A totes les famílies hi ha cunyats, ja m’enteneu: aquell personatge -que pot ser perfectament una cunyada, naturalment- que sembla saber de tot, tindre les solucions màgiques per a qualsevol problema, per complicat que puga semblar-nos, i que aporta opinions irrellevants sense que ningú li les demane, amb un encomiable i a voltes sospitós esperit comunitari que ningú tampoc li reclama. Si fem una translació a qualsevol altre àmbit social més enllà de la família, també els trobaríem, eixos estrafolaris personatges. El cunyadisme és un mal estès i, per descomptat, està ben arrelat als òrgans de gestió pública o política des de temps immemorials. Així ens va. Només societats infraformades en democràcia mantenen aquest tipus de personal, que ens pot dur a buscar solucions en el populisme extrem.
Amb major o menor elegància tots hem patit o tolerat cunyats, i no seria res de l’altre món si la seua irrellevància no passara del menjador familiar, del despatxet o de la barra d’un bar. El problema el tenim quan aquesta forma de ser i de fer s’imposa sobre el sentit comú, la ciència i la cordura, i ho fa des del poder. Parlem doncs, de la cosa pública. Quan un cunyat arriba al poder, pot prendre decisions que ens afecten a tots, i òbviament a la nostra butxaca com a contribuents. Em resistisc a creure que qui els nomena no els coneix. Bé, si es tracta de Vox, tampoc és que tinguen un planter de gent preparada d’on tirar mà; a quasi tots els seus càrrecs els queden grans les institucions… Però, i en el PP, també van tan justets? Els anys d’observació del fenomen em fan pensar que sí, i que en moltes ocasions han tirat mà d’alguns antics quadres d’esquerres, avesats a la bona vida i a allò de l’eròtica del poder -que també arrasa en altres partits-, però que per allò de guanyar-se l’espai han demostrat ser gestors resolutius i relativament econòmics, i, en termes polítics, no són pata negra. Un altre concepte, el de pata negra, que en el PP vindria a ser tindre pedigrí franquista i tindre accés, per ADN o aliances sòlides, a alguna part de l’Estat espanyol profund.
Com que els mateixos anys d’observació també m’han permés conèixer gent de dretes, generalment de la branca democristiana, amb una preparació tècnica molt superior a la que detenten els dirigents actuals de PP-Vox, he arribat a la conclusió que el PPCV se’n riu dels valencians. Som una peça electoral fàcil. El PP espanyol, pare i mare del d’ací, tampoc destaca per saber triar dirigents -i no cal dir noms, benvolguts lectors, ja que tots els teniu en ment-, i també se’n riu dels valencians. Una vegada, i una altra i una altra… Mentre el líder més espavilat que han tingut, el cartagener Eduardo Zaplana, està sent jutjat per corrupció -havent estirat el braç més que la màniga, després d’ostentar càrrecs fins a avorrir i aspirar a ser president d’Espanya-, la resta -llevat d’un González Pons que sap calibrar el costat de la càrrega que més li interessa- passen amb més pena que glòria o són recordats per la seua extravagància absurda i la butxaca bruta.
I ací estem. De nou l’esperpent. Si l’exconseller d’Educació Alejandro Font de Mora, que de ben segur és cunyat d’algú, ja ens havia fet passar per l’ocurrència de donar l’assignatura de Ciutadania en anglés, amb el cost i desgast que va suposar, i també pretenia introduir el xinés a les aules, ara es despenja amb allò de l’Acadèmia del Tango, de la mà de l’actual conseller de Cultura, del qual no diré res. No cal. No és per riure, no. Però tornem a la formació de la ciutadania: per recomanació del Consell d’Europa, des de fa més de vint anys la majoria de països imparteixen la matèria «Formació de la Ciutadania», per ensenyar els fonaments de l’Estat de dret i millorar la convivència. Ací els degué sentar com un tir, això de formar ciutadans crítics, i calia disfressar l’escomesa amb allò del trilingüísme -copiat després per Vicent Marzà-. Només una dada: al primer examen parcial d’aquell experiment, d’uns dos-cents alumnes d’ESO de dos col·legis, només un va aprovar, i era britànic. Riure per no plorar.
I no, no és casual. No crec en una conspiració contra la ciutadania valenciana, si més no ben elaborada. Però sí que crec en la divisió del treball com a model capitalista -no dic que subscriga la idea, clar-, segons la qual hi ha qui ha decidit que als valencians ens toca fer de cambrers i palafreners d’Espanya i part de l’estranger. I tindre cunyaos en política. Per això no ens cal formació democràtica: sembla millor «ballar un tango” que voler ser europeus demòcrates actius i sobirans!
