El mire llegir. Envege el temps infinit. L’entrega absoluta. De vegades, llig els llibres que li agraden. Ara estic acabant el setè volum de Harry Potter, que ell ja fa anys que passeja. No m’hi havia enfrontat mai. És una qüestió generacional. Els meus onze anys van ser de Tolkien, quan encara no hi havia pel·lícules. De vegades, ens enfadem perquè intente recomanar-li alguna novel·la. De vegades, perquè es fa mandrós i rellig en bucle. Sempre dius que cal rellegir, em replica. I té raó. Però també dic que és important obrir horitzons nous i no fer-se còmode. En més ocasions de les que reconec agafa el llibre que jo vull (El senyor dels anells fa un parell d’anys). I estic content que em faça cas, tant com ho hauria d’estar quan es rebel·la. Perquè llegir també és rebel·lar-se.
En el documental Umberto Eco: la biblioteca del mondo, de Davide Ferrari (a Filmin), el net del semiòleg explica que el primer llibre que li va regalar l’avi fou Sylvie, de Nerval. Després confessa que no l’ha llegit mai. En canvi, Eco se’l sabia de memòria. L’havia traduït i havia comentat la pròpia experiència de traducció a Dire quasi la stessa la cosa. El net també explica que l’avi li deixava mirar llibres antics amb dibuixos estranys d’esquelets que dansaven i éssers mig persona mig animal quan no volia que mirara la tele.
Recorde una carta d’Eco al net, publicada a L’Espresso, en què li recomanava que aprenguera coses de memòria. No era un text carrincló contra mètodes moderns d’ensenyament, tot i que sí que mostrava preocupació per la pèrdua d’importància de la memòria a l’escola. De fet, Eco és capaç de veure’s a si mateix com un vell tronat, i en fa broma («sembrerei un nonno barbogio»).
En realitat, l’autor d’El nom de la rosa advertia sobre la pèrdua de memòria a causa de la irrupció de l’era internet. Si tot ho podem buscar, potser ens sembla que no cal que recordem. Però no. Cal exercitar la memòria. La recomanació que fa al net és de memoritzar per joc, perquè sí. A ell li agradaria que aprenguera poesies o cançons com la Via Paolo Fabbri 43, de Francesco Guccini, en què el cantautor volia citar Eco, i al final hi va posar Barthes, perquè rimava amb Descartes. O també els noms dels tripulants de la Hispaniola de L’illa del tresor o dels patges d’Els tres mosqueters. Tanmateix, ja li va bé que siguen alineacions de futbol o qualsevol altra dada. El cervell és un múscul i cal entrenar-lo.
Sovint ens preguntem si una paraula serà molt difícil per als xiquets. ¿Cal escriure «tanmateix» en un llibre per a infants, o millor diem «però» i ja introduirem més avant l’altra adversativa? No vull fer trampes. En el nostre cas hi ha implicacions sociolingüístiques que fan que ens preguntem tothora què és i què no és adequat, perquè els registres de l’idioma semblen els parracs d’un nàufrag. Però també en castellà es plantegen qüestions sobre la dificultat de les paraules.
Jesús Tusón insistia sempre que no hi havia llengües fàcils, ni difícils (ni boniques ni lletges). També ho diu Umberto Eco en una conferència a propòsit del llibre sobre experiències de traducció (a Spotify se’n troben un grapat). No hi ha, tampoc, paraules difícils per al disc dur jove d’un infant (més enllà de necessitats especials que cal atendre, per descomptat). Conceptes, sí. Paraules, no. Pikachu, Charmander, Bulbasaur, Parasaurolophus, Paquicefalosaure, Deinonychus són noms que formen part del paisatge habitual de casa. Jo he hagut de consultar internet per assegurar-me que ho deia bé. Ells no ho haurien necessitat.
He tingut sort i tinc fills lectors, em diuen. Pot ser, però sé que no estan sols. Em recorde amb onze anys i no em veig compartint lectures com fan ells amb els amics. Això va ser després, a l’institut. Cromos, dibuixos i alineacions de futbol, sí. Ara està de moda el manga i sé que en parlen com nosaltres parlàvem dels anime que començaven a arribar als anys huitanta.
Llegir, memoritzar, són activitats que, com deia Eco, ens protegeixen del perill de delegar els records en la tecnologia informàtica. No els podem externalitzar del tot. No ho hauríem de fer. Hem de rebel·lar-nos contra l’oblit. El professor de la Universitat de Bolonya no era contrari als avanços tecnològics i en reconeixia els mèrits. Tan sols havia comprés que l’ésser humà està fet, sobretot, de memòria. Eco, de fet, distingeix tres tipus de memòria: la vegetal, que és la dels llibres; l’orgànica, que és la del cervell, i la mineral, que és la del silici. L’individu, el jo, és la memòria. La memòria és l’ànima. I la memòria de les biblioteques és la de la humanitat. La mineral és molt més fungible que la vegetal. Penseu, diu Eco, que ja no podem consultar els disquets de fa trenta anys, però encara podem llegir manuscrits medievals.
Ara que he llegit els llibres de Harry Potter entenc molt més bé els personatges i els noms m’han quedat gravats a la ment en l’enginyosa traducció de Laura Escorihuela i Xavier Pàmies. I això que hem vist les pel·lícules diverses vegades. Llegir-los em permet recordar-los millor. Apropar-los al cor, que hauria dit Blai Bonet. I en sentir-me prop dels personatges que estima, també em sent més a prop d’ell.
