Xe, tu, militaritzat? Sí, i tant. Des de fa anys i panys! Tu ets, i dispensa’m, un d’eixos que se’n refia de tot, un bajoca, potser com jo mateix també, estimat amic, en part. No recordes res, i allò pitjor, no saps triar entre la veritat i mentida. Joan Fuster, del poble de Sueca, al seu “Diccionari per a ociosos” en parla de mentida: «Mentir bé és un art difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se’ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat, per això sempre resulta preferible dir la veritat, en el cas que siguem incapaços d’inventar mentides invulnerables».
I és per això, amic meu, que sense ser un confessor, et perdone la teua ximplesa davant de les mentides dels qui governen ara aquest País Valencià nostre, començant pel president en Carlos Mazón Guixot, el qual de mentides en diu un bon grapat, fent honor als mestres que l’han precedit, i ara mateix es parapeta darrere del cos guaixat d’un militar, de prestigi, això sí, com és el tinent general en la reserva de l’Exèrcit Espanyol en Francisco José Gan Pampols, nou vicepresident del seu govern, amb l’encàrrec específic de la gruixuda feina de la reconstrucció del País.
Sebastià Carratalà en un article sobre Gan Pampols i la tasca de reconstrucció de les zones afectades per la riuada parla del seu alt grau de capacitació organitzativa, segons el seu currículum. I diu que «el nou vicepresident tindrà entre les seues funcions el disseny d’un pla de recuperació i la coordinació de les zones afectades, per a la qual cosa serà també el responsable de presidir la comissió Interdepartamental encarregada d’organitzar i coordinar a tots els departaments del Consell, orientats al procés de reconstrucció de les comarques afectades».
Faig referència al títol d’aquest article meu i recull el de Manuel Bruque editat per l’agència EFE, el 24/11 proppassat, amb aquest titular que arreplega d’Héctor Juanatey: «Gan Pampols no és el mateix que el tinent general Gan Pampols: el risc d’insistir en un vicepresident militar». «A veure qui es posa amb un militar després de setmanes demanant que vinguen». I és per això perquè alguna cosa així degué pensar en Carlos Mazón Guixot quan va decidir proposar el tinent general retirat de l’exèrcit de terra, si una de les preguntes més enlairades pels afectats per la riuada fou: «On és l’exèrcit?»
En la seua reflexió l’autor manifesta que el militar ja de bestreta afirma que no se sotmetrà a «directrius polítiques». Com que l’assumpte, davant de les opinions generals, sembra dubtes, algú, com rotundament el president en Carlos Mazón Guixot, en primer lloc, hauria d’explicar ben clar al senyor Gan Pampols que les seues decisions són absolutament polítiques i responen davant les Corts del País, perquè al president, com a Pinotxo, li ha crescut el nas tant que no és creïble per a ningú. I a tu amic, només dir-te que recordes aquell poema que et vaig llegir fa prou de temps, i si no recorde malament, te’l vaig imprimir i te’l doní. Heu-lo ací per remoure’t la memòria, ajudat pels rabets de panses per a ella amb infusió, titulat «El balafiu i el babau – Pregària cívica».
I que em dispense el meu admirat Vicent Andrés Estellés, del poble de Burjassot i de tots els pobles del País, per haver trencat, només en aquest article, tots aquells en què l’he remembrat, tancant amb ells al llarg d’enguany els meus editats per Diari La Veu del País Valencià, que vos recorde ara mateix novament que és l’únic que edita tot els continguts en la nostra llengua, i que si encara no vos heu agermanat, vos agermaneu.
L’escarni infós pels tiradors de carcasses al país del taronger, del moscatell, l’olivera i l’arrossar fa ois. Em cobrisc atarantat el nas, davant la pudor de l’enverinat terreny, femer de desvergonyides accions. En saben prou d’açò els tiradors de carcasses; d’altres tot babaus, d’ofrenar noves glòries a Espanya. Tant de bo un dia al balafiu i babau, els fem agafar de la mà i pel camí de la ignomínia els apleguem al regne de l’oblit. Amén.
