Els nostres països es troben el més allunyats que és possible dins d’aquesta península que compartim. No obstant això, en les últimes dècades, el nacionalisme valencià ha mirat molt cap al nacionalisme gallec com a model exemplar i de referència per a créixer políticament. Si el Bloc Nacionalista Valencià va existir i es va dir així, va ser perquè a Galícia hi ha un partit que —encara— es diu Bloque Nacionalista Galego.
El bloc valencià, però, va eliminar la N de nacionalista en 2021 i va passar a dir-se Més Compromís, al mateix temps que consolidava una aliança estratègica i ideològica amb Más Madrid, primer, i Sumar, més tard. Si en les eleccions gallegues de diumenge passat va costar trobar declaracions i missatges inequívocs de suport a la formació germana del BNG, no va passar així en les eleccions autonòmiques madrilenyes anteriors, tant en 2019 com en 2023, en què, fins i tot, els líders de les formacions respectives compartien actes públics en els territoris respectius: Íñigo Errejón veia les mascletades des del balcó de l’Ajuntament de València i Joan Baldoví compartia l’acte central de Más Madrid, «El sur importa», en què eixe sud no era Oriola, sinó Móstoles. En aquestes eleccions, però, a Galícia no es presentava Compromís o tant s’hi valia votar BNG com Sumar.
En aquest sentit, és lògic que, una vegada més, Galícia servisca d’espill per al País Valencià. Jo mateix en vaig parlar ara fa quasi un any en aquesta mateixa tribuna, explicant quina era, a parer meu, era la «lliçó gallega» més interessant. Després d’aquestes eleccions nacionals gallegues, en què el BNG ha trencat tots els rècords històrics, Amadeu Mezquida, que fins fa poc era el responsable d’Estratègia en la direcció de Més Compromís, ha escrit un article a ValenciaPlaza, amb el títol «Galícia i Compromís», en què ha assumit aquest paral·lelisme i l’ha explicat des del seu punt de vista. Víctor Medina, qui ha substituït Mezquida al timó de l’estratègia del partit, ha compartit aquest article al seu compte de Twitter —si alguns encara li diem Bloc al Més, com hem d’avesar-nos a dir-ne X?—, i n’ha destacat el «rigor científic». Estem davant, doncs, d’un text que és interessant, pel que diu, per les anàlisis que fa i, també, perquè ens pot donar pistes i indicis de per on van i aniran les estratègies de la direcció de Més Compromís.
Així mateix, l’article també és interessant perquè ens trobem amb una novetat que no observàvem dins de la formació política majoritària del valencianisme des de feia temps: un intent de debat ideològic. Es nota que hi ha un Congrés Nacional previst per a octubre (més d’any i mig després de la dimissió de la Secretària General per a anar-se’n de diputada a Madrid, a propòsit). Esperem que aquest exemple continue i done més fruits! Perquè, si el valencianisme ha de recuperar-se del colp dur de la pèrdua del govern compartit de la Generalitat en maig de 2024, ha de ser gràcies a una autèntica pluja d’idees en què tothom en diga la seua.
Però centrem-nos en l’espill gallec tot començant pel final, però. El relat i la conclusió de Mezquida són ben clars. Si ara el BNG ha aconseguit aquests resultats històrics ha sigut perquè ha aconseguit bastir «una candidatura que posa el focus en allò social i limita la seua agenda nacional a propostes majoritàriament assumibles pel gruix de l’electorat. Una candidatura que innova en la manera de fer campanyes i fa molta campanya de carrer». I, de la mateixa manera, si Compromís va assolir el seu màxim històric en 2015 va ser perquè va aconseguir bastir «una candidatura que posava el focus en allò social i limitava la seua agenda nacional a propostes majoritàriament assumibles pel gruix de l’electorat. Una candidatura que innovava en la manera de fer campanyes, fa molta campanya de carrer i fa un enfocament de la política popular/populista». Heu llegit bé. És, deliberadament, el mateix text. Per tant, hi ha una identificació plena entre la que va ser la fórmula de l’èxit de Compromís i la que és ara la del BNG. Però és així? Vegem-ho.
