Estos últims dies, arran de les eleccions autonòmiques aragoneses, el Partit Popular es va fixar en les paraules del socialista Óscar López, qui va tractar de vincular la caiguda del PSOE d’Aragó al paper de Javier Lambán, quan va estar en l’oposició abans de deixar l’acta per malaltia. “En lugar de hacer oposición a Azcón, se dedicó a hacer otra cosa, por cierto, muchas veces con argumentos que eran de la derecha”, va dir López. Segons el PP, i algun que altre pes pesant del PSOE, com Page, va exigir-li que es retractara. López, però, va eludir justificar-se. Després de tota la polèmica, em faig dos preguntes. La primera: de debò no podem opinar sobre el llegat bo o dolent dels morts? La segona: el PP està legitimitat per a parlar de respectar els morts?
El proper 3 de juliol farà vint anys de l’accident del metro de València, on van morir 43 persones i altres 47 en van resultar ferides. En aquell moment, jo tenia setze anys. Eren unes vacances més en la meua adolescència. Tot i que per a molta gent no ho van ser. En cap moment vaig ser conscient del que va passar. Ja es va encarregar la televisió pública valenciana, amb la complicitat del Partit Popular, de voler amagar l’accident perquè venia el papa de Roma a la ciutat. No va ser arran del programa de Jordi Évole, emés el 28 d’abril del 2012, quan la ciutadania valenciana va prendre consciència de la tragèdia i la manipulació mediàtica. El documental de Salvadors es deia “Los olvidados”. Els oblidats del PP, clar. Havíem passat la Primavera Valenciana. La Gürtel contaminava l’aire del País Valencià. Un any després, Canal Nou tancava les emissions. Després vindria l’era del Botànic en 2015 i es va obrir una Comissió d’Investigació. El paper de la jutgessa en dictar fins a tres vegades que no hi havia més responsables, excepte el maquinista, va ser qüestionat en tot moment per les víctimes. Mai hi va haver macrojudici, on les víctimes pogueren expressar-se. Només quatre acusats passaren vint-i-dos mesos en la presó. El PP mai va demanar disculpes.
Més morts vulnerats. Enguany també farà quinze anys des que Mariano Rajoy va guanyar les eleccions per majoria absoluta en el llunyà 2011. Era la primera vegada que votava en unes eleccions generals. En maig s’havia produït el Moviment 15-M, del qual vaig ser partícip juntament amb milers d’estudiants que anàvem a la universitat i d’altres que feia pocs anys ja havien acabat la carrera. Jo era un jove estudiant d’Història i de família treballadora, testimoni en primera persona de la crisi econòmica. Pensava que, com molts, arran de les protestes en l’estat i en el món, les coses canviarien. Il·lusos. Rajoy va obtindre la majoria absoluta i la complaença d’invertir zero euros en les víctimes, els morts, els assassinats provocats per la repressió franquista, etapa històrica que el seu partit no ha condemnat encara després de cinquanta anys de la mort del dictador. (Als soldats morts de la División Azul sí que els va repatriar amb diners públics). Conegut és el seu gest altiu i d’orgull de “cero euros a la Ley de Memoria Histórica” de Rajoy quan en novembre del 2015 li van preguntar quina proporció del pressupost destinaria a desenterrar els morts de la dictadura.
Voleu saber-ne més, de respectar els morts? Any 2020. Coronavirus. Comunitat de Madrid. El govern d’Isabel Díaz Ayuso no va deixar d’acusar el vicepresident, Pablo Iglesias, de què les competències en les residències eren seues. El fet es va desmentir molt prompte. Era el govern del PP de Madrid qui havia d’haver atès correctament els residents. Conseqüència? 7291 ancians morts. La xifra fa feredat. Només dos persones van ser imputades. Ayuso continua golejant amb majories absolutes. I per acabar. Tornem al nostre país. On estava Mazón mentre 230 persones s’ofegaven el dia 29 d’octubre del 2024?
I el PP parla de respectar els morts, quan no els fa ni cas. Aneu a pastar fang. Mai millor dit.
