La història contemporània de nosaltres, els valencians, podríem comparar-la amb un trinquet. Des de Vinaròs al Pilar de la Foradada estem tots en la sala, però cadascú fa el seu joc. Molts de Castelló s’ofendran si els diuen valencians, i els d’Alacant afirmaran damunt la Bíblia que les fogueres no tenen res a veure amb les falles. Això faltaria dir! Molts valencians d’origen i molts vinguts d’Andalusia, d’Albacete o de Teruel, valencians de residència, se n’aniran a la tomba sense haver saludat mai dient «Bon dia». Què ens uneix a la gent de l’antic Regne del País de la Comunitat Valenciana? Que tots estem al trinquet, i en l’esport de la pilota, els uns van a favor dels rojos i els altres a favor dels blaus. Tot va per l’aire i el final de la partida és sempre una incògnita.
L’individualisme ha sigut la característica de la grandesa i de la misèria de la història contemporània del poble valencià; l’èxit històric del comerç de la taronja n’és un gran exemple. Potser per eixe culte a l’individualisme, per la moderada admiració per la trajectòria dels jugadors, en un país amb tan poca consciència i poca autoestima col·lectiva, l’esport de la pilota valenciana ha sobreviscut, i s’ha transformat en símbol d’identitat pròpia, quasi com un miracle col·lectiu.
L’exemple de la pilota ve a compte per a evocar un dels moments més plurals de la ficció de la sèrie L’Alqueria Blanca, que és la partida de Xavi contra un figurant que representa una figura real, Eusebio de Riola, un jugador valorat per la potència en el llançament de la pilota, que va ser famós als anys seixanta i principi dels setanta. L’enfrontament té lloc en la ficció al trinquet de Sueca, al capítol 454, titulat «Revenja». Rodada en un matí de juny del 2023, davall un sol d’estiu, va representar una fita per la gran presència de figurants.
La seqüència, dividida en tres parts, dura 5:42 minuts. Xavi Ardit (Nelo Gómez), el fill de Blanca Campaner (Carme Juan), comença perdent la partida, afectat potser per les pallisses dels amics de l’exnóvio de l’encantadora Isabel (Paula Braguinsky Moltó). Al principi, a Eusebio, el campió de Riola, «la llotgeta se li fa més gran que una plaça de bous», és a dir guanya els punts del joc fàcilment, tal com diu el tio Pep. Els consells i la crida a traure forces que fa el seu padrí i, sobretot, l’aparició al trinquet d’Isabel canvien l’ànim i la sort de Xavi. I això malgrat les reticències a la presència femenina, ja que ella és neta de Saoret el trinqueter.
Vaig tindre l’honor de participar com a figurant en aquell moment culminant, la partida d’escala i corda, en la temporada 16 de L’Alqueria Blanca. Molts coneguts i saludats ens vam trobar en un trinquet quasi mític, el de Massamagrell, liderats per la nostra coordinadora, Mariela Marquisio, una artista, empleada també en la producció de la sèrie. Mariela, amb el seu respecte i estima per tots els figurants, és molt responsable de l’ambient tan positiu de col·laboració dels que col·laborem amb L’Alqueria Blanca.
A Massamagrell tots els figurants no anàvem cada u a la d’ell, sinó que érem del mateix país, estàvem units, no importava el nostre origen, ni les idees, actuàvem com una única afició apassionada per la tradició de la pilota valenciana. A les graderies vam suportar el sol del matí i el de la vesprada, tant a l’escala de quatre graons com a les galeries, sempre ben atesos per la producció. Els figurants vam gesticular, vam aplaudir, vam cridar, vam somriure i vam patir, ens vam alçar plens d’entusiasme, vam representar que féiem travesses i que apostàvem a favor dels rojos o dels blaus, amb butlletes de paper i tot, com en la realitat. Un de nosaltres feia el paper de padrí, una institució al trinquet, el que recomana un jugador al trinqueter. Els figurants ens vam prendre aquella escena com una partida de debò. I el resultat va ser esplèndid. El mateix director ens va manifestar en un missatge per escrit l’agraïment per l’actuació i la satisfacció pel resultat.
L’antològica seqüència de L’Alqueria Blanca de la partida de Xavi i Eusebio al trinquet és un clar exemple de la importància de l’esforç dels figurants en una producció audiovisual. Els hòmens allí presents, semblant ser el públic selecte d’una partida del 1971, estàvem especialment actius, motivats i tot. Aquell moment demostra que els figurants d’una producció audiovisual podem estar molt a prop de l’actuació. No som el fons del paisatge, no som un ramat d’animals, tal com es conta que va dir dels actors Alfred Hitchcock, sinó que formem part de la imatge de la veritat que tota gran producció audiovisual genera.
Representar la memòria de la vida col·lectiva de nosaltres, els valencians, en les peripècies d’una partida de pilota valenciana és una gran idea. Crec que en cap altre escenari social, ni de la política, ni de la religió, s’exacerba més l’amor propi i batega més forta la identitat valenciana del nostre poble. «Xe, va de bo!»
