Quan fa quasi un any el Govern valencià va presentar la proposició de Llei de llibertat educativa i van ser moltes les veus acreditades que es van pronunciar en contra. El rebuig a la llei estava molt ben fonamentat, era una llei que trencava amb tot el que durant quaranta anys s’havia anat construint a poc a poc, amb consensos i plantejaments avalats pedagògicament en tot el que representava l’aprenentatge plurilingüe.
Informes de les universitats valencianes, de l’AVL, d’organitzacions socials i sindicals, columnes d’opinió en diferents mitjans de comunicació i d’altres, van denunciar que era una llei anticonstitucional per moltes raons, però especialment perquè si arribava a aprovar-se i a aplicar-se no garantiria que l’alumnat de tot el territori valencià, d’acord amb el que mana la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, el nostre Estatut d’Autonomia i la Constitució Espanyola, acabaren els seus estudis capacitats per a utilitzar oralment i per escrit el valencià amb igualtat amb el castellà. Aquesta Llei, si arribava a aplicar-se, sentenciava el valencià a la seua desaparició completa en algunes zones i passaria a ser residual en altres.
La Llei de Llibertat Educativa malgrat tots els informes ben fonamentats que la desestimaven, va ser aprovada amb els vots del PP-Vox. La comunitat educativa i les associacions en defensa del valencià la van denunciar al Tribunal Constitucional, denúncia que va admetre a tràmit pels indicis clars d’anticonstitucionalitat que presentava aquesta llei. Tanmateix, no es va poder aconseguir la seua suspensió cautelar. La Conselleria d’Educació, amb una celeritat inusitada la va començar a aplicar. Entre setembre i octubre ja va expedir el certificat de capacitació a milers d’alumnes que havien aprovat i cursat l’assignatura de valencià des de l’any 2009. Un regal que va fer l’administració educativa a un alumnat que en molts casos ni el parla ni l’escriu correctament, però que podran usar eixa capacitació, el C1, per puntuar i accedir a llocs on els siga requerida. Amb aquesta maniobra, contemplada en la llei, devaluen el valencià deliberadament i demostren, una vegada més, que els importa un rave la qualitat educativa i l’aprenentatge plurilingüe. No vull continuar desgranant totes les malifetes que possibilita aquesta nefasta llei, ja ho hem fet en altres escrits. Ara vull centrar-me en la consulta a les famílies de la llengua base que volen per als seus fills i filles: valencià o castellà. I és que aquesta consulta és el moll de l’os de la llei, on el conseller Rovira volia arribar fora com fora. Personalment, sempre he defensat la insubmissió a la consulta. Participar en la consulta és caure en un parany, perquè siga el resultat que siga, encara que guanye el Sí al valencià, el valencià estarà menys present que ara en un projecte lingüístic de mínims. Això el conseller Rovira ho sap, però necessita donar-li una aparença democràtica, atorgant la veu a les famílies en un tema que en realitat no els pertoca decidir per llei.
Amb el meu persistent optimisme pensava que la consulta no es faria, almenys per ara. Havien passat massa coses que la dificultaven: la DANA, la manca d’informació que no arribava amb garanties als centres ni a les famílies, el professorat desorientat, l’organització pedagògica impossible, l’enfrontament entre famílies, a més de la possibilitat que el Tribunal Constitucional la paralitzara per inconstitucional.
Associacions en defensa de la llengua, sindicats i associacions de directors i directores s’han manifestat demanant la paralització de la Llei i la consulta. Famílies pel valencià, Acció Cultural del País Valencià i famílies de Russafa van presentar al TSJCV la seua suspensió cautelar. Més tard Compromís s’hi va afegir a la demanda. Ja sabem que el TSJCV la va descartar amb l’argument que no era competent per suspendre-la, que això li corresponia al Tribunal Constitucional, però donava la seua opinió favorable a la consulta afirmant que la seua aplicació no suposa un «perjuí de difícil reparació».
Segur que no suposa un perjuí de difícil reparació? Sap el TSJCV de què està parlant? Coneix el funcionament dels centres educatius i de la comunitat educativa? Sap com funciona la pedagogia de l’aprenentatge plurilingüe i el que necessita? Sap què passa quan s’obri una ferida entre les famílies que opten per una cosa o la contrària i algú perd? El TSJCV està per garantir la legalitat de les actuacions i no es pot permetre prendre partit amb eixes afirmacions.
El conseller Rovira amb la supèrbia i arrogància que el caracteritza, al més pur estil trumpista, no escolta, continua endavant passant per damunt de les 4.145 al·legacions que es van fer a la consulta de la llengua base en període vacacional. El seu objectiu no és donar veu a les famílies, és ferir de mort el valencià. La resta és un paripé i el més infame de tot és que utilitza a les famílies per al seu propòsit.
Després d’uns quants dies d’estar oberta la consulta entre el 25 de febrer i el 4 de març, ja sabem el caos i l’angoixa que ha representat per a moltes famílies haver de votar de forma telemàtica, amb certificat digital i demanant-los unes dades que desconeixen. També hem sabut que la votació amb el mòbil, per un tema d’orientació de la pantalla, marcava únicament l’opció de castellà. Algunes famílies no sabien que en cas de pares separats només podria votar un dels progenitors. Tot açò denota una falta d’informació objectiva del procediment que hauria d’haver proporcionat la inspecció educativa que, en canvi, ha estat més preocupada en anar a sancionar els centres que mostraven cartells o pancartes de Sí al valencià.
A hores d’ara considere que s’hauria d’impugnar la consulta per falta de garanties en la seua aplicació i continuar demanant, sense treva ni descans, el cessament del conseller Rovira per indocumentat en les coses de l’educació i per mala fe en la seua praxi.
No sé si finalment el conseller aconseguirà el seu objectiu. No sé si com m’ha dit un bon amic, «el mal ja està fet», o si, al contrari, tot aquest desgavell servirà com a revulsiu per a què famílies, consells escolars municipals de molts pobles i el conjunt de la societat civil posen el valencià, la llengua de tots els valencians, on sempre hauria d’haver estat.
