El nom de la rosa (1980) és una exitosa novel·la històrica d’Umberto Eco que il·lustra força bé els trets dels segles XIII i XIV que continuen el fil que vaig deixar en «Progressos i regressions». El text té diversos temes connectats: l’afany del corrent catòlic dominant per sotmetre, o entrellaçar, la ciència a la religió, oposant-se a l’actitud científica inaugurada en l’antiguitat, i que tracta de separar-les. Els conflictes d’autoritat entre el papat i els poders terrenals (com l’emperador del Sacre Imperi Romano Germànic i el rei de França) que raïen en qüestions de poder, diners i possessions. El batibull de propostes i moviments, considerats herètics per l’església, que floriren en aquell temps (catarisme, valdisme, beguinisme…). Heretgies que recollien i representaven l’agitació social en contra de l’opulència i l’ostentació de les elits dignatàries catòliques. El debat sobre la pobresa de Jesucrist –que hauria de penetrar l’església– entre el sector de franciscans anomenats espirituals i la jerarquia catòlica. I, per descomptat, la trama policíaca en relació amb la sèrie de crims ocorreguts a l’abadia on té lloc l’acció.
Francesc d’Assís mor en 1226. Durant el segle XIII aparegué la dissidència a la família franciscana. En síntesi, els franciscans conventuals consideraven que seguir a Francesc d’Assís no significava viure com ell, mentre que els espirituals (també dits observants) defenien el manteniment del caràcter mendicant i d’absoluta pobresa del fundador. Seguint les prèdiques dels espirituals i imitant el seu mode de vida, però ja al marge de l’organització eclesiàstica, i en gran manera sortits de les files de la pobresa, els anomenats fraticelli, enrolats en els moviments que amb més decisió i fermesa s’oposaren a la sumptuositat de la jerarquia catòlica. Entre els líders d’aquests moviments, fra Dolcí de Novara. A l’hora de perseguir l’heretgia, però la Inquisició tendia a esvair la distinció entre franciscans espirituals i fraticelli dolcinistes.
En aquell context Eco imagina i escenifica una reunió, en 1327, entre una delegació del papa (resident a Avinyó, sota la influència del rei de França) i una franciscana (els espirituals, sota la protecció de l’emperador del Sacre Imperi), per debatre la tesi sobre la pobresa. Aquesta havia estat defensada pels franciscans en el Capítol General de l’Ordre (1322) i declarada herètica pel papa Joan XXII en 1323. La delegació papal serà acompanyada pel que havia estat Gran Inquisidor de Toulouse fins feia poc, i l’abat benedictí, amfitrió de l’encontre, tem que aprofite els crims per fer fracassar la reunió. L’abat espera que un erudit franciscà puga esclarir-los anticipant-se a les previsibles maniobres de l’inquisidor.
L’inquisidor és Bernat Gui (o Guidoni), un dominic que exercí l’ofici de 1303 a 1323. Nomenat bisbe, agraint-li els serveis, entre els seus escrits un manual de l’ofici titulat Pràctica de la Inquisició de la Perversió Herètica. El personatge del seu antagoniste, Guillem de Baskerville, es basa en Guillem d’Ockham, el filòsof i teòleg franciscà, contemporani, actor i testimoni dels fets històrics descrits a dalt. Ockham compartí amb els espirituals la repressió papal i la protecció de l’emperador. Baskerville és una picada d’ullet a Sherlock Holmes, protagoniste en la novel·la de Conan Doyle El gos dels Baskerville.
Guillem d’Ockham pertany a la tradició d’escolàstics franciscans britànics (com Robert Grosseteste, Roger Bacon i Joan Duns Escot) que contribuïren a fer que la ciència es desempallegués de la subordinació a la religió precisament quan Tomàs d’Aquino havia aconseguit la síntesi entre la ciència aristotèlica i els dogmes catòlics (vegeu «Progressos i regressions»). Una fusió amb la qual, suposadament, s’havia assolit el coneixement definitiu tancant les portes a qualsevol pretensió ulterior de recerca. Eco posa aquesta idea en boca del vell bibliotecari de l’abadia en un sermó que fa després dels quatre primers crims i de què l’inquisidor ja haja obtingut la confessió de dos antics fraticelli acollits a l’abadia. El saber, diu «ha estat fixat i completat en els segles que es van succeir entre la predicació dels profetes i la interpretació dels pares de l’església. No hi ha progrés, no hi ha revolució de les èpoques en les vicissituds del saber, sinó, com a màxim, permanent i sublim recapitulació».
Potser en algun moment de la sèrie tornarem al tema de la pobresa en relació amb el sentit comú i la seua modelació. Pel que fa a la recuperació de l’actitud científica ens interessa la confrontació entre els mètodes d’investigació dels crims que fan servir Bernat Gui i fra Guillem.
D’acord amb el sentit comú d’època, condicionat durant segles d’imposició del discurs dominant, i arrelat en les creences dels religiosos de l’abadia, l’inquisidor solament considera una opció: el maligne habita dintre de les muralles del monestir i s’ha apoderat de la voluntat d’algun desgraciat que haurà de ser purgat. Si u solament té un martell com a ferramenta, tot el que veu es pareix a un clau. I l’inquisidor ràpidament en troba de claus: una bruixa i dos antics fraticelli dolcinistes, residus de l’heretgia que havia perseguit feia uns anys i que, amb tota seguretat, continuen posseïts. Naturalment, els fraticelli, atrapats en el laberint de l’interrogatori inquisitorial, i torturats o amenaçats de ser-ho, confessen el que Gui vol.
Si l’aparició de l’actitud científica consistí en tractar d’explicar-se el món i els fenòmens que hi ocorren sense usar el comodí dels déus, en la novel·la d’Eco, Guillem recupera aquella posició investigant els crims sense usar el comodí del diable. A partir de les observacions considera diverses hipòtesis. Una hipòtesi permet deduir conseqüències que dirigeixen l’atenció sobre possibles noves observacions, ara, però buscades, i que reforcen la hipòtesi inicial en cas ser trobades.
Guillem fa servir el mètode hipotètic-deductiu, una manera d’apropar-se a la veritat mitjançant l’exploració i el tempteig, valorant acuradament les dades proporcionades per l’observació. Junt amb l’aplicació de les matemàtiques a l’anàlisi dels problemes científics, aquests són trets de la recuperació de la ciència, que tractava d’obrir-se pas de nou. Aquesta segona empenta superà els límits de la primera quan, dos mil·lennis després de néixer l’actitud científica al si de la cultura grega, Galileo Galilei afegeix una altra ferramenta: l’ús sistemàtic de l’experimentació, escollint i controlant les condicions d’observació, arrodonint el que coneguem com a mètode científic.