Abans de començar, però, he de dir que em sorprén aquesta disjuntiva entre l’agenda social i l’agenda nacional, com si foren destriables, com si es poguera marcar agenda social sense agenda nacional o com si es poguera marcar agenda nacional sense marcar agenda social. Pensava que teníem ja plenament assumit que aquesta dicotomia és fal·laç i que és més pròpia de les habituals acusacions sobre el «nacionalismo burgués» que ens sol fer l’espanyolisme, o que almenys ho teníem assumit des dels càrrecs que s’han d’encarregar de dissenyar i executar l’estratègia del partit majoritari del valencianisme polític. Clarament, estava equivocat. I, clarament, no m’equivocava -ni m’equivoque- només en això.
Ara bé, fem servir aquesta disjuntiva, perquè la fa servir l’anàlisi de Mezquida, i preguntem-nos si el BNG ha «posat el focus en allò social» i ha «limitat la seua agenda nacional a propostes majoritàriament assumibles pel gruix de l’electorat». Si tenim en compte que els gallecs varen donar el tret d’eixida a una llarga precampanya en novembre amb actes d’hissat de la bandera gallega amb l’estrela roja en commemoració de I Asemblea Nacionalista celebrada 105 anys enrere, una bandera, juntament amb el mapa de Galícia, que ha estat quasi omnipresent en tots els actes i la comunicació política de la campanya, sembla difícil compartir aquesta afirmació. Així mateix, també es fa difícil compartir aquesta afirmació quan el BNG —després del trencament de 2012, en què la formació va patir una escissió que, precisament, volia arribar a acords electorals amb l’esquerra espanyola, com així va passar i que, en aquestes eleccions, ha tornat a la casa comuna després que la seua aliança haguera esdevingut extraparlamentària ja en 2019— no només no va amagar el seu perfil sobiranista-nacionalista-independentista, sinó que el va accentuar, amb aliances amb Bildu en les eleccions europees o crides a la solidaritat i la independència de Catalunya durant la tardor de 2017. Per posar-ne dos exemples ben cridaners i que, des d’aquestes latituds, es veuen com a anatema. Potser Bildu i la DUI catalana són «propostes majoritàriament assumibles pel gruix de l’electorat» gallec, però no pel valencià.
Però i Compromís? Doncs en 2015, l’any de l’èxit, arribava a les eleccions amb un programa que proposava un concert econòmic per al País Valencià —que havia sigut un punt clau de la precampanya, amb actes a tot arreu del país, de fet—, la immersió lingüística en el sistema educatiu, el dret d’autodeterminació del poble —i no del Sàhara, de Palestina o del Tibet, sinó del País Valencià—… i moltes altres qüestions que entrarien en allò que se’n diu l’«agenda nacional». I que, per descomptat, també són «agenda social»: o com volem solucionar les llistes d’espera en la sanitat valenciana sense resoldre el problema de l’infrafinançament, per exemple? Però bé, havíem dit que no trencaríem aquesta dicotomia que plantejava l’anàlisi de Mezquida. Totes aquestes qüestions, tanmateix, varen desaparéixer dels posteriors programes electorals de Compromís, fins a arribar a les eleccions espanyoles de 2023, en què, directament, Compromís no va presentar-se amb un programa propi, sinó que estava integrat en la candidatura —i en el programa— de Sumar. Evidentment, la davallada electoral de Compromís no s’explica per aquest bandejament del sobiranisme en favor d’un regionalisme fins i tot amb voluntat de ser ben entés, però si la clau de l’èxit de Compromís en 2015 va ser que «limitava la seua agenda nacional a propostes majoritàriament assumibles pel gruix de l’electorat», o l’electorat valencià de 2015 sí que assumia el concert econòmic i el de 2023, no, o aquest moviment estratègic només va tindre com a resultat decebre i cabrejar les bases més militants de la formació.
