Vinc colpida, amb el cor encara en un puny. Acabe d’estar en un acte al Cap i casal, escoltant embadalida a Nazanin Armanian durant més dos hores que han passat com cinc minuts (la vida és eterna en cinc minuts…). Tot el que ens ha explicat de manera directa, reflexiva i amena requeriria tot un reportatge. Però em vull centrar en una de les desenes d’idees que ens ha anat desvetllant, de manera literal i metafòrica. Fins on creiem que els nostres drets són reversibles?
No faré ara cap anàlisi sintàctica detallada de l’oració, però sí que es fa menester aclarir, i més encara a les portes del 8 de març, que la primera persona del plural es refereix a «nosaltres, les dones». Tu, la teua amiga, la teua veïna, la teua cosina, jo… pensem que les nostres llibertats estan garantides i que no poden eliminar-se? Pensem que els poders fàctics i l’aliança criminal del capitalisme-patriarcat-colonialisme tenen alguna consideració envers els drets humans en general i de les dones en particular? Pensem, ni que siga un instant, que en el gran tauler geopolític del món actual les peones tenim algun valor?
Quina pregunta, veritat? No sé si vull contestar-la o no. No sé si vull contar-vos el que voldria que passara o el que em tem que pot passar. Si vull ser una optimista amb els peus a terra, o una pessimista amb ínfules d’utòpica. La història ens ensenya a colps que, com diria una altra de les mestres (la últimament malinterpretada Beauvoir), només cal una crisi perquè a les dones ens facen retrocedir. I mireu que dic «ens facen» perquè nosaltres no retrocedim motu proprio. Mai de la vida. Ens fan retrocedir. Ens obliguen a retrocedir, o, com a mínim, ho intenten. Hui a Iran, Nicaragua, Castella-Lleó; ahir a Polònia, Afganistan, Níger; demà on? A qualsevol lloc, per desgràcia. Hem de ser conscients que, en qualsevol moment, a les dones se’ns pot xafar, menysprear, invisibilitzar. O, com a mínim, ho poden intentar.
Deixeu-me que us conte encara més. Aquest cap de setmana he estat al poble, als peus de la serra de Mariola. Compartir temps amb ma mare, la meua neboda i el meu nebot, tres de les persones més importants de la meua vida, m’ajuda a tindre el cap i el cor clars. Amb elles, puc sentir d’on vinc, on vaig i, per tant, ser conscient d’on soc. El present és indestriable del passat i del futur.
Observe la dona que em va donar la vida amb admiració. Em costa escriure d’ella sense emocionar-me, i recorde quan, des de ben menudes, ens repetia a la meua germana i a mi que estudiàrem una carrera i tinguérem una feina per no haver de dependre mai de cap home. No ens explicava exactament perquè, però de majors ho hem entès, com totes ho hem entès. Observe la meua neboda i el meu nebot amb tendresa, perquè encara tenen tot per fer i, així, tot és encara possible. Il·lusions, com viatjar a la lluna amb sa tia; aficions, com jugar, o pintar o ballar; rutines, com anar a l’escola. Destins per escriure.
Pensem que els escrivim en una llibreta en blanc, o tenim unes línies ja marcades? Pensem que eixes línies es poden tòrcer o que seguiran sempre rectes? Ai, que no sé si estic contestant la pregunta de Nazanin… Pensem que les dones ara i ací tenim els mateixos salaris o pensions que els homes? Que ens reduïm la jornada tant com els homes per cuidar de la nostra família? Que quan anem a una entrevista de treball no miren què som i només miren qui som? Que no tenim cap obstacle a la vida pel fet de ser dones?
Mire a ma mare i pense que la seua generació ha lluitat perquè jo estiga millor que ella. I que a la meua generació li toca fer el mateix amb les que venen. És el nostre llegat. El llegat del feminisme: treballar per una vida millor, encara que nosaltres no la visquem; és més, encara que sabem que nosaltres no la viurem. La nostra llavor és rotunda, cabuda, resistent. I germinarà, no ho dubteu, malgrat que la xafen, la menyspreen, la invisibilitzen. Perquè el que sí que és irreversible és el nostre apoderament.
