(A Maria i Emili, professors de Llatí)
Sembla que els grecs de l’Antiguitat eren un poble molt brillant, però d’una incompetència política supina; mentres que els romans eren, a pesar de no ser intel·lectualment tan brillants com els hel·lens, un poble molt ben dotat per a la política i l’exercici del poder. Van ser capaços de crear una immensa i duradora estructura política (l’Imperi) i van aportar al cabal cultural humà la seua més gran i prolífica creació: el dret romà. La llengua dels romans, el llatí, no és una llengua pomposa i buida, ni és la llengua dels pedants. Ben al contrari, la llengua de Ciceró és un idioma amb una forta tendència a la concreció, a l’economia dels mitjans expressius, lacònica i eminentment lapidària. Tingueu en compte que totes les oracions llatines, quan són traslladades a les llengües modernes, solen donar lloc a sentències més llargues i, a vegades, també més imprecises. ¿Es pot considerar altisonant i pomposa una llengua que expressa la idea de «totes les coses que s’han de fer» amb només una paraula: agenda? ¿Es pot considerar ostentosa i afectada una llengua que expressa la idea de «el que hom desitja o vol» amb només un vocable: quodlibet? Tingueu en compte també que, en els seus orígens, el llatí era una llengua de camperols, pastors i guerrers i que estos gremis mai no s’han interessat, que jo sàpia, per les floritures literàries. Això que acabem d’afirmar, ja ho sabia, l’any 1835, un jove estudiant de dèsset anys del col·legi de Trèveris (Alemanya) anomenat Karl Marx que, en un examen de batxillerat, hagué de fer una redacció en llatí. En eixa redacció, el futur filòsof que havia de canviar la història d’Europa i del món, tot referint-se a l’aetas Romana ante bella Punica (l’època romana anterior a les guerres púniques), deixà escrites les paraules següents:
eloquentia supervacua,
cum paucis verbis de rebus agendis dicerent,
neque orationis elegantiam,
sed sententiarum vim peterent,
(quan l’eloqüència era innecessària, perquè (els romans) deien amb poques paraules què s’havia de fer, sense buscar l’elegància de l’expressió, sinó la força del pensament,)
Al meu entendre, el que passa amb la llengua llatina és que el personal, a força de desinterés i de retallades en les hores d’estudi, n’ha perdut els rudiments i ara li resulta un idioma molt tancat i esotèric. Molta gent confon eixa aparença esotèrica amb la vacuïtat, l’afectació i la pompositat. Però, com afirma Wilfried Stroh, tots els llatinistes són unànimes a l’hora d’afirmar una cosa: en llatí no podem parlar de manera buida i altisonant, no és possible desenrotllar un discurs imponent mancat de sentit concret. Moltes frases pomposes, quan són traduïdes al llatí, es queden tan despullades com l’emperador del conte d’Andersen amb el seu nou vestit:
Eripitur persona, manet res
(La màscara cau, queda la cosa).
Un altre avantatge de la llengua de Ciceró que els moderns no consideren radica en el fet que, com que es tracta d’una llengua prou allunyada de les llengües romàniques pel que respecta a l’organització morfològica i sintàctica, posa a prova els coneixements morfosintàctics que tenim de la nostra pròpia llengua i els enfortix de forma clara i contundent amb els exercicis d’anàlisi i traducció. Molts solen dir que el llatí és una llengua que reforça el pensament lògic i racional de l’alumnat i pot ser que siga així, però allò que reforça indubtablement l’estudi del llatí és el coneixement de l’utillatge metalingüístic que l’alumnat ha anat adquirint al llarg del seu itinerari acadèmic. I, de retruc, eixe reforç dels instruments metalingüístics de l’alumnat acaba produint una millor competència lingüística en la seua pròpia llengua i en les restants llengües que estudia en l’institut.