En aquest sentit, un altre dels punts clau de l’anàlisi de Mezquida és aquell que ens vindria a dir que «tenim el país que tenim». Ja sabem: a Galícia són gallecs, però al País Valencià… no se sap ben bé què som, més enllà de ser furibundament espanyols. No vull allargar molt més el text, per la qual cosa només esbossaré el final: si tenim el país que tenim, caldrà incidir-hi per a canviar-lo, no? O és que hem de deixar de banda l’«agenda social» perquè tenim un país també furibundament neoliberal? O hem de ser «menys feministes» perquè tenim un país també masclista? O hem de deixar de parlar massa d’emergència climàtica perquè, tot i que fins i tot la sentim en la nostra pell, tenim el país que tenim, que pensa que viu del turisme i que assumeix que, sense madrilenys i britànics en les nostres platges, es moriria de fam? Quants valencians no es pensen que l’ampliació del port de València els farà lligar gossos amb llonganisses? No en parlem massa o, fins i tot, plantegem que se n’amplien també els d’Alacant, Dénia, Sagunt, Castelló de la Plana i Vinaròs. Ja ens entenem. Quan Compromís plantejava en una campanya que «banderas, banderas… ¿y las personas?» només feia referència a una bandera en concret.
Fet i fet, Galícia és Galícia i el País Valencià és el País Valencià. Una constatació cruyffista inapel·lable. Però això vol dir que, com també va explicar el filòsof holandés, unes vegades es guanya -Galícia és un territori molt envellit, d’una població dispersa i rural, on el blaverisme lingüístic va guanyar en la Transició, i on el PP ja s’havia establit com el PRI local des dels temps d’AP-, però també d’altres es perd -al País Valencià PP i PSOE han governat, fins ara, els mateixos anys, i és un país fonamentalment urbà i amb una piràmide poblacional més dinàmica-. És a dir, que si el valencianisme ha cogovernat la Generalitat dues legislatures, el galleguisme ho ha fet només una, però també que, pel que fa a governs locals, el galleguisme guanya de llarg el valencianisme.
El que no ha aconseguit mai el valencianisme és ser la primera força dels menors de 25 anys amb quasi la meitat de les preferències i quasi doblant la segona, el PP. Ho expose ací perquè, ara com ara, un dels reptes clau del valencianisme és eixe mateix: tornar a il·lusionar unes capes joves de població que ens han donat majoritàriament l’esquena i que es decanten pel nacionalisme espanyol més reaccionari.
Mezquida, ara bé, dona una recepta en el seu text per a avançar i eixir d’aquest atzucac, que consisteix, bàsicament, a continuar tot igual, ja que «Compromís no ha de ser un partit nacionalista, si juga a això perdrà encara més. Sinó adonar-se’n que és el partit nacional valencià» [mantinc les errades gramaticals i de puntuació del text original perquè no se’m puga acusar de manipulació]. Ara bé, si en uns paràgrafs més amunt no enteníem la disjuntiva que es plantejava entre l’«agenda social» i l’«agenda nacional», ara no entenem què vol dir ser un partit «nacional», però no «nacionalista». Si la nació és l’àmbit polític de lleialtat màxima i el nacionalisme és la ideologia política que construeix eixa nació, no es pot ser un partit nacional sense ser un partit nacionalista alhora. O resulta que el PSOE és un partit nacional «no nacionalista»?
Siga el que siga això, tanmateix, resulta que és el camí de l’èxit, ja que es tracta d’un «un camí estratègic que tantes altres formacions polítiques originalment nacionalistes-sobiranistes estan caminant des de fa anys arreu l’estat: BNG, Esquerra i Bildu principalment». Després de constatar la meua sorpresa, en adonar-me que ERC, Bildu o, fins i tot, el BNG, que porta la N de nacionalista en el nom, ja no són «nacionalistes» o «sobiranistes», he de dir que, almenys, m’ha vingut una alegria al cos, ja que supose que, si el camí estratègic de l’èxit, és el que estan fent aquestes formacions, l’aposta estratègica de la direcció de Més-Compromís serà fer-hi coalició a les eleccions europees, no? No? Doncs sembla que no.
En definitiva, la clau de volta de l’anàlisi de Mezquida, a parer meu, és, de fet, allò que no diu. I és que en el seu article Sumar està més desaparegut que en les urnes gallegues. Perquè, dins d’aquestes vides paral·leles que se suposa que han sigut les estratègies de Compromís i del BNG, de prioritzar l’«agenda social» i limitar l’«agenda nacional», he de confessar que em vaig perdre els capítols en què el BNG pactava i s’integrava en les candidatures electorals de Podemos o Sumar i continuava insistint-hi com a aposta estratègica.
