Diumenge hi va haver a València la tercera gran manifestació demanant la dimissió de Carlos Mazón i també que assumisca les responsabilitats penals i acabe on la seua temeritat irresponsable mereix, ja siga a Picassent, com se sol cridar, ja siga a Fontcalent, on probablement li pertoque territorialment. I cal dir que l’assistència va ser massiva, més encara si tenim en compte que era la tercera en poc més de mes i mig i que ha caigut en els atrafegats dies entre Nadal i Cap d’Any. Això vol dir que per molt que Mazón faça vidiets indignes o per molta cara dura que li tire el poble valencià no oblida. Ni vol girar full ni tampoc pot, quan encara són tan palesos els efectes de la destrucció a la qual condemnà pobles sencers amb la seua inacció criminal, quan encara estan plorant els morts que estarien vius si hagueren rebut una alerta a temps, si mentre l’aigua baixava desbocada per rius i barrancs el senyor president no haguera estat posant-se fi en el Ventorro o ves a saber fent quina cosa.
L’èxit d’aquesta manifestació també demostra que s’enganyaven els qui pensaven que ja era passat el temps de les manifestacions. Crec ben al contrari que recuperar el carrer és una necessitat de l’esquerra valenciana i en general de les persones de bé que senten com a indigne aquest govern dels pitjors. Perquè enfront de la poca vergonya quasi inconcebible de Mazón i els seus tenim un PSOE tebi i erràtic. Un dia parlaré del paperot de la senyora ministra de Ciència, Innovació i Tecnologia del govern d’Espanya, Diana Morant, inaugurant l’enèsim centre oficial, en aquest cas el Centre Nacional de Neurotecnologia, a Madrid, és clar, un més, i publicant-ho en xarxes tota pagada. No sé qui va pensar que era una bona idea que la líder dels socialistes valencians fora a l’hora ministra del govern central. Fa fins i tot un poc de llàstima veure-la tan opacada enmig de l’engranatge centralista i recitant sense massa convicció un guió dissenyat per altres. Després de no haver sigut capaç de tindre un perfil propi amb aquest tema i d’aquestes exhibicions de jacobinisme infraestructural no sé jo quina credibilitat li quedarà per a tractar de ser presidenta de la Generalitat. Malgrat alguna vacil·lació inicial (allò de la “locura de gente” que travessava els ponts i que va quedar reflectit en una acta) crec que en general està quedant molt millor parada Pilar Bernabé. Però ells s’ho faran.
Bo, que em perd en les meues digressions. Deia que enfront de la cara dura, de formigó, que ja se sap que al seu partit és un material molt preuat, d’en Carlos Mazón tenim al PSOE, que un dia s’ofereix voluntari a aprovar-li els pressupostos, i altre dia diu que moció de censura no que em ve malament, i a Compromís, que fa el que pot, i crec que en general està sostenint molt millor el to de les seues intervencions contra el govern de la vergonya. Recorde especialment les memorables paraules de Lucia Beamud, regidora a l’Ajuntament de València, explicant el que va passar el 29 d’octubre a la Torre. Però s’ha de dir que igual et fan això que un dels seus diputats a Madrid sobreactua expressant el seu suport al bufó sense gràcia Pedro Vallín, convertit pels cercles de l’esquerra madrilenya en avantguarda antifeixista i màrtir de la llibertat expressió perquè després d’haver fet una sèrie d’acudits sobre la destrucció de Gaza en va fer un altre sobre les inundacions a València.
Eixes coses reconec que em desesperen. D’una banda, poses per a mantindre el codi de pertinença a l’esquerreta xupiguai de la Vila i Cort i tuitejar el que tots i totes tuitegen per davant d’empatitzar amb el dolor de la teua gent, de la gent a la qual representes. A mi el tuit en qüestió em va fer mal de veure. No vull ni pensar a la gent que ha patit la destrucció de sa casa o ha perdut un familiar. I, d’altra banda, el fet que els ultradretans l’hagen insultat molt pot ser condemnable, però no el converteix en un màrtir ni en un arcangèlic lluitador per res més que no siga el seu dret a fer humor negre a costa dels febles. I si l’han fet fora de La Vanguardia, doncs, mira, potser és que tindre un col·laborador amb eixe sentit de l’humor no fa bonic. A mi em cancel·laren la meua columna a Ràdio Gandia no precisament per fer humor negre ni per clavar-me amb els febles, sinó que jo diria que per tot el contrari, i em vaig queixar, clar que sí, vaig publicar les meues raons, però no vaig per ahí fent-me la víctima. Encara més, si eixe era el preu a pagar per escriure i dir exactament el que pense, doncs estic fins i tot orgullós. Però això no és del que estem parlant en aquest cas. Ni paregut. I per això si pel fet que els ultradretans l’insulten, ha d’eixir un diputat de Compromís a defendre’l i a pegar-se colps de pit i a defensar el seu dret a fer acudits sobre els nostres morts, el que està fent és posar-se exactament on els ultradretans volen que es pose, els està fent el joc, els està deixant hegemonitzar la resposta a l’acudit, els està fent semblar fins i tot empàtics amb el patiment de la gent. Els està fent el populisme. No dic que s’havia de sumar als insults, clar que no, podia condemnar-los i tot, però també hauria d’haver expressat el seu malestar, dic jo, que li havia fet mal llegir eixe tuit cruel exactament igual que a molts valencians i moltes valencianes que el vam llegir. Però no. I després plorarem dient no sé quina cosa de l’antipolítica, mentre el que passa és que toquem un escó i ens posem versallescos.
Per tot això és pel que crec que és una excel·lent notícia que la tercera manifestació per demanar la dimissió de Mazón haja sigut un èxit. Perquè una part important de la societat valenciana té clar el que va passar el dia 29 d’octubre i vol justícia i reparació. I perquè no cal renunciar als carrers, sinó tot el contrari. Només la força del poble (política i no antipolítica) pot sostindre eixe clam. Esperem que els partits de l’esquerra i del valencianisme estiguen a l’altura i es posen les piles. Qualsevol altra cosa seria imperdonable.
