A Íñigo Errejón li ha caigut el personatge, eixe que deia en el comunicat que era contradictori amb la persona, i de sobte ha deixat en molta gent la sensació que tot va ser un somni i una mala posada en escena. Assaltar els cels, deien. La nova política, deien. I tot acaba en un festival de ganivetades i en la revelació que res no era el que semblava. Açò era l’exterior de la cultura de la Transició, del sempitern bipartidisme dels dos partits dinàstics, l’anunci del col·lapse de la casta? Hi havia un exterior al nucli irradiador o tot és cort, o tot té les lògiques de la cort?
S’ha criticat asprament el comunicat d’Errejón, i amb raó, perquè utilitza un cert llenguatge acadèmic per tractar de posar-se de perfil i esmunyir-se de manera més o menys llefiscosa, però està bé això que diu dels comportaments neoliberals. Haguera pogut dir-ho d’una altra manera, i parlar d’un hiperindividualisme que esdevé narcisisme patològic. La llei de la selva, pur darwinisme, però a més un darwinisme recreatiu, la cerca compulsiva del gaudi que el que fa és alimentar l’ego, jocs de poder erotitzats que són símbols de poder en majúscules. No crec que siga patrimoni només dels homes, però en els homes té característiques específiques i el que s’erotitza és també la posició de poder específicament masculina i aleshores és difícil saber què és símbol de què. Tot molt preocupant i molt trist.
La política de partit genera monstres i alhora alimenta els monstres que es portaven ja de casa i els fa més grans. I no, no és el mateix que la dreta faça aquestes coses perquè al remat la dreta és coherent. El personatge d’alguna manera defensa obertament la lluita de tots contra tots i la llei del més fort. No és estrany que la persona també ho faça. No hi ha incoherència ahí. Però quan l’esquerra parla de subjectes col·lectius, d’alliberaments, i al remat es descobreix que qui ho feia era el personatge, tot trontolla, perquè pot semblar que tot allò era només retòrica, exercicis buits de retòrica per dir el que vols sentir i seduir, seduir en el sentit literal de la paraula, i després maltractar, o fer ghosting i si t’he vist no me’n recorde. I això en molts àmbits. No em sembla casual que algunes de les expedicions depredadores de la persona es produïren en «províncies». Dir el que vols sentir i en acabant maltractament i silenci. No és mala metàfora de la relació perversa de l’esquerra capitalina amb tot el que no és Madrid. Ni, si bé es mira, la relació perversa d’aquesta esquerra funcional al sistema amb qualsevol exterioritat possible a la cultura de la Transició. Ara ja els hem votat i han descobert que la llei mordassa no estava tan malament. Les excuses de mal pagador per no tocar-la s’assemblen prou a la llum de gas.
Crec que no és mal moment per recordar que aquestes garlandes brillants de la cort atreien poderosament politòlegs inspirats de casa nostra. Hi havia qui canviava el nom del seu partit i es posava Més perquè posat davant de Compromís recordara la fórmula guanyadora i amb futur. Más País… Más Madrid… Més Compromís. Com de rítmic era tot, quina cadència neofederal, retòricament federal, però sempre orbitant al voltant del sol, de la Porta del Sol, amb els seus rajos cegadors… i quèe bé quan venien a passar el dia de reflexió a la platja i es feien una paella i també fotos. Com d’importants ens sentim quan arriben els forasters de Madrid, i quina sorpresa comprovar que tenen les seues misèries, que el personatge contradiu la persona i que res era de veritat, i que ni reforma del finançament, ni protecció a l’Albufera ni res, només l’engrandiment d’egos neoliberals, que tot eren elements ornamentals del depredador de gira per províncies. I quan s’afonen perquè el personatge no resisteix ja més, doncs ens afonem nosaltres també. Una vegada més -i és quasi una maledicció bíblica- ens tornà a trair la nostra manca d’autoestima.
I després de la tempesta, de la DANA aquesta que s’acosta i que ja tenim damunt, el món continuarà sent desigual i injust, l’Estat espanyol continuarà superposant neoliberalisme a l’estructura oligàrquica que portava de fàbrica, i les paraules per tractar de transformar-lo estaran una mica més desgastades. I malgrat això, malgrat les desfetes personals i orgàniques, caldrà continuar intentant-ho, perquè la lluita sempre continua. Esperem que amb les lliçons apreses, lliçons humils però valuoses: que l’hiperlideratge reprodueix l’esquema del liberalisme, i també del patriarcat, que enfront de l’individualisme capitalista cal articular subjectes col·lectius, que fora de la Cort estem més prop de l’exterior del règim del 78 i la restauració borbònica, perquè el règim del 78 ens vol sotmesos i sotmeses i qualsevol alteració d’aquesta relació de forces és poderosament subversiva, i que podem voler-nos més. Així en general i en plural, voler-nos més.
