pedro Sánchez.
Cal entendre bé aquest escenari. L’espanyolisme més abrandat sent que s’ha traït la seua voluntat popular perquè, de fet, ha sigut així. El que és la seua nació —Espanya— ha emés una preferència electoral ben clara, però els militants de l’antiEspanya l’hem esmenada. Hem triat aquell espanyol que ens pensem que ens aventarà menys nyesples. Però en tot plegat no hi ha més que tacticisme. La concepció de la nació espanyola que comparteixen PP i PSOE ens n’expulsa; la base electoral de Pedro Sánchez pensa igual que la de Feijóo sobre l’amnistia, però, contràriament, Sánchez sí que té una aportació perifèrica que la matisa i, sobretot, és el peatge que necessita pagar si vol continuar a la Moncloa. Això és sostenible? Greta ho dubta.
Ara bé, aquesta concepció de la nació hegemònica a Espanya funciona perfectament com a pista d’aterratge per a les ideologies més autoritàries i, per tant, engreixa a la perfecció l’onada feixista que recorre el món. El feixisme i l’extrema dreta no es paren des de l’esquerra, sinó que es paren des de les nacions contrahegemòniques. I això ho podem veure també al País Valencià: com més s’ha espanyolitzat Compromís, més ha minvat el bloc de l’esquerra i més fort ha estat el bloc de la dreta. Lògicament, si t’assimiles també electoralment a l’esquerra espanyola, reculls resultats electorals de l’esquerra espanyola. Si el bloc de PP i Vox ja havien sigut majoritaris en maig, encara varen ampliar l’avantatge en juliol.
Fet i fet, l’escenari polític espanyol actual s’assembla molt al que es va donar després de les eleccions de 2008, amb un Zapatero que es mantenia a la Moncloa gràcies als vots de catalans i bascos i en contra de les preferències electorals dels espanyols amb pedigrí. Zapatero es convertia en ZP i resistia després de menjar-se quasi tot el que es trobava a la seua esquerra. En 2008, ZP també es mirava a l’espill fet un milhòmens, en els anys de l’apoteosi de la rajola i de la Champions League. El mateix ha fet ara Pedro Sánchez quan s’ha vestit de Perro Sanxe. Ara bé, fins quan pot aguantar algú driblant sobre si mateix una vegada i una altra, per molt Messi que siga? La majoria conjuntural de ZP quasi va desaparéixer un any més tard, en les eleccions europees de 2009, i es va enfonsar definitivament en 2011, amb els pitjors resultats de la història —llavors— del PSOE, que són ara els mateixos que li serveixen a Sánchez per a atrinxerar-se a la Moncloa. ZP havia driblat fins i tot l’àrbitre, però la jugada havia acabat en córner… en la seua porteria.
En 2024 hi haurà eleccions europees. El PP continuarà sent primera força i caldrà veure si continua menjant l’espai de Vox, una vegada que la dreta mediàtica ja ha donat per amortitzada la jugada. Els moviments de Feijóo, ressuscitant Cayetana Álvarez de Toledo o Rafael Hernando, ja indiquen que l’anàlisi que fa el PP és que, si fagocita tot l’espai de la dreta extrema i l’extrema dreta, guanyarà. Els té igual Catalunya i Euskadi, perquè són províncies rebels a sotmetre, simplement.
De la mateixa manera, el PSOE continuarà menjant espai a la seua esquerra, que, així mateix, caldrà veure si es presenta unida o separada. Podemos té una finestra d’oportunitat molt gran, en aquestes eleccions i per parlar en el seu idioma, ja que la temptació de presentar-se al marge de Sumar és molt forta, més encara si tenim en compte que amb un 1,8% dels vots vàlids aconseguirà representació. L’esquerra espanyola, doncs, continuaria dessagnant-se en lluites caïnites absurdes que només s’entenen en els bars de la Complutense o del districte de Latina, amb més vocació de crossa política del PSOE que mai. Una bona manera de celebrar un nou aniversari del 15M.
A més a més, hi haurà unes eleccions gallegues i basques en què probablement continuaran governs de PP i PNB i PSOE, però que estan molt més obertes que les anteriors convocatòries. Caldrà veure si el BNG continua avançant o si ha tocat sostre, com també caldrà veure els fruits que cull l’aposta institucional i institucionalista de l’esquerra abertzale. Des del País Valencià, l’únic dubte que se’ns presenta, tanmateix, és quin lloc de la llista europea de Sumar li reservaran a Compromís i si PP i Vox continuen ampliant distància.
En una època d’inseguretats, en l’era de la precarietat, la reacció humana lògica és refermar aquell espai que és considerat encara com a sòlid —tot i que, és clar, no ho siga gens—: la identitat. Es pot blasmar tot el que es vulga aquesta categoria —poques vegades amb raó, cal dir—, però la realitat és que és inherent a l’individu polític. Per tant, si no s’ocupa aquesta casella, algú altre l’ocuparà. La renúncia a construir aquesta identitat política valenciana significa que el buit l’ocuparà la identitat política espanyola. I això, en les nostres coordenades i tenint en compte, com hem vist, com s’articula la idea de nació i el nacionalisme espanyol, suposa obrir les portes de bat a bat a l’autoritarisme, la democràcia il·liberal i, en última instància, el feixisme. I aquest serà l’escenari post-Perro Sanxe, que no para massa lluny. Cal ser-ne conscients, si més no.
