Des del final de la Guerra Freda, els experts en política internacional han mirat de trobar un model per explicar a grans trets cap on va el món i, si fos possible, fer alguna predicció si no exacta, almenys aproximada. El cert és que abans de la caiguda del mur de Berlín i de la desintegració de l’URSS, fer prediccions d’aquesta mena era per als politòlegs una cosa senzillíssima. Hi havia dos blocs, el bloc comunista i el bloc capitalista, que no es podien enfrontar directament, però que es dedicaven a fer-se la guitza. De vegades, guanyaven uns. De vegades, uns altres. Algunes vegades, empataven. La lluita, es deia, era ideològica.
Quan s’acabà la Guerra Freda, perquè el bloc comunista s’esfondrà econòmicament, alguns pensaren que havia començat una era confortable i ensopida, liderada pels Estats Units, en què el món aniria conformant-se al patró de les democràcies occidentals i el liberalisme econòmic.
De seguida aparegueren alguns, però, que remarcaren que els Estats eren els Estats i que la por i la fam de poder els arrossegarien a enfrontar-se els uns amb els altres com havien fet sempre. A més, no serien només els Estats del Tercer Món els que tindrien conflictes. Al capdavall, una frontera desprotegida sempre és una bona ocasió per a esbatussar-se. John Mearsheimer, per exemple, advertí que entre Rússia i Ucraïna hi havia una frontera d’aquest tipus: una frontera vasta i desprotegida. També advertí que els Estats Units acabarien provocant la guerra a Ucraïna si volien portar les bases de l’OTAN fins a la península de Crimea.
Uns altres es van fixar en les diferències econòmiques i demogràfiques entre el Nord i el Sud. Diferències potencialment perilloses. El Nord, més ric i menys superpoblat, i el Sud, més pobre i més superpoblat. Parlar del Nord i el Sud, és clar, és fer servir eufemismes. L’Amèrica Llatina, per exemple, no entra en cap càlcul dels politòlegs per a res. Veneçuela o Cuba són, des del punt de vista de Wall Street, oportunitats de negoci perdudes. Però res més. L’únic Sud en què pensen els analistes polítics és el sud islàmic. De la mateixa manera que l’únic Orient que els preocupa és Xina. I no només per l’enorme creixement econòmic de les darreres dècades, sinó perquè els fascina un Estat capitalista sense democràcia.
Després de mirar-se tots aquests models un a un, Samuel P. Huntington arribà a la conclusió que era millor fer una síntesi i no deixar res per verd. Hi ha el món capitalista triomfant, agrupat entorn de l’OTAN; hi ha Rússia, que encara té bombes nuclears per donar i vendre; hi ha els Estats islàmics i els que no ho són però podrien acabar sent-ho; hi ha la Xina i els Tigres Asiàtics; hi ha l’Índia, les regions budistes d’Àsia i l’Amèrica Llatina i, fins i tot, el Japó i l’Àfrica no islamitzada.
Tots aquests models tenen una certa credibilitat, però no comptaven amb el fet que les potències mundials podrien estar governades per pallassos. Ja no es tracta només d’una Itàlia governada per un Berlusconi. Ni dels Estats Units amb un Trump desbocat, que no para de signar ordres oficials per donar-se el gust d’escandalitzar els graduats per Harvard. L’altre dia, a Pequín, en els actes de celebració del vuitantè aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, mentre Vladímir Putin, Kim Jong-un i Xi Jinping caminaven per la catifa vermella, crec que tothom va pensar que eren a punt d’entrar a la carpa d’un circ. Els temps de Kissinger i Fidel Castro han passat. Ara hem entrat en l’època imprevisible del Tortell Poltrona.
