Després de l’arribada dels Reis Catòlics al poder d’aquesta Espanya seua; de la irrupció fraudulenta dels Borbons, per l’incompliment de les condicions testamentàries atorgades de l’últim Augsburg, el bajoca Carles II, anomenat l’Encisat, i de tota la faramalla d’incompetents i deshonrats afavorits successius; de l’arribada del Primo de Rivera, vàlid d’Alfons XIII, un segon pseudobatallador, i el cop d’estat envers la II República de Paco Granota; aquest acarnissat País ha esdevingut en mans dels partidaris del feixista jagut a Mingorrubio. Ja sé que em repeteix més que el tebeo, però, tot és perquè un a l’hora de transmetre les meues impressions al paper em modere força per tal d’evitar mals inestimats.
Dels d’ara i seguint el procediment de l’Espanya que vol l’extrema dreta, és a dir l’Espanya farcida de feixisme i caspa; que per eixa conseqüència “l’honorable” senyora presidenta de les Corts del País, Maria de los Llanos Massó Linares ha decidit suspendre els actes del 25 d’Abril perquè el Pisuerga passa per Valladolid, tot i que si fa no fa la passada és de només 23 km pel seu terme, tot sense tenir en compte, o sí, que la data recorda la Batalla d’Almansa i el lliurament de les distincions que duen el nom de Francesc de Vinatea, adduint “la polarització política actual, la crispació i sobre tot el drama de la barrancada” tot amb el que sembla un cinisme absolut, ja que hagués pogut suspendre, pose per cas, falles i mascletades.
Maria de los Llanos Massó Linares, com un gran favor, ens llegirà un discurs institucional al ple ordinari de Les Corts programat per al 15 de maig, “el mes de Maria”, segons informen fonts de la seua Presidència, i que transmet Sebastià Carratalà a Diari La Veu del País Valencià, aclarint que Massó (Vox) ho comunicà aquest dimarts passat a la Mesa de les Corts, perquè, a parer seu, “no és el moment de celebrar res” i la cambra autonòmica ha de “contribuir a rebaixar la tensió actual”. A més, les mateixes fonts asseguren que “en un principi no es planteja cap alternativa” a la commemoració del Dia de les Corts.
Hom, i un servidor inclòs, deixaria un racó per als franquistes, allò que han programat per al mes de Maria i fotria el camp, a fer-se’n una, dos o tres consumicions, tot pensant, no siga el cas, que per llibertins que els acusaren de falta de respecte envers la Mare de Déu. L’oposició als feixistes, representada a les Corts del País, ha carregat vers la desmesura unilateral, la qual trenca la tradició democràtica i reivindicativa de les senyes d’identitat valencianes, i tant Baldoví com Diana Morant o José Muñoz han dit la seua. Aquest últim ha recordat que les Corts Valencianes el 25 d’Abril de 1994, a proposta de la junta de síndics va aprovar commemorar el Dia de les Corts Valencianes, que ha tingut continuïtat al llarg d’aquests 30 anys.
Carratalà recorda que “l’any passat la ultradretana Llanos Massó va protagonitzar la seua primera diada del 25 d’Abril amb un discurs en què va insistir fonamentalment en la ‘defensa d’Espanya'”. Segons la presidenta de la cambra, el 25 d’abril del 1707, dia de la derrota d’Almansa, hi va haver un esdeveniment que “és història, i no requereix més memòria que el record d’uns fets que realment van ocórrer i amb conseqüències que han de ser analitzades pels historiadors, no pels polítics” va dir. En un discurs en castellà, Massó va parlar sobre el “paper com a legisladors” i va apel·lar al “respecte” cap a les institucions polítiques per a “fomentar la concòrdia, l’harmonia i el compromís amb els valencians, sempre des del ferm respecte a la llei i a la nostra pàtria comuna, Espanya”.
De la meua banda, jo li dic a la nacionalista –filofeixista- espanyola, que és com dir-li-ho a una paret plena de bonys, que la pàtria comuna d’un servidor és la pàtria valenciana, sense parapetar-me davall ningun mant de ningú com ella i els qui l’alaben.
Acabe amb aquest poema de Vicent Andrés Estellés, extret de “Pobles del Mural”, Antologia del Mural del País Valencià, edició a cura d’Honorat Ros i Pardo, finat, desitjant-li que la terra li fos lleu i que descansi en pau. Subscrivint la seua tria del poema del burjassoter fil per randa:
“Escric, amb molt d’amor i demorant-me en el que escric, aquest poema que voldria ésser el poema febril del País Valencià. Ací vaig nàixer, ací varen nàixer els meus; ací dessota aquesta terra, com llànties insomnes, esperen, un per un, la resurrecció de la carn. Ací he cregut i ací he estimat. Aquest és el meu lloc i els lloc dels meus: d’ací ningú no ens ha de treure. Romandrem ací. En aquest pam de terra, brusc i tendre, divers, fins al moment mateix de la nostra mort. No és ni millor aquest país. Molt senzillament és el nostre, el teu, el meu. No el defensem encara: tractem només, tu, jo i aquell, d’afirmar-lo, de dir-lo. Per això aquest cant que inicie, voltat, com per gresols humils, per uns quants noms il·lustres que m’hauran de guiar a través de la nit, a través del País del nostre poble. Ací em pariren i ací estic.”
