Una cosa curiosa de l’ús del llenguatge en l’actualitat, associat a les reivindicacions de gènere i condició sexual, és com els termes que abans eren pejoratius ara els mateixos col·lectius al·ludits els accepten i n’estan orgullosos. Parle de paraules com maricon o puta.
Maricon és un terme del castellà àmpliament usat pels catalanoparlants. Se suposa que és un augmentatiu a partir de marica, que ja era un terme despectiu. Quan se li adjudicava a algú, normalment el significat era inequívoc i feia referència a les seues apetències sexuals no normatives. També és veritat que els valencians, per exemple, havíem ideat tota una sèrie d’eufemismes per a evitar el terme en qüestió, com ara «ser de l’ametla amarga» o «perdre oli», sempre des d’una severitat desaprovatòria immemorial, digna probablement de millor causa.
El fenomen, en tot cas, consisteix en el fet que ara els homosexuals solen anomenar-se a ells mateixos «maricons». Ho han convertit en una mena de divisa entre divertida i reivindicativa. Maricón perdido es titulava la sèrie on Roberto Enríquez, més conegut com Bob Pop, ens contava el seu difícil pas per la infància i l’adolescència. La sèrie era d’aquelles que s’anomenen «necessàries», és a dir, que no era molt bona artísticament però plantejava dilemes i realitats ineludibles.
També va ser molt comentada la participació de Lluís Llach al documental L’empremta de Joan Fuster, estrenada per À punt en ocasió del centenari de l’assagista. En un moment donat, Llach amollava: «Fuster era maricon» (literalment). I ja no se’n tornava a parlar.
Per raons òbvies, els homosexuals han hagut de viure sempre en una clandestinitat perillosa i inhumana. Però ningú s’havia referit en públic a la condició sexual de Fuster abans de Llach… excepte jo mateix, que en vaig parlar per primera vegada en un llibre en L’única passió noble. Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país (2016). Però no ho vaig fer amb intencions morboses, òbviament, sinó preguntant-me si la condició sexual de Joan Fuster podia ser una clau important per entendre la seua obra i les seues decisions vitals.
Una cosa semblant ha passat amb la paraula puta. Segons Coromines, el terme procedeix de l’italià antic putta (xicota) o encara del llatí PUTTA (nena). La seua difusió i ús col·loquial han sigut abassegadors. En principi se suposa que és un insult (com en «fill de puta»), però ara les treballadores sexuals l’accepten i fins i tot en fan motiu d’orgull.
Si llegiu Historia de mis ocho pecados, de Lea Ferrer (Amazon) o Confessions d’una sugar baby (Edicions de la Ela Geminada, col·lecció de literatura eròtica «Idil·lis»), descobrireu dos relats acabats d’editar amb molts punts de contacte, començant pel fet que ambdós narren històries reals. Les seues protagonistes són putes i així ho proclamen. La protagonista de Historia de mis ocho pecados és una andalusa que acaba sent prostituta de luxe a Barcelona després d’haver provat tota mena d’oficis i tota mena de relacions no venals, fins comprovar que en cap professió se sentia més feliç i realitzada que en l’intercanvi de sexe per diners.
La protagonista de Confessions d’una sugar baby, al seu torn, (de qui només coneixem les sigles M.V.), és una joveneta valenciana hipersexual (això que abans s’anomenava nimfòmana) que viu l’ingrés en el món de les putes a la ciutat de València com un alliberament dels constrenyiments a què s’havia vist sotmesa en l’adolescència dins la seua família, en el context d’un poble menut.
Tant l’una com l’altra (que, per cert, comparteixen una història d’anorèxia) no tenen cap problema a ser considerades –i anomenar-se- putes. Però ho fan no de manera provocativa o còmica, sinó amb un deix de normalitat absoluta. Potser la clau és que elles no se senten víctimes de res, simplement fan la faena que més els agrada, que és follar (i en viuen). Per això el que abans els era llançat com un insult, ara es converteix en una definició inofensiva.
I fins ací aquesta petita excursió sobre algunes males paraules que, miraculosament –o no-, han acabat perdent el seu embolcall despectiu i victimitzador.
