Es convindrà que el nostre País, per moltes i diverses causes, es troba des de fa anys i panys, «fotut i arrimat al marge». Com totes les nostres dites, n’hi ha sobre aquesta una bona tanda de sinònims, per exemple enumerant-ne només dos i ben grosses: fet malbé, ruïnós. Pel motiu de les causes, seria una banalitat per manotejada, citar-ne tan sols una, allò del menfotisme. Per defugir del qualificatiu, perquè fa ois, en faré una comparança i ho equipararé amb aquell criat que del seu amo ho espera tot, en lloc d’arromangar-se i posar-se a la faena en pro de si mateix. No m’ho puc remeiar, m’he convertit en un romancer indefugible.
Tot ve a compte perquè el País, amb les butxaques buides des de fa un bon grapat d’anys, primer pel silenci crònic i convenient de les gavines de l’altiplà, les quals per boca de l’inefable Cristòbal Montoro culpaven Zapatero davant les demandes de revisió del model de finançament; i després ara mateix a Pedro Sánchez, per les seues excuses diverses, per boca de Maria Jesús Montero, tot i que reconeixent-lo, adduint la inoportunitat del moment. Així que estimades lectores i lectors, és oportú dir que el País es troba fotut i arrimat al marge, essent adequat dir aquesta altra dita: sense diners no hi ha torrons.
S’encarreguen de demostrar-ho els crus i punyeters números facilitats pel govern de la Generalitat, els quals parlen i diuen del creixent del gasto pel nostre endeutament que com es veurà més avall, ens perjudica. Cal aclarir recordant que el finançament està majorment a càrrec de l’Estat, pel Fons de Finançament (FLA) a les CCAA adherides, amb capital i interessos a tornar, clar i ras, on la primera més endeutada és Catalunya, i la segona nosaltres mateixos.
A hom li pot sobtar que entre les adherides no hi són, País Basc i Navarra, per raons constitucionals, però tampoc i per altres, tampoc Madrid, Canàries, Galícia, Astúries, Cantabria, i Castella-Lleó. Una ullada de repàs a la inversió pública de l’Estat explicaria algun motiu, com per exemple, la Comunitat de Madrid on es pressupostaren 1.134milions d’euros i se n’invertiren 2.086, el 184% més. Del total pressupostat pel Govern Central per a tot l’Estat 19.028, que representa el 67%, per a Madrid representa el 184%. Algú dona més? Sí, nosaltres! Perquè en pressupostaren 1.107,00 i se n’invertiren 469,00, és a dir el 42%.
Convé dir també que el passat 2022, el muntant acumulat del nostre deute fou de cinquanta quatre mil milions d’euros i el cost en interessos del servici dels últims huit, foren fil per randa:
En 2022 – 7.372.033 milions d’E, despesa per càpita 1.444 E govern II Botànic
En 2021 – 6.840.319 milions d’E, despesa per càpita 1.354 E govern II Botànic
En 2020 – 6.372.415 milions d’E, despesa per càpita 1.265 E govern II Botànic
En 2019 – 5.744.103 milions d’E, despesa per càpita 1.149 E govern II Botànic
En 2018 – 5.118.576 milions d’E, despesa per càpita 1.034 E govern I Botànic
En 2017 – 3.794.635 milions d’E, despesa per càpita 770 E govern I Botànic
En 2016 – 4.000.563 milions d’E, despesa per càpita 812 E govern I Botànic
En 2015 – 4.940.754 milions d’E, despesa per càpita 1.002 E govern I Botànic
L’esquilada de butxaques sembla ser lògica i ho demostra l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, per encàrrec del Govern de la Generalitat, el qual demostra que ens trobem en un cercle viciós, en un carreró sense eixida, on Madrid i la seua comunitat, és l’aclaparadora d’allò que es pressuposta i d’allò que no es pressuposta. La senyora Ayuso pot dir missa, però els punyeters números són els que són. Pot pregonar cínicament que baixa impostos, que és on més llibertat n’hi ha de tot Espanya, que vol estendre-la per tots els arreus, i és lògic perquè està orquestrat geogràficament, reialment, políticament, ostentosament, immoderadament, judicialment… i tots el sufixes «ment» que calguen, des de fa anys i panys.
No m’estenc, cauria malalt. Vos deixe amb Marc Granell i el seu poema «Escletxes», de Poesia Completa 1976-2016, editada per la Institució Alfons el Magnànim. El pròxim 19 d’abril farà 70 anys i disposa, encara, d’un cor i cap immillorables per a bona part dels d’enllà i dels d’ací, entre els quals m’incloc, clar:
«Vivim la mort dels morts que ens engendraren amagats els llavis de la nit i la màscara. Innocents de jardins i cantores tempestes hem crescut la mentida gaudint-nos els ossos i l’orgull del cadàver propiciant despulles amb la més nítida i alta perfecció joiosa. Així doncs, ens trobem davant d’un atzucac. ¿Pot la pols treballar escletxes?»
