L’himne de la Internacional, que hauria de ser l’himne de totes les organitzacions d’esquerres, diu: «Ni en déus, reis ni tribuns està el suprem salvador. Nosaltres mateixos fem l’esforç redemptor». Doncs ara pareix que la vella guàrdia de l’esquerra espanyola, representada per Esquerra Unida i el PCE, han creat un mite al voltant de Yolanda Díaz, sustentat per la progressia mediàtica, segons el qual ella vindria a ser la nova messies o el mateix Déu en persona que ha baixat a la Terra i que aquestes eleccions són la batalla final entre el Cel i l’Infern. Per tant, té igual el que diga o faça Yolanda Díaz. Cal donar-li suport sempre i perdonar-li-ho tot perquè, si no, Déu perdrà, l’univers s’apagarà lentament i la Terra serà envaïda pels Leviatans (éssers creats per Déu abans que els celestials i els humans, però que els va desterrar per ser massa perillosos i invulnerables a quasi tot, fins i tot ser capaços de matar àngels) i tota classe d’éssers infernals, des del mateix Llucifer fins als dimonis de baix nivell, passant pels Prínceps de l’Infern.
Tant de bo Podemos i els independentistes d’esquerres hagueren rebut aquesta ultraprotecció, tenint en compte que són els responsables de tots els mèrits d’aquest govern. Supose que ha sigut tot el contrari perquè ells no defenen la monarquia ni el capitalisme, fan soroll per a portar a terme polítiques d’esquerres de veritat i planten cara al poder, també al mediàtic, enfront dels que ara pensen que les revolucions liberals, la independència de les colònies europees i dels EUA, el vot femení o les millores laborals, per exemple, es van aconseguir demanant permís als poderosos i amb diàleg. Tots els grans canvis que s’han produït al llarg de la història han sigut sempre per mitjans violents o per la forta pressió social malgrat les prohibicions i les amenaces des del poder. Cap dret ni conquista social es regalen; i una vegada que s’aconsegueixen, s’ha de continuar lluitant per a mantenir-les. En canvi, quasi la meitat dels partidaris de Sumar, igual que els del PSOE, s’obrin a abstenir-se perquè governe el PP sense Vox, encara que farà la mateixa política.
Així que no, Sumar no serà imprescindible per a un nou govern de coalició progressista ni un fre a la dreta. Al contrari, li permetrà el pas. I sent destruir les il·lusions d’alguns, però Yolanda Díaz no és cap messies ni Déu. Ni tan sols un ésser celestial de baix nivell. Tal volta té un poc de dimoni de la supèrbia, però el que està clar és que una simple mortal. Traïdora, desagraïda i falsa (igual que els seus amics de Compromís, Más País i els Comuns), però una simple mortal en un univers infinit, al cap i a la fi.
Igual que els jutges i periodistes, malgrat que alguns els posen, si són de dretes o de la progressia mediàtica, com a éssers perfectes que mai s’equivoquen i que no poden ser criticats. Ara resulta que si aproves una oposició o una carrera et converteixes en un ésser superior a la resta. Si fora així, els que tenim una carrera, un màster i una oposició aprovades, a més de dominar més d’una llengua i tindre personalitat, principis i sentit comú, estaríem al nivell dels arcàngels i podríem desintegrar qualsevol cosa fent espetegar els dits.
Seria molt mala notícia per als fatxes i les esquerres de mentida perquè Irene Montero, Ione Belarra, Maria Dantas, Gabriel Rufián, Oskar Matute, Jon Iñarritu, Mertxe Aizpurúa, Mireia Vehí i Maria Pèrez Company, entre molts altres, governarien el país per tota l’eternitat. La veritat és que eixa seria una aproximació molt encertada de la idea d’Infern per al règim del 78.
Quina conclusió podem traure de tot això? Que el vot útil per a frenar al feixisme en totes les seues formes i fer polítiques d’esquerres respecte a les eleccions del 23J són ERC, Bildu, el BNG i la CUP. Més encara després del debat de portaveus a TVE, on va quedar clar que els guanyadors van ser Rufián i Matute, que van plantar cara a la dreta i al PSOE, a més de fer propostes d’esquerres de veritat. De fet, Rufián va reivindicar la identitat del País Valencià enfront de la censura que estan imposant el PP i Vox en municipis com Borriana, on més de 1.000 persones es van concentrar per a protestar contra la censura a revistes en català. I ací ve una dada: el català, el valencià, el mallorquí i el menorquí són la mateixa llengua (l’origen està als Comtats Catalans al voltant de l’any 1000), però amb variants, igual que el castellà i l’espanyol d’Amèrica Llatina. De fet, l’Estatut balear estableix que la llengua oficial del territori és el català.
En canvi, Aina Vidal, d’En Comú i candidata de Sumar per Barcelona, va fer d’escudera del PSOE, sense a penes rebatre’l, proposant pegats en lloc de reformes estructurals, justificant la unió dels vots dels Comuns amb els del PP per a fer alcalde Collboni, rebutjant al dret a decidir i no defensant obertament la Llei de només sí és sí ni a Irene Montero, cosa que sí que va fer Gabriel Rufián. Més encara, Aitor Esteban va ser més crític i progressista que Vidal, ja que demanava per exemple reformar el CNI i la Llei de Secrets Oficials, a més de la defensa de la llengua i les competències basques. Encara que tot això no compensa els pactes del PNB amb el PP i el PSE per a furtar-li alcaldies a Bildu.
El súmmum va ser la imatge final: Rufián, Matute i Esteban acomiadant-se mútuament, i, per una altra part, Vidal i Patxi López acomiadant-se de la dreta, però no de la resta. Una imatge val més que mil paraules, no?
Personalment, amb aquesta situació política, tots els republicans/es espanyols/es hauríem d’haver-nos empadronat a Catalunya, Euskal Herria i Galícia per a votar en massa als independentistes d’esquerres i que tingueren entre tots 80 escons. Així sí que forçaríem el PSOE a fer polítiques d’esquerres. Però per ara, l’únic que podem fer és animar la població d’eixos respectius territoris que donen suport massiu a les forces sobiranistes d’esquerres. L’ideal serien uns 20 escons ERC, inclosa Maria Pérez Company; 15 Bildu; 4 o 5 BNG; i 4 o 5 la CUP; en total, 43 – 45 escons, igual o més que Vox. A continuació, imagineu-vos que totes eixes forces es presentaren en coalició en l’àmbit estatal el 2027, junt amb Podemos i altres partits d’esquerres i sobiranistes. Una altra aproximació encertada a l’Infern particular de la dreta, el PSOE i Sumar.
