Vaig nàixer al costat del Túria en el desaparegut hospital de La Cigonya, al costat del vell llit del riu Túria, eixe dia plovia prou, però ningú estava preocupat, perquè el riu ja no passava per allí, ja anava més al sud. Ma mare, ma tia i el meu iaio aragonés sempre m’han contat com Franco va manar desviar el riu després de la riuada de 1957. Em contaven com gràcies a eixa decisió, i a la lluita de la gent, ara a València gaudim d’uns jardins on la gent va en bici, a córrer, a passejar i a donar-se els primers besos. També m’explicaren com els valencians van pagar eixa obra a base de segells i impostos especials. No soc l’únic que ho sap, quasi tots els valencians ho sabem i així li ho contem a la gent amb orgull mentre veiem els xiquets jugar al Gulliver.
En canvi, pocs som els qui qüestionem una obra franquista faraònica que encara que hui molts no paren de repetir que ha salvat València, ha condemnat l’Horta Sud. L’obra va començar en 1964 i va acabar en 1973. Molts no ho saben, però el Pla Sud no està acabat d’acord amb el que deia el projecte inicial. Li falten moltes actuacions hidràuliques, precisament, a l’Horta Sud. L’obra, en canvi, sí que va començar a omplir de ciment el sud de la capital valenciana. La ciutat de València ja tenia una frontera sud cap a on construir i la desaparició de vora 300 Ha d’horta van forçar la industrialització accelerada d’una comarca que va multiplicar per tres i per quatre la població d’algunes poblacions en 15 anys.
Quan travesses el nou llit del Túria te n’adones que canvies de poble perquè de tant en tant hi ha un cartellet que posa el nom del poble on acabes d’arribar. No hi ha separació entre els pobles, ni un pam de terra, només carrers amb escuts d’un poble a un costat i el de l’altre a l’altre costat. Quasi tots tenen el seu polígon industrial i entre polígons centres comercials, tot amuntonat. En eixa massa urbana hi conviuen cases de poble i edificis de protecció oficial construïts durant el franquisme, naus industrials i fàbriques. On quedava lloc, la bambolla de principis dels 2000 hi va posar adossats i noves finques. Tot asfalt i ciment envoltant un barranc sec.
En la barrancada d’enguany l’aigua i el fang van trobar dos fronteres: la pista de Silla i el nou llit del Túria. La pista de Silla no va ser cap obstacle i l’aigua tornà a la terra furtada a l’Albufera a força d’afegir fang, però al nord l’aigua no va superar el Túria que també venia crescut, un riu que va ser traslladat artificialment per a salvar València i condemnar l’Horta Sud. No debades el marge de València és més alt que el de l’altra vora. Per sort el Túria no es va desbordar, però el barranc del Poio sí que va acabar dins del Túria sense ser afluent d’este, això sí, travessant una autovia.
Com vivim en un país governat per psicòpates, tant al País Valencià com a Madrid, el resultat de la barrancada ha sigut nefast, però d’això ja n’esteu informats. Si açò no fora poc, hi ha gent que des de la ignorància, o aprofitant la ignorància, comença a crear relats parcials i interessats. Franco, de sobte, es converteix en un heroi per haver salvat València vora 70 anys després. I els ecologistes es converteixen en els culpables que hi haja canyes i brutícia als barrancs. Ningú parla de les actuacions que no s’han fet per a protegir l’Horta Sud dels seus barrancs. Ningú conta que eixes canyes del barranc el que fan és frenar la velocitat de l’aigua i ningú diu que quan no hi ha horta, hi ha ciment i asfalt que no xuclen l’aigua.
La tecnologia i l’enginyeria ens poden salvar a voltes, però oblidar el passat i anar contra la natura ens condemnen sempre. Així ho hem vist, perdre 300 Ha d’horta productiva per a salvar una ciutat han acabat condemnant els qui eixa ciutat ha expulsat per dedicar-se en cos i ànima a ser la millor ciutat del món per al nòmada digital, el turista i l’empresari de l’hostaleria. I ara, atònits, vivim la distopia de vore com els turistes continuen arribant a Manises en avió, es passegen com si res per la ciutat i els que havien de ser els seus cambrers o s’han ofegat o han perdut la casa que pogueren pagar fora de la ciutat que els va fer fora.
Sí, cal encetar el meló del Pla Sud! Cal parlar-ne! Eixe ha de ser el primer pas per obrir-ne altres, com el model de capitalisme desbocat amb el qual ens hem acostumat a viure i que ens condemna a tots sense distinció de classe. Ara alguns s’han salvat, però ho acabarem patint tots. L’Horta Nord porta el mateix camí de destrucció de l’horta que ha tingut l’Horta Sud fins ara. Es veu que tot i ser una de les terres més fèrtils del món, no interessa a l’empresari i a l’Estat espanyol, que han decidit que l’horta ha de ser la d’Almeria i Múrcia. Nosaltres? Cambrers! Com passa amb la nostra llengua, el sud, una vegada més, és el futur del nord!
