Vaig estudiar agrònoms perquè volia ser metge de plantes, i vaig estudiar els insectes perquè eren l’única malaltia que en realitat es podia curar, ja que la resta d’organismes que produeixen malalties en les plantes acaben amb la mort d’estes. Hi ha diferents formes de reduir el nombre d’insectes «plaga» en una planta: emprar formulacions químiques; utilitzar microorganismes que maten insectes; fomentar la presència dels enemics naturals de les plagues… Jo vaig estudiar l’última opció, perquè era la més interessant i respectuosa des d’un punt de vist ecològic i mediambiental. També és la que incorpora la intel·ligència de l’agricultor i el tècnic en el control de les plagues i fa que este ja no siga només testimoni sinó l’actor principal del control de les plagues.
Quan estudiava recorde com un dia el professor d’horticultura ens va dir: «Els enginyers agrònoms hem pogut treballar i menjar durant dècades gràcies als pesticides, hauríem d’estar agraïts a ells». Això em va impactar moltíssim, perquè l’agrònom s’havia convertit en una mena de metge que recepta medicines a les plantes on l’únic que ha de fer és identificar l’insecte plaga per a recomanar el millor pesticida que mate l’insecte que s’està menjant la planta. És una tasca tan fàcil que a dia de hui no cal ni un enginyer agrònom que identifique la plaga, qualsevol llaurador amb un poc d’experiència ho pot fer.
Però el principal problema del planeta terra és que per a alimentar la plaga humana, necessitem matar insectes que es mengen les plantes que produeixen els aliments que ens mengem o mengen els animals que ens mengem. I igual que per a mantindre vius a milions de persones s’ha creat un gran negoci, també se n’ha creat un per a alimentar-los. Això ha passat sobretot al segle XX, segle del creixement de la població mundial i de les urbs. Hem passat de famílies que vivien en cases amb amb animals i terra a famílies que viuen en un pis en una finca de 10 plantes en una ciutat i que compren en un supermercat. Els animals estan en explotacions intensives i els productes de l’hort venen d’hivernacles i monocultius. Hem passat de la independència a la dependència alimentària. Estem davant d’un sistema de producció agrària totalment insostenible, basat en un creixement il·limitat a través d’uns recursos limitats.
Quan parles amb agricultors professionals, una de les seues queixes principals és la prohibició o reducció per part de les autoritats de matèries actives que són la base dels productes químics que utilitzen per a matar les plagues que es mengen o malbaraten les seues collites. També es queixen molt que un producte ja no li funciona com abans o com li han promés. Ací tenim les dues forces que fomenten el negoci etern de les empreses químiques al món: la prohibició de matèries actives i la resistència a plaguicides. Les matèries actives es prohibeixen perquè les autoritats consideren que els seus residus poden acabar produint malalties a les persones. Les resistències apareixen perquè els productes químics produeixen una selecció artificial dins de les poblacions d’insectes i àcars. L’insecte que es faça resistent al verí serà capaç de sobreviure-hi, i per tant es reproduirà, multiplicarà i acabarà menjant plantes tot i les aplicacions.
Rachel Carson va ser una ecòloga i biòloga marina, que un dia va observar als 60 que els ocells ja no cantaven a la primavera, com a bona científica es va preguntar el perquè i va descobrir que el motiu era per l’ús abusiu del DDT per a matar les plagues en els boscos nord-americans, que com efecte secundari acabaven matant peixos i pardals. Va observar també que el DDT no matava les plagues contra qui era emprat. Va publicar Silent Spring, la primavera silenciosa, llibre on denunciava este fenomen i que va suposar la justificació per a començar a estudiar alternatives al control químic de plagues en l’agricultura i el motiu pel qual es va prohibir el DDT. Des de llavors, qui estudiem les alternatives, no fem altra cosa que sentir que això és impossible. I és impossible perquè tenim davant una espiral d’interessos econòmics de grans multinacionals de productes químics, que entre fusió i fusió desenvolupen nous productes per a continuar amb el negoci que els ha donat de menjar durant tantes dècades.
El procés és sempre el mateix: (1) una empresa patenta una matèria activa que mata insectes i/o crea un formulat a base d’eixa matèria activa; (2) contracta empreses de serveis que li fan proves d’eficàcia en camp; (3) per a ser comercialitzat passa pel procés de regularització que exigeixen els organismes públics, per això contracta empreses de serveis que li faran els informes per als dossiers en base a experiments fets amb protocols de bones pràctiques de laboratori (BPL), per a provar la seua innocuïtat en els enemics naturals de plagues; (4) es ven el producte als agricultors; (5) apareixen resistències al producte; (6) torna a començar el procés. Això fa que sempre hi haja un negoci a perpetuar, que es fonamenta en crear a l’agricultor la necessitat irrenunciable del producte químic.
La Universitat Politècnica de València (UPV) fa uns anys va arribar a un acord amb Bayer per a fer la càtedra Bayer. Això escenifica un tipus d’organització públic-privat prou qüestionable al món de la investigació: pot una empresa multinacional amb interessos econòmics a l’àmbit del control de plagues posar diners en una Universitat on hi ha qui estudia el control biològic de plagues? Rebuscant a la xarxa et trobes com investigadors de la UPV participen als seus actes i conferències, per a donar validesa a l’ús de productes químics. És prou evident que hi ha un interés en les multinacionals de productes químics i en les empreses que executen la seua experimentació, perquè tota la recerca sobre control biològic de plagues siga desacreditada i invisibilitzada. Molts instituts de recerca i universitats fan experiments per a estes multinacionals a preus molt baixos aprofitant treballs final de grau i de màster d’alumnes.
