El dijous passat em va cridar l’atenció un tuit de l’Ajuntament de València. Deia exactament així «El monòlit en homenatge al #15M situat a la plaça de l’Ajuntament serà retirat abans del #9Octubre. La retirada es realitzarà en els pròxims dies i s’ha assenyalat que no se substituirà la peça per cap altra». Em va semblar un detall divertit que el 15M anara amb coixinet. Vaig anar a la nota de premsa enllaçada on s’afegien algunes argumentacions curioses, com que «no encaixa amb el mobiliari del Pla de Ciutat Vella». El que no posava és què faran amb ell, perquè de reubicar-lo no deia res. No m’estranyaria el més mínim que acabaren per llançar-lo al fem.
Primer de tot cal dir que el 15M no m’acaba de generar nostàlgia. Amb el temps transcorregut crec que ja podem dir que tenia un excés d’indefinició (aquelles crides inicials que no eren ni de dretes ni d’esquerres) i que el procés constituent que suposadament obria va arribar fins a estiu, la qual cosa no és per a tirar coets si tenim en compte que començà en maig. Tampoc va encetar un cicle de mobilitzacions particularment massives ni intenses per reforçar eixe suposat procés constituent i cal no oblidar que allò de «no nos representan» i que no calia votar li va permetre a Mariano Rajoy guanyar tranquil·lament les eleccions de 2011.
Dit això, no és menys cert que aquell esclat va ser com una explosió del malestar social acumulat durant els anys de la nova restauració borbònica, de la modernitat epidèrmica acompanyada de polarització social i d’una economia basada en l’acumulació immobiliària, en el turisme i en l’ocupació precària tot això amanit amb abundants dosis de corrupció estructural. El somni de l’Espanya rica i triomfant superadora dels seus problemes històrics va esclatar com una bambolla de sabó, exactament igual que la bambolla immobiliària i milions de contes de la lletera havien acabat amb la llet per terra. De fet, des d’aleshores el bipartidisme va començar a suar de valent, crearen un partit crossa del sistema com ara Ciudadanos (qui se’n recorda d’un tal Albert Rivera que portava cudols als debats?) per tal de compensar-ho, i no només això, l’Espanya centrípeta capital Madrid va rebre seriosos desafiaments, i fins i tot provincians inesperats els eixiren replicaires.
També passaren altres coses, és clar, com que un partit polític es va autoproclamar hereu únic del 15M i de les seues ones expansives sense acabar d’entendre una vegada més que Espanya no és el reflex de Madrid i que potser en moltes circumscripcions electorals, altres forces sense obediència madrilenya ja estaven iniciant el procés de donar-li problemes als partits dinàstics. I aleshores, el partit del 15M i lema importat dels Estats Units, «yes we can», començà a ser plural en les paraules i jacobí en l’estructura i això entre altres coses; tallar-se ells mateixos qualsevol possibilitat d’arrelament, acabà per destruir-lo. I encara després passà que algunes d’eixes forces sense obediència madrilenya van decidir cedir sobirania a una mena de revival aigualit del projecte inicial, i tot plegat va ser res.
Però en realitat ara no vull parlar d’això. Vull parlar del fet que el 15M, amb els seus dubtes i les seues mancances, va ser un moviment social i transversal. I que potser el monòlit no fos molt bonic, i que el text era millorable, i massa llarg, però que m’impressiona el gest de l’Ajuntament de María José Català, el gest i el to autoritari. S’ha acabat la festa i ja governa la gent de bé, les famílies d’ordre i no els tremola el pols en passar el corró, en traure pit, i «aquí mando yo», i Te Deum el 9 d’octubre perquè la festa dels valencians i de les valencianes ja no és laica, i el monòlit que recorda un moviment social se’l carreguen i circulen que ací no ha passat res, i que el 15 què?, i que tal dia farà un any. Per això, per cert, i com deia la setmana passada, són tan significatives les coses que no fan.
En fi. Només em queda desitjar que malgrat tot, malgrat la seua supèrbia de classe, al remat els processos socials no vagen per ahí, i que qualsevol dia la plaça es torne a omplir de gent amb discursos diversos, dient que ja està bé, que així no es pot viure. I també espere que més prompte que tard l’esquerra torne a obrir el balcó de l’Ajuntament i esta vegada s’allibere de pors i d’eixa síndrome de l’impostor. I que ja no els tremole el pols. Que siguen tan ferms en els passos que ens acosten a una societat millor com ho és la dreta en la destrucció.
