El passat mes de juliol es va presentar una nova associació, Amics i Amigues del Museu de Vilafamés (AAMAC), arran de l’entrada en vigor d’uns nous estatuts del Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni (MACVAC) i motivada principalment perquè l’equip de govern municipal (PSOE-Compromís) va desestimar quasi un centenar d’al·legacions presentades per a corregir alguns aspectes que minimitzen el prestigi i vulneren l’esperit fundacional del Museu inspirat en les idees de Vicente Aguilera Cerni.
Una de les al·legacions proposava mantenir la figura de “direcció artística” com un òrgan de govern unipersonal en el text estatuari, una figura essencial en qualsevol museu dedicat a qualsevol estil artístic. Paradoxalment, en el text presentat per la Regidoria de Cultura, la direcció artística s’ha reduït a una figura subalterna vinculada a la Junta consultiva.
Els nous estatuts els van promoure el regidor de Cultura Raül Forcadell i gestor cultural Joan Feliu i, a conseqüència de l’aplicació de la norma –entre altres qüestions–, s’ha reduït al mínim la participació ciutadana, tret que havia caracteritzat el Museu de Vilafamés des de la fundació (1972). Fins a 2024, el Museu disposava d’una Junta rectora on participaven representants de les diferents institucions (Ajuntament, Diputació i Generalitat), la família d’Aguilera, artistes amb obra al Museu, veïnat de Vilafamés i una nodrida representació del món cultural i artístic. A més a més, s’havia creat una xarxa de conservadors que col·laboraven habitualment en qüestions específiques. En l’etapa anterior, la directora Rosalía Torrent havia cohesionat un importat equip de treball format pel personal laboral i el col·laborador, i els resultats artístics i culturals d’aquest període són més que evidents. Ara, contràriament, pel Palau del Batle flota un ambient viciat.
En l’actualitat, a conseqüència dels nous estatuts, l’òrgan amb tot el poder executiu del MACVAC és un Consell Rector amb majoria absoluta dels grups polítics municipals, del qual formen part alguns membres que en la vida han xafat un museu, ni res que se semble a un museu. Però això no és la cosa més escandalosa. La cosa més cridanera dels nous estatuts és que el mateix Forcadell, un simple regidor, s’ha autoproclamat president del Museu, quan la presidència sempre l’havia ostentada la màxima autoritat municipal, l’alcalde o alcaldessa del poble. Una forma més de minimitzar el MACVAC.
Però encara hi ha una altra insolència a destacar. Feliu, el partenaire de Forcadell en la defensa del nou text estatuari, el que havia ocupat plaça al Museu com a tècnic de gestió, ara, per obra i gràcia dels nous estatuts, ha passat a autodefinir-se com a “director gerent”. Dos trofeus per a un tàndem maquiavèl·lic format per Forcadell i Feliu. Els dos que han acabat acaparant tot el poder del Museu, els mateixos que van defensar a capa i espasa uns nous estatuts sense consultar a especialistes, sense debat previ i ignorant el treball efectuat durant quatre anys, per part d’una comissió jurídica creada pel mateix Museu per a estudiar les alternatives organitzatives de la institució. Uns nous estatuts que, una vegada aprovats pels tres grups municipals (PP, PSOE i Compromís), van desplaçar automàticament la directora Rosalia Torrent, la catedràtica de l’UJI que va dirigir el MACVAC des de 2015 fins a 2024, en un dels períodes més brillants del MACVAC des de la fundació.
Cal donar una mirada retrospectiva per entendre aquest canvi estatuari. La Junta rectora, a partir de 2015, es va proposar adaptar els antics estatuts a la nova realitat jurídica i, després de nombroses consultes jurídiques i debatut fins a l’avorriment, en 2019, va presentar un text d’Estatuts a l’Ajuntament de Vilafamés perquè fora revisat i informat pel secretari municipal, Agustí Peris, abans de passar a l’aprovació del ple municipal, però això no es va produir mai. Va passar una pandèmia i per desídia del funcionari o dels responsables polítics, l’esborrany d’estatuts que havia de “normalitzar” el funcionament del Museu mai no va passar a votació en sessió plenària municipal. Aquell dossier amb la proposta d’uns estatuts consensuats va quedar oblidat en un caixó (digital o físic) de la casa de la vila durant quatre anys, durant tot el mandat monocolor del PSOE (2019-2023), encara que des de la Junta rectora del Museu es va reclamar reiteradament que s’iniciara el procés d’aprovació, però mai va abandonar l’estat d’hibernació, mai va eixir del caixó. Malauradament, el desinterés d’eixe mandat municipal ha desembocat en la desfeta que ací estem relatant.
Pel que fa a Sofía Barrón, la responsable actual de la direcció artística, no sols ha estat nomenada mitjançant un procés de selecció força dubtós, sinó que fins ara només ha destacat per l’absentisme que practica. Però clar, això és precisament el que pretenien els seus mentors, mantenir-la ben lluny del Palau del Batle per a maniobrar al seu capritx i interés. Una jugada perfecta tramada per la parella d’aprenents de Maquiavel.
Segons resen els seus estatuts de l’associació acabada de crear, AAMAC és d’àmbit autonòmic i té com a objectiu col·laborar amb el Museu de Vilafamés en qualsevol de les activitats culturals i artístiques i, a més a més, també es planteja restablir els principis fundacionals que van inspirar la seua creació. El prestigi d’un museu sempre depén del prestigi de la persona que el dirigeix i del seu equip, per això és tan important definir les funcions de la direcció artística en els estatuts i restablir-la dignament com un òrgan del MACVAC. És veritat que el Museu està passant per hores baixes, però no ha d’imperar el pessimisme. La nova AAMAC ha despertat l’esperança de desenes de persones que van presentar al·legacions contra els estatuts i no van ser escoltades. Aquesta associació nascuda de la societat civil s’ha proposat que el Museu de Vilafamés torne a volar com una au fènix ressorgida d’hores baixes, així ho han manifestat els seus membres. Ara, “que tingueu sort”, com diu la cançó.
