(Als jacobins)
Part de la dreta espanyola (i una part de l’empresariat, no ens enganyem) veu el plurilingüisme de l’Estat com una rèmora del passat, un arcaisme retardatari del qual ens hem de desfer sense massa contemplacions. Al meu entendre, estan profundament equivocats perquè això es correspon amb una ideologia que considere equivocada: el jacobinisme. Són prou nombrosos els països que es declaren constitucionalment plurilingües i que es troben entre els estats amb més paritat de poder adquisitiu per càpita calculada sobre PIB. En citarem alguns exemples: Luxemburg (127.569 $), Irlanda (111.360 $), Singapur (107.677 $), Suïssa (78.112 $), Bèlgica (55.919 $), Canadà (53.089 $) i Finlàndia (53.084 $). Estes dades corresponen a l’any 2021 i es basen en la informació subministrada pel Fons Monetari Internacional (FMI). Eixe any, l’Estat espanyol tenia una renda per càpita sobre PIB de 42.074 dòlars, prou per davall dels països que he esmentat més amunt. Luxemburg té tres llengües oficials: l’alemany, el francés i el luxemburgués, que és una mena de dialecte alt alemany. Irlanda en té dos: l’anglés i el gaèlic irlandés. Singapur en té quatre: l’anglés, el malai, el mandarí i el tàmil. Suïssa en té quatre: l’alemany, el francés, l’italià i el romanx, amb la matisació que els germanoparlants no fan servir majoritàriament en la seua vida quotidiana l’alemany estàndard, sinó els dialectes alemanys suïssos o Schwyzerdütsch. Bèlgica en té tres: el neerlandés (flamenc), el francés (való) i l’alemany. Canadà en té dos: l’anglés i el francés, i Finlàndia en té dos també: el finés i el suec. Suïssa, Canadà, Bèlgica, Canadà i Finlàndia fan servir un multingüisme bàsicament territorial mentres que a Luxemburg, Irlanda i Singapur hi ha implantat un bilingüisme social com el que va sorgir de la Constitució Espanyola de 1978. Sembla que a estos països els assumptes els van molt bé a pesar del multilingüisme que regix la seua vida econòmica, social i cultural. No sé, potser el problema d’Espanya no estiga en les quatre llengües que s’hi parlen, sinó en la incapacitat atàvica dels nostres conciutadans a l’hora d’escoltar les opinions dels altres i de cedir i implicar-se en un futur plausible de la nostra societat i de la seua pluralitat lingüística. El partit espanyol de dreta que porta el seu nom en la llengua de Virgili, sembla desconéixer, a hores d’ara, que la idea central del seu corpus ideològic (el castellà com a única llengua vertebradora de l’Estat i l’eliminació de les autonomies) no és una ideologia de dretes, sinó una idea que va sorgir en els moviments d’extrema esquerra durant el procés revolucionari francés de finals del segle XVIII: el jacobinisme. Espanya, al meu entendre, és un estat doblement fallit: va intentar constituir-se en un estat centralista i jacobí i va fracassar. Ha intentat constituir-se en un estat quasifederal i també sembla ranquejar perquè una part de la parròquia no hi està d’acord. La Constitució de 1978 és el fruit històric d’eixe doble fracàs, una constitució que respecta els límits dels antics regnes que constituïen l’actual Estat i que també conserva institucions d’origen centralitzador com són les províncies i diputacions: ni carn ni peix. Potser este «ni carn ni peix» siga el nostre destí i ens hi hauríem de conformar, no ho sé… Està bé transmetre les nostres estupendes idees i opinions polítiques als nostres descendents, i tant que sí, però també els hauríem d’explicar que la tan criticada Transició es va fer en condicions realment penoses i difícils: amb soroll incessant de sabres i atemptats terroristes cada setmana. La vida humana és molt curta i no hauríem d’hipotecar sentimentalment el futur dels nostres fills i nets amb rancors passats que no porten enlloc i que ens impedixen progressar com a societat. Quasi tothom té motius per al ressentiment, però si projectem en el present tots els agravis del passat, aquell acabarà esclafint-nos a la cara. Des d’ací només puc recomanar als meus conciutadans una mica de mesura en les seues conviccions polítiques i un gra d’empatia i de paciència a fi d’entendre el punt de vista dels altres. El mal del nostre país no radica en la seua diversitat lingüística, sinó en la nostra atàvica ineptitud a l’hora de gestionar-la.
Ho diré clarament: el futur de tots els països de la Terra serà multilingüe o no serà. Pocs dels nostres conciutadans saben que a Gujarat, un estat de la Unió Índia molts infants usen diverses llengües al llarg del dia (gujarati, hindi, anglés, sànscrit…) i… no passa res. Hauríem d’aprendre una mica de tots estos països que he citat. El futur dels nostres estats, regions i ciutats serà tan divers i bigarrat com la societat que ens presenta la pel·lícula Blade Runner, no ho dubteu ni un moment, el miratge del monolingüisme ha mort: enterrem-lo sense pena ni escarafalls.
Tot això que he escrit no ha de suposar cap objecció a la necessitat que la humanitat té de fer servir una lingua franca a fi de vehicular bona part dels coneixements científics i dels intercanvis econòmics i tecnològics. Este honorable paper li ha tocat a l’angloamericà i tots ho hem d’assumir, sense crits de queixa ni laments: l’enhorabona als afortunats. Algunes ments racionalistes, com el doctor Zamenhoff, van intentar que este paper de llengua internacional recaiguera en una llengua neutra i artificial com l’esperanto, no parlada de primer antuvi per ningú. Però està clar que el món es mou davall l’espenta del poder economicomilitar i no tant davall l’espenta de la raó, i no veig com es pot solucionar este problema en el curt i en el mitjà termini. Ara com ara, només puc tindre una mica de fe en l’acció perseverant d’una educació mínimament liberal i plural que, a la llarga, ens puga portar a uns satisfactoris estàndards de tolerància i de respecte pel que fa a la diversitat històrica, lingüística i cultural del nostre país i dels pobles de la Terra.
