Quants valencians coneixen qui fou Lluís Alcanyís? Tem que molt pocs. Jo mateix, ho confesse, en tenia una idea vaga. Ja se sap, ens han furtat fins i tot la història del país.
Alcanyís pertanyia a “una llarga tradició mèdica dels hebreus valencians, que ja es va fer notar només s’inicià el repoblament de Jaume I. Al llarg dels segles baixmedievals, tant la monarquia com la noblesa i el patriciat urbà de la Corona d’Aragó, en sintonia amb la resta de l’Occident europeu, manifestarien la seua estima envers els coneixements i la perícia d’aquest col·lectiu mèdic, als quals continuarien acudint i protegint sense reserves fins i tot després de les conversions forçades”, escriu l’historiador Carmel Ferragud en la revista Mètode.
Malgrat el desconeixement general, Alcanyís fou molt important en la València de la segona meitat del segle XV, centúria que hem idealitzat amb un nom, segle d’or, que eclipsa els contrastos. S’establí el 1467 a València, al carrer de la Taverna del Call, el mateix que la família de Lluís Vives, de qui pren el nom actual. Només un any després el nomenaren examinador de metges; el 1462 figura entre els fundadors de l’Escola de Cirurgia; el 1490 esdevé “dessospitador de ferides” (qui feia els peritatges mèdics davant la cort del justícia criminal); el 1491 metge de l’Hospital dels Innocents, i el 1498 assolí la primera càtedra de medicina de l’Estudi General, l’actual Universitat de València. Així mateix, fou metge del rei Ferran II.
A més a més, Alcanyís contribuí a la llengua, amb la publicació entorn del 1490 del llibre Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, un dels primers tractats mèdics de València. Cal tenir present que València patí el 1489 i 1490 una nova epidèmia de pesta. D’altra banda, participà en el certamen poètic del 1474 amb la composició Per vós lohar he mester vostra força, posteriorment inclosa al llibre Les Trobes en llaors de la Verge Maria (1474).
Però el tribunal del Sant Ofici es creuà en la vida del metge de València. Aquesta institució d’origen castellà penetrà a la corona d’Aragó gràcies a Ferran el Catòlic. A València, “suscità reaccions irades de les Corts i dels jurats de la ciutat. Les atribucions del Sant Ofici vulneraven els Furs del regne de València”, assegura Antoni Ferrando.
Sempre hi ha col·laboradors, llefiscosos, amb el poder. També a València. Per a entendre l’abast de la depuració dels conversos al Cap i casal el filòleg aporta dues xifres: entre el 1484 i el 1488 s’inculparen davant la Inquisició més de 1.100 cristians nous, amb uns ingressos per a la hisenda reial d’11.790 lliures. Es tractava d’ofegar, via confiscació, una burgesia oposada a l’autoritarisme reial i, alhora, d’unificar els súbdits sota un cristianisme ortodox. No es pot passar per alt que el 1492 es decretà l’expulsió dels jueus i sis anys més tard es cremaren públicament els exemplars de la Bíblia valenciana, considerada herètica. El clima era d’intransigència.
Ara la Universitat de València, via la Fundació Lluís Alcanyís, ha fet una passa notòria per a la recuperació de la memòria d’aquest gran científic valencià. Encarregaren el dramaturg Manuel Molins l’elaboració d’una obra, publicada per PUV, a cura de l’editora Maite Simón, per a mostrar el drama d’un judaïtzant cremat viu a la foguera, una tragèdia local i alhora universal.
Dilluns 16 de juny al claustre de la Nau-Centre Cultural es feu la primera representació, amb una nòmina de vint-i-cinc actors i cantaires sobre un terra cobert de carbó. Aquesta negritud contrastava amb la vestimenta blanca del repartiment, que acabà esguitada de roig sang. Vaig ser testimoni d’una posada en escena corprenedora, dirigida i produïda per Ximo Solano, que interpretà amb destresa el paper de Lluís Alcanyís. Tot amb tot, una certa simplificació del text original, a parer meu, li fa perdre a la trama densitat i matisos i desdibuixa alguns personatges.
Sabbath. El metge de València no fuig d’estudi. Com de la resta de l’obra històrica de Molins, es pot fer també una lectura actual. Així, per exemple, el fet que la família d’Alcanyís tinguera un esclau negre li serveix per a escenificar el drama actual de l’emigració, que el dramaturg abordà monogràficament en Abú Magrib.
Però el d’Alfara del Patriarca va molt més enllà i introdueix al text Lluís Vives com a personatge, el pensament d’Erasme de Roterdam i, en concret, l’Elogi de la follia (obra posterior als fets. La literatura permet aquestes coses), a més de tres personatges femenins, Elionor Esparça, esposa d’Alcanyís, també cremada viva; Jerònima, filla, i Marta, criada i denunciant, amb què recrear, amb uns diàlegs vius, l’ambient asfixiant.
Alcanyís fou un científic de revolada torturat i executat per les garres de la intolerància, religiosa i política. La seua memòria és necessària com antídot contra els fanatismes actuals, que també fereixen i maten. Molins i la Universitat de València hi han contribuït, a diferència del que pretenen els actuals dirigents d’una València novament sectària. L’alcaldessa, María José Català, ha esdevingut la principal valedora de Carlos Mazón, qui tracta de fer-nos oblidar la seua responsabilitat en la tràgica mort de més de dos-cents vint valencians. No debades, un personatge de Sabbath, fra Llorenç, monjo franciscà de tendències erasmistes, afirma que “València és una ciutat molt bella, però molt falsa”.
El teatre de Molins, però, no és desesperançat. El mateix monjo també declara, en un dels diàlegs finals, que “mentre quede una violeta, tindrem l’esperança que el món podrà regenerar-se, renovant la pau, la justícia i la llibertat contra tots els qui encara ens voldrien sotmesos i esclaus”. Al cap i a la fi, les violetes són els símbols de “la bondat i la humilitat”. I Alcanyís, imatge de la tolerància. En l’escena final, Molins li fa dir que “mai no hem d’esdevindre botxins… Si hem d’escollir, elegim ser víctimes”.