Sovint es diu que els estudis de control biològic de plagues són molt llargs i amb poca efectivitat. Un dels motius és que qui estudia estes estratègies ve o és hereu del control químic o de l’ecologia teòrica. Això vol dir que per una banda la recerca es fa mirant de trobar nivells de plaga zero o usar enemics naturals amb els criteris dels productes químics amb una dosi d’ús definida; i per altra s’intenten provar models teòrics, forçant la seua aplicació, on el que menys importa és el control de la plaga. La idea de què costa molt trobar una solució biològica a una plaga és completament falsa, perquè la comparació químic vs biològic és tramposa. En les comparacions no es té en compte el temps d’investigació i creació d’una matèria activa, el de l’obtenció del seu formulat, el de l’experimentació en camp, el dels estudis de residus en les fruites i verdures, el de l’experimentació sobre enemics naturals, el de la regularització i aprovació en l’administració i el de comercialització. En el millor dels casos tenim temps de 5 anys per a obtindre un producte eficaç temporalment, quan un programa de control biològic de plagues pot costar desenvolupar menys de 5 anys i ser efectiu per sempre. Tampoc es tenen en compte els costos ecològics de la producció de productes químics, és a dir l’impacte en la naturalesa, que poden ser prou greus.
El control biològic ha desenvolupat un nínxol econòmic on diferents empreses crien insectes per la seua venda entre agricultors, estes empreses fomenten els sistemes de control per inundació, no el de conservació i tot i que ajuden en el control, la seua potencialitat és limitada. Un dels resultats de la meua tesi doctoral va ser que l’insecte que realment controlava els pugons no era el venut per les empreses que soltaven els agricultors. Qui controlava la plaga era el que entrava per les finestres dels hivernacles i que es reproduïa en les plantes que creixen espontàniament al voltant. La resposta de les empreses, òbviament, no va ser fomentar la seua presència en eixes plantes, va ser criar-lo i vendre’l. Analitzant un poc el nínxol d’estes empreses ens trobem que la majoria són delegacions de multinacionals de productes químics, fent una mena de green washing, en este àmbit. La idea no és fomentar el control biològic de plagues, la idea és tindre’l controlat i així seguir el negoci, perquè the show must go on!
I al País Valencià, com estem? Doncs ací tenim molts cultius des de fa segles, molts d’ells encara que estiguen en mans de molts agricultors, estan dins d’un monocultiu com són els cítrics. Però tot i el monocultiu, dins tenim una gran diversitat, la qual cosa és molt positiva. L’Horta de València, el Baix Segura o el Camp d’Elx són exemples d’agroecosistemes on la diversitat de cultius podria beneficiar estratègies de control integrat i biològic de plagues, només s’han d’estudiar com cal, formar els agricultors i esperar els resultats. Desafortunadament, els interessos de les multinacionals de productes químics per l’agricultura i les empreses de serveis que els envolten, no fan estudiar este tipus d’estratègies que podrien ser clau en la nostra economia agrària. No tenim cap empresa de producció d’insectes útils valenciana, depenem d’empreses estrangeres, sobretot dels Països Baixos i Bèlgica. Alguns joves investigadors valencians que el sistema de recerca agrària valencià no ha incorporat o no els ha permés que s’hi incorporaren, han creat empreses que volen oferir serveis relacionats amb el control biològic de plagues, però estes empreses estan enmig d’una jungla i els és complicat anar avant, tot i que poc a poc fan camí.
Fer créixer el valor de la investigació en control biològic és prou complicat, però és possible. Este article no contribuirà a fer que la percepció sobre l’eficàcia del control biològic de plagues canvie, però sí que ho farà una conversa en un bar durant un esmorzar amb un llaurador. Els agricultors matinen, treballen i se’n van a esmorzar al bar, allí és on parlen i on fan divulgació del que saben; així com un agricultor acaba empeltant una varietat de cítric nova, perquè li ha escoltat al seu veí al bar que és bona, farà el mateix amb la lluita contra una plaga. Fa uns anys en Jumella tenien un problema seriós amb la psila en la pera, un agricultor ens va escoltar i va començar a seguir els nostres consells, li va anar bé i ell li ho va contar a la resta dels llauradors mentre esmorzava al bar; als poc anys la pera de Jumella era tota ecològica, milers d’euros estalviats i la revalorització d’un producte amb una inversió mínima en coneixement científic i recursos públics.
Els investigadors no ens podem quedar només al laboratori, en la conferència de control biològic a Alemanya o en el simpòsium de Phytoma patrocinat per 20 empreses de productes químics, hem de parlar amb els agricultors i on siga, hem d’anar al camp amb ells i parlar-los en el seu idioma.
![Notícia: La Unió considera «lamentable i desmesurada» l’actitud de la policia [Vídeo]](https://www.diarilaveu.cat/app/themes/munduscms-news/dist/images/sites/27/icon-article.svg){kind=icon}
