El País Valencià no està mort mentre la seva tradició, la memòria d’Al Tall o la veu del Botifarra o Xavi Sarrià encara visquin.
Sovint, quan des del Principat mirem les nostres germanes del sud hi veiem una terra massacrada i entregada a l’espanyolisme, un poble subordinat a les polítiques més corruptes del PP, la negació de les seves arrels, la seva llengua i, en essència, la seva cultura tal com és i en el seu context.
Aquesta part, sí, existeix i ara mateix és majoritària, però no és representativa per una raó molt senzilla: volent negar les arrels, i tal com cantava Ovidi Montllor, «quedar clar que són covards».
La resistència que oposa el valencianisme al llarg de tot el País és tan dura com admirable. Posant en perill la seva integritat física, tothom se’n recorda encara de Guillem Agulló assassinat per uns nazis el 93. Però la ràbia d’injustícia del País Valencià només fa persistir. És l’esperança i la persistència en memòria del que són que els promet una victòria segura. D’això, sovint, peca Catalunya. Si no fos per The Tyets, quantes joves s’haurien interessat alguna vegada per una sardana? Les àvies de qui ara som joves ens expliquen que abans escoltaven les sardanes d’amagat i a un volum mínim perquè no els descobrissin, però qui sap quan es fa el canvi de llargs a curts? Qui se’n recorda d’algun vers d’alguna cançó de Lluís Llach a part del de L’Estaca? Qui recorda a Ramon Muntaner? Quantes joves han escoltat Núria Feliu o Marina Rosell o han cantat una havanera?
En el millor dels casos, s’escolten en la intimitat, per estudiar, passant una tarda de diumenge plujós o alguna escena similar, però no se socialitza amb aquesta música i ja gairebé sembla una sort trobar amb qui compartir aquesta música en un context d’una tarda prenent birra.
És evident. Aquesta música té tants anys com els nostres pares, la qüestió és que no hi ha renovació d’aquesta música i, encara menys, que es popularitzi: aquest és l’autèntic perill. Coti x coti va ser una alenada d’aire fresc, però insuficient.
És en això en el que el País Valencià és un exemple. Catalunya, en folklore musical, està molt més desactualitzat que el País Valencià, que, de fet, està ben viu.
Botifarra predica amb l’exemple quan a La Dansa de Teranyina fa tradició i explica la importància de parlar-ho: «Quan els més vells no ho expliquen els més joves no ho escolten. No els tanqueu en una caixa, són memòria d’este poble: Els recorden a la plaça i els seus noms hem de sostindre».
A la federació del sud existeix una regeneració musical tradicional, arrelada a segles enrere i que expliquen i recorden les històries que marquen i esculpeixen la cultura i llegendes del país de Balansiya. En la cançó homònima de Xavi Sarrià, un altre incansable lluitador, expliquen la importància de retre culte a la cultura local: «Ara ho entenc i no puc callar se m’eriça la pell quan t’escolte cantar una sandinga, una seguidilla, una malaguenya, una granaïna, la llavor germina plora i s’extasia». Aquests versos, en un mes i mig ja han tingut 94.000 visualitzacions a YouTube, una cançó en memòria de Guillem Agulló, No s’apaguen les estreles, compta ja amb força més de mig milió de visualitzacions. La cultura musical valenciana està en un moment molt potent. Però no tan sols això, els grups que ara triomfen, més o menys, i que enarboren la cultura valenciana van prendre el relleu, consolidant el que és ja una tradició de la música valenciana, a grups com Al Tall. Encara podem dir més! Comencen a aparèixer grups com Cactus o Noèlia Llorens, entre altres, amb l’aspiració de prendre el relleu al Botifarra o Xavi Sarrià: si el seu art aconsegueix arrelar, la música tradicional valenciana pot respirar tranquil·la durant uns anys, pot dir el mateix Catalunya?
Al final, i tornant a citar Pep Gimeno Botifarra, la cultura pancatalana, més literalment o menys, ve del cor de la Costera, d’allà on reneixen les cendres [dels nostres Països Catalans]. Qui cregui que aquest projecte és impossible, que s’aparti, vindrem nosaltres a fer-lo realitat, però que ningú doni per mort a ningú.
