Per què a les dones se’ns tracta, de manera habitual, com un mer objecte? Per què ens imaginen com l’àmfora que contindrà al seu interior un nou ésser? Per què a vegades, fins i tot nosaltres mateixes, oblidem que el nostre cos és nostre i que, per tant, serà la nostra decisió gestar -o no- una criatura?
És clar que al voltant del procés de gestació d’un nou nadó, roman la idea utòpica que aquest fet serà una experiència meravellosa, una experiència obligatòria pel fet de ser dona, però no es parla mai del que suposarà per a la mare. En cap moment reparem en els problemes que esdevindran com ara les conseqüències que patirà l’organisme a escala psíquica, biològica i social. Tampoc no parlem del desig -o no- de la dona per ser mare, del fet de poder elegir si vol -o no- dur a terme l’embaràs i conéixer la seua criatura. D’eixes coses tan importants, ja se n’ocupen els responsables polítics! Aquelles persones que ostenten el poder i que pareix que es creuen amb el dret de decidir per totes nosaltres, en qualsevol part del món i que quasi en el 80% solen ser homes, fet que no és casual.
Tirant d’hemeroteca i de la meua pròpia experiència vital, recorde que, el juliol del 2012, es publicaven als mitjans de comunicació unes declaracions desafortunades, a parer meu, que un dirigent polític, ministre de Justícia en aquest moment, deia textualment: «Los discapacitados nacidos y por nacer no pueden ser discriminados», oposant-se així amb aquest argument moralista, a la llei de l’avortament del 2010 liderada per Bibiana Aído, i plantejant una tornada enrere i pèrdua de drets important i una preocupació psicològica insuportable sobretot per a les mares que gestàvem en eixe mateix instant. Aquell estiu el recorde com un autèntic turment, perquè em trobava embarassada de 20 setmanes, mare primerenca i amb les hormones disparades. Va arribar el dia de l’ecografia més important, aquella que pronosticaria si aquella llavoreta que romania a dins meua estava germinant com calia. I uns minuts abans d’entrar a consulta, recorde que, a la pantalla de televisió de la sala d’espera, aquest senyor llançava aquesta notícia impertinent. Us he de reconéixer que la preocupació normal que tenia va augmentar exponencialment. El fet de pensar que s’hi estava plantejant amb tanta frivolitat aquest retrocés legal, em semblava un autèntic despropòsit!
Des de l’Estat Espanyol, la interrupció de l’embaràs està despenalitzada des de fa més de 35 anys; és legal, un dret adquirit que s’aplica a la totalitat del territori. No obstant això, a huit territoris i dues ciutats autònomes no s’han practicat avortaments des de fa 32 anys. I per què passa això? Perquè més de 6.000 dones es desplacen anualment a altres indrets per a avortar.
Tal com narra la Gemma Ruiz Palà a la seua novel·la Les nostres mares, premi Sant Jordi 2022, a la vida de la Dolors, «amb els cabells llargs, amb els cabells curts, menudes, cepades, discretes…, amb anell de casada, sense…, joves, granadetes… De tota mena, va veure que era ple l’avió… Sí, eren dins d’un xàrter d’avortaments.» Clandestinitat normalitzada.
Pel Dia per la Despenalització de l’Avortament, cal reivindicar que encara són nuls els canals on podem trobar informació sobre com i on poder exercir aquest dret, que ja han passat tretze anys des de la Llei orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs de l’Estat espanyol i encara no s’han dut a terme pràctiques per implementar-la. Però, quines seran les conseqüències que esdevindran d’aquesta manca d’informació normalitzada?
El dret a l’avortament hauria d’estar garantit per la sanitat pública universal i gratuïta. Com a ciutadania cal exigir el dret a una educació afectiva, sexual i reproductiva efectiva, desenvolupada en tots els nivells socials i educatius des de la primera infància. Una educació específica que puga previndre abusos i que fomente l’autonomia personal, especialment la de les dones amb diversitat funcional o discapacitat i erradicar per tant l’esterilització forçada que encara en molts casos s’exerceix sobre aquestes dones. S’ha de treballar per garantir una formació específica i de qualitat adreçada al professorat, i organitzar un teixit de col·laboració entre persones expertes del món sanitari i educatiu, així com oferir un accés lliure i gratuït als mètodes anticonceptius per a tothom sense oblidar els sectors més desfavorits i vulnerables.
La informació és un element transformador de la desigualtat que permet exercir la llibertat i, en aquest cas, acabar amb les tuteles que limiten i constrenyen les vides de les dones.
El nostre cos és nostre, per tant, nostra és la decisió.
