Passejant l’altre dia pel carrer Pelai vaig entrar a la llibreria París-València. Em va alegrar descobrir-hi, a un preu més que raonable, un exemplar d’El director, de David Jiménez, traduït al català per l’editorial Navona. Ja n’havia llegit la versió original en 2019, quan es va publicar per primera vegada, però vaig pensar que m’abellia rellegir-lo.
Per si algun lector ho desconeix, diré que El director conta la peripècia de Jiménez en 2015, durant els dotze mesos escassos en què va durar al càrrec de màxima autoritat periodística del diari madrileny fundat per Pedro J. Ramírez.
La segona lectura em corrobora el que vaig pensar durant la primera: que aquest text hauria de ser obligatori a les facultats del ram i també per a tots aquells interessats en la intrahistòria dels gran mitjans de la premsa espanyola durant l’etapa democràtica.
El període de Jiménez va ser, potser, l’últim d’independència real d’El Mundo, abans de convertir-se en el que és ara: un ariet ultra –còmic sempre, de vergonya aliena la majoria de les vegades- contra les polítiques socialistes. De fet, aquesta capçalera ja va nàixer, en 1989, per a envestir el govern socialista de Felipe González. Ara que González ja és també «un dels nostres», El Mundo ha tornat als orígens, però seguint els dictats marxistes: el que va començar com a tragèdia ara només és una trista comèdia.
Resseguir a les pàgines del llibre els esforços herculis del director per a mantindre una mínima independència del diari sota les pressions creuades del poder polític i l’econòmic és una lliçó de periodisme i de vida impagable. No era només que Mariano Rajoy (aleshores president del Govern) creiera que podia decidir la publicació o no de les exclusives del diari sobre la corrupció del PP, eren les empreses de l’Ibex (hi ha una anècdota sobre la Telefònica de César Alierta molt sucosa) les convençudes que tota la legislació de la democràcia podia resumir-se un en sol axioma: «Qui paga mana».
Contra tot això -contra vent i marea- i contra el seu propi superior, el conseller delegat de Unidad Editorial Antonio Fernández Galiano (anomenat en el llibre pudorosament El Cardenal), David Jiménez va adquirir galons inesborrables sense entendre per què el van fitxar per a fer de director si li hi feien la vida impossible i estaven conspirant per a despatxar-lo des del minut dos.
En realitat, El Mundo portava ferit de mort des del 2004, quan el seu creador, Pedro J. Ramírez, sense encomanar-se a Déu ni a Exuperancia Rapú, s’havia fet l’hara-kiri embarcant-se en la gran mentida de l’autoria d’ETA en els atemptats islamistes de l’11M per a salvar-li la cara a Aznar. Jiménez no ho sabia, però en 2015 dirigia un mort vivent, un cadàver primmirat. I el més graciós és que ara mateix, ens trobem que molts dels responsables actuals del diari van col·laborar en la distribució de les notícies falses de l’11M, però segueixen presentant-se davant l’opinió pública com a grans periodistes a la recerca de la veritat… Açò és Espanya, amics meus.
Una de les obsessions de David Jiménez durant el seu curt mandat va ser potenciar la secció digital del diari, l’única que tenia futur. Però Fernández Galiano i els seus adlàters van torpedejar tot el que no fora afalagar la vella guàrdia del periòdic, obsessionada amb les seccions en paper que defensaven com si foren els seus nínxols (i, d’alguna manera, ho eren). Resultat: El País, el gran competidor històric d’El Mundo, acaba d’anunciar que ha arribat als 400.000 subscriptors digitals (auditats per OJD), una xifra inèdita des del 2008. El Mundo i les altres capçaleres d’extrem centre de Madrid han perdut definitivament aquesta batalla i la prova és que ni tan sols volen que l’OJD audite quants subscriptors reals digitals tenen ells. Per alguna cosa serà.
La moralitat de la història de David Jiménez durant la seua etapa de director és potser que la llibertat de premsa és massa important per a deixar-la en mans de les empreses periodístiques. Aquestes, al capdavall, es comportaran primer com a empreses i després com a periodistes. I el resultat serà el que tots vostés suposen (salutacions, ací, als companys del diari Levante afectats pels acomiadaments).
