No cal recórrer a George Lakoff ni referir-se a Ovidi per a saber que resulta important tenir un marc teòric, mental, per a saber descriure el món.
I aquesta descripció, generalment, ha estat feta de manera general pels poders. Poders militars, polítics o religiosos. Són ells els qui han configurat el marc teòric a través de les paraules. I qui el domina i el crea té tots els avantatges del món per a fer valdre com justa i correcta la seua visió de les coses, dels actes… de la vida social.
Així que per tal de poder que el discurs del nacionalisme valencià tinguera força i estiguera present dins la narrativa social imperant, fonamentalment dins l’Estat que és on en part es juga el seu paper, caldria construir un marc teòric que defensara les idees pròpies. Cosa gens, realment, gens fàcil perquè per a fer-ho cal poder. És el peix que es mossega la cua. Però el món canvia, no sempre és igual. De manera que es pot fer un intent per bastir eixe discurs. I per tal d’aconseguir-ho cal, com a mínim, construir un marc teòric on els conceptes no siguen els de sempre, els habituals, els elaborats pels qui detenen els poders.
Així caldria incloure un concepte, sobre el que en podem parlar llargament i anar elaborant-lo des de la nostra perspectiva europea, com és el de colonialisme. I posar en la trona social la paraula i fer-la servir per a dir que els valencians el patim des de la Nova Planta, fins i tot ja amb el comte-duc d’Olivares i més. Un colonialisme espanyol, castellà més en concret.
Naturalment, aquest concepte podrà sonar foraster, idoni per a llocs africans o asiàtics o d’Amèrica del sud, però això no és així. També a casa nostra el patim, aquest colonialisme. I per a combatre’l cal posar-lo en el discurs que un marc teòric pertinent hauria d’incloure. Seria desitjable que des de les instàncies polítiques i socials que ens són favorables, s’anara introduint el tema.
Tirar-lo al carrer i que se’n parlara als mitjans de comunicació, ja seria un gran èxit. Comencem doncs des de les bases. I parlem-ne per tal d’avançar en la construcció a partir de la qual els polítics puguen defensar unes idees pròpies, i no les que els factòtums imperants d’Espanya continuen marcant per on ha d’anar el debat. Diguem que patim colonialisme.
