En l’any 2013 Jeff Bezos va aconseguir la propietat del Washington Post, un dels diaris més importants i prestigiosos en l’àmbit periodístic dels Estats Units d’Amèrica i del món sencer. Amb aquella jugada mestra, Bezos pretenia transformar el discurs del diari sobre la seua pròpia figura, ni més ni menys. De la mateixa manera, van actuar Mark Zuckerberg a Facebook o l’Elon Musk amb l’extingida xarxa social Twitter. Estes xarxes virtuals fa anys que són una prolongació de la personalitat i la ideologia d’estos superrics, capaços de comprar el que siga per tal que l’opinió pública i publicada en parle molt bé, entre altres coses, de les seues accions suposadament filantròpiques.
Al Washington Post ningú critica Bezos, ni la seua empresa Amazon, ni com explota els seus treballadors. De fet, en l’article titulat As Bezos and Sánchez wed, Venice is a stage where everyone plays a part (traduït com “Amb el casament de Bezos i Sánchez, Venècia és un escenari on tothom juga un paper”) els periodistes Anthony Faiola i Stefano Pitrelli descriuen amb tot detall tot el que la setmana passada va ocórrer a Venècia, on Bezos i Lauren Sánchez es van casar. És un article que, lluny d’informar, afalaga la figura del magnat i intenta justificar els milions de dòlars que s’ha gastat per a celebrar el seu enllaç en una ciutat que fa anys que està castigada per un turisme funeral i insostenible. Una ciutat que s’està convertint prohibitiva per als seus propis habitants. Com diu Xavier Diez en un article publicat a elMon.cat, “Ciutats com Venècia han quedat esborrades del mapa i transformades en un decorat, transitat per turistes low cost, molts dels quals al seu torn, tampoc es poden permetre adquirir un habitatge a l’indret d’on provenen generacions senceres arrelades a un espai”. Esta situació ben bé ens recorda a les ciutats de casa nostra: València, Alacant, Palma o Barcelona.
Malgrat que el títol de l’article pretén donar una imatge de neutralitat, només s’hi fa una mínima menció a les protestes que ha provocat la presència a Venècia d’estos senyors feudals del segle XXI. Els autors de l’article, casualitats de la vida, només mencionen Rebellion Extintion com artífex de les protestes, però ho fan per criminalitzar este grup. Ni tan sols mencionen la manifestació multitudinària del dissabte passat, on es van poder veure col·lectius diversos i molts veïns de la ciutat. Els activistes han fet diversos actes de protesta com penjar pancartes com “No hi ha espai per Bezos” al pont del Rialto o a la Plaça San Marco “Si pots llogar Venècia per al teu casament, pots pagar més impostos”. La capital del Vèneto es va mostrar contrària a la presència de la globesia, un concepte encunyat pel sociòleg valencià Gil-Manuel Hernández Martí i que la descriu com una “elit global, transnacional, deslocalitzada físicament, però perfectament arrelada en el nucli del poder financer, tecnològic, militar i simbòlic, que representa la fracció més blindada del capital”. És a dir, els Roig, els Ortega, els Botin, persones que en molts casos són adorades pels mitjans de comunicació i per la gent corrent, perquè fan donacions i que si no fora per ells… Esta és la retòrica i el discurs de moltes persones. La gent corrent encara pensa que els multimilionaris s’han fet rics gràcies al seu esforç, quan realment intenten escapolir-se del pagament de taxes i, a més, exploten els seus treballadors. En definitiva, són els amos del senyoriu i estes actituds, aplaudides per coneguts que tenim al nostre voltant, són una victòria més dels rics i dels partits polítics que els recolzen.
L’enllaç entre Jeff Bezos i Lauren Sánchez va acabar amb final feliç, igual que la història dels protagonistes de l’obra de Shakespeare, El marxant de Venècia. Mentrestant, el sistema capitalista i l’esquerra simpàtica ha oblidat la lluita de classes i el poder real del 99% per canviar realment les coses i dir a l’1% més ric que no tot val.
